La primavera, malgrat l'espera impacient durant l'hivern, no prova bé. Que em perdonin els romàntics, però mireu al vostre voltant i adoneu-vos-en: la major part de la gent té son, està cansada i taciturna. Perquè, vejam, a tots ens entra l'empenta sobtada del vull-sol i passeigs, cerveses al capvespre, lluna per la finestra oberta a les nits. I això que a les nits el fred no pela però fa nosa.
Potser és una emoció personal i no estic sent objectiva. Segurament és culpa d'haver tornat a posar música de fa temps, de conviure amb el dolor més de deu dies seguits, d'haver de descongelar la nevera en lloc de sortir a passejar al riu, de necessitar una taula com deumana, de tantes coses que no tenen res a veure amb la poesia. I cau un mot i diu...
El gel
escalfa l'estança en penombra,
que fa un sol de ple estiu
d'enfonsar les ungles en petxines
havent de recollir de terra
un grapat de nusos
convertits en dubtes.
El gel
es fica a les orelles aigualit,
i aleshores, embolicada,
caic en un somni de passadissos
havent de recollir del llit
llençols planxats
que no han existit
convertits en un plaer autèntic.
.jpg)
1 caminants:
Potser escoltant les lletres dels Antònia Font la cosa millora... o llegint La mort i la primavera.
Publica un comentari a l'entrada