...i tot a plena llum

A Burjassot avui s'està fent un homenatge a Guillem Agulló, i entre tots aquests actes hi ha hagut un concert de Feliu Ventura a la casa de la cultura. En Feliu, com ja sabreu els que llegiu aquest bloc, és un cantautor de Xàtiva que em té el cor robat: fa cançons precioses sobre llocs, sobre l'amor, sobre els sentiments, però sobretot fa cançons sobre la llengua, sobre el nostre país, sobre el racisme, l'horta... Les seves lletres són autèntica poesia dels fets, i segurament per això ha cantat a Marc Granell o Vicent Andrés Estellés, per exemple, i d'aquest últim ha recitat en concret un poema fantàstic, que demostra que de vegades les coses més quotidianes tenen l'encant de l'art i que no cal anar-se'n massa amunt per trobar la màgia en allò que tenim a la vora. En aquest cas, un pimentó torrat.

Amb el pimentó de l'Estellés i amb una de les cançons de Feliu que va cantar al palau sant Jordi amb en Lluís Llach, penjo aquestes paraules d'admiració després d'haver-lo escoltat, per fi, en directe.

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estellés, Horacianes