la vida amb en Jan

Aquests dies no tinc gaire temps de llegir res que no siguin llibres de text, activitats de classe, articles sobre l'ensenyament i coses semblants. I tinc abandonada la Rue de Grenelle, molt a desgrat, perquè L'elegància de l'eriçó de la Barbery m'està enamorant completament.

És elegant (valgui la redundància), dolç, ple d'una bellesa esborronadora. El te i la gramàtica, quina magnífica barreja...! Això fa que degustar-lo m'agradi especialment, i el llegeixi amb cura i a poc a poc, i amb l'absoluta convicció que aquest estiu, quan estigui a la platja del Saler prenent el solet després d'un bany de sal, el tornaré a llegir amb fruïció i fins i tot angoixa (també he de confessar que no m'acaba d'agradar gaire la resolució de les «ensopegades gramaticals» amb què topen els personatges, i tinc curiositat per saber si el traductor al castellà ho ha resolt millor).

Però ara no puc avançar més de pressa. De tota manera, com que aquí caminem lletres, no volia deixar de parlar d'algun llibre que he llegit darrerament. He triat una escriptora sueca, Marianne Fredriksson, ben coneguda pel seu llibre Les filles de Hanna (que si no heu llegit, ja podeu córrer a buscar-lo perquè és deliciós), i el seu darrer llibre La vida amb en Jan (publicat malauradament amb força errors, sobretot tipogràfics...).

La vida amb en Jan és un llibre que tracta d'un tòpic: la persona racional portada a l'extrem, i la persona visceral portada a l'altre extrem, que es coneixen i s'atreuen. Però ho fa d'una manera interessant, tot i que sobre la base d'un altre tòpic: tothom té al darrere un llast familiar que ha condicionat aquest extrem on es troba. En Jan i l'Angelika són els dos enamorats que tracten d'aprendre a tirar endavant la relació que sembla destinada a no funcionar pels seus antagonismes.

El llibre enganxa, es llegeix de pressa, van passant personatges i situacions que ens criden l'atenció, agrada. Però a mi em creava certa inquietud el rol que li havia tocat interpretar a l'Angelika. Hi ha un component malaltís de la noia que fa patir, que potser no acaba d'encaixar per ser massa contundent. Això és, al meu parer, el que dissortadament va preparant (sense que el lector se n'adoni) per a un final que penso que no tocava. Jo no l'estava considerant un llibre complicat, m'agradava la idea de novel·la psicològica d'evolució de caràcters, amb final feliç o no, però no m'interessava gens embolicar la troca. No n'explicaré res més; el final és com un gir inesperat que no lliga, que el lector no comprèn, que passa de pressa i que et deixa amb la sensació d'«estava llegint una altra novel·la fa un instant?».

Això sí, he de reconèixer que vaig sucumbir als encants sobre Islàndia que explica la novel·la. Impressionada pel desconeixement absolut, el capítol que passen a terres islandeses em va omplir de curiositat i, alhora d'enveja, per la barreja feliçment conjugada de la natura més salvatge amb la civilització més tolerant. Aigua de sofre i esquerda entre plaques... Islàndia sembla una illa d'un altre món. En un altre post, amb més temps, us posaré un fragment de la novel·la i parlaré una micona més de la màgia islandesa.

Marianne Fredriksson, La vida amb en Jan, Edicions 62