quines penques (o, on punyetes està el doctor house?)!

Ja no estic malalta (cara d'ignorància supina).

Avui ha estat el darrer cop que poso un peu en cap consulta mèdica pel tema dels dolors. Després de dos anys, ja n'estic fins al capdamunt.

Fins al capdamunt de diagnòstics diferents i equivocats. Fins al capdamunt de la falta d'escrúpols. Fins al capdamunt de les cares agres sense expressió (cara de peix bullit nena-quina-nosa-que-fas). Fins al capdamunt de repetir la mateixa cançoneta. Fins al capdamunt de sales d'espera. Fins al capdamunt de «les dones amb trenta anys que no han tingut fills tenen dolors». Fins al capdamunt de prendre medicaments inútils. Fins al capdamunt del mal humor.
Fins al capdamunt de ginecòlegs, digestius, homeòpates, osteòpates, reflexòlegs, psicòlegs...

Ja no estic malalta. Tatxan. Perquè m'he cansat d'estar malalta.
Crec que, com a mínim, un somriure hauria valgut la pena.
Però, francament, de vegades tot aquest maremàgnum és pitjor.
De manera que, no pateixin. Ja no estic malalta.

Repeteixo: tatxan!

I que continuï la funció.

Diu el Rod Stewart, versionant el Bob Seger, Everytime they were sure they had you caught, you were quicker than they thought, you'd just turn your back and walk. I ara mateix m'ho aplico i, a otra cosa mariposa.
I quin goig que faig.

(cara de circumstàncies).