El meu portàtil està malalt. Aquests dies l'enyoro força i vaig pispant minuts d'ordinadors aliens (un d'ells, un roget benvingut a casa que Ell s'ha regalat), però no és el mateix.
El meu portàtil és molt lleuger i està vellet, però és una autèntica màquina. Jo, sense ell, no em sento igual. Em falta alguna cosa. Les paraules es queden embussades en algun forat negre entre la seva pantalla apagada i els meus ulls dilatats. De vegades em sorprenc pensant que és una porció de mi mateixa que s'ha desenganxat, s'ha duplicat o s'ha projectat, trieu el que més convingui a la imaginació de cadascú, i que si no la tinc a prop em causa un perjudici seriós.
He de confessar, però, que també puc viure sense ell. Però no m'agrada massa, per això aquests dies que està fent repòs a cal metge li he comprat algun regalet perquè tornem a sentir-nos a gust plegats. Aaaai, qui el pogués acaronar.
I mentre, em dedico a treballar entre molt i massa (això està perjudicant la lectura de l'eriçó que, sí, sí, comença a allargar-se d'una manera francament preocupant) amb música de fons. Rod Stewart i Still the same omplen el meu cap de pardalets (quina gran tria, quina gran interpretació!) i un altre amb veu trencada o ronca, Bryan Adams, treu disc nou el dia 17 i aterra a Barcelona el dia 8 (ja no hi ha entrades).
La manca d'inspiració, l'enyorament del meu portàtil o senzillament les rutes mèdiques i la setmana fatídica, fan que darrerament em dediqui més a pensar textos que a fer-los reals. Us deixo aquí dalt amb Islàndia, sense mots.
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada