amb el permís d'ángel gonzález

avui escric algun vers amarada dels seus, després de devorar-los amb mirada caiguda i una angoixa que creix i que, probablement, és culpa meva. no he aprés a aturar-me, i potser per aquesta covardia passejo (no s'enredaran així els errors a les meves pestanyes).

I

Què té aquest matí
-ara humiteja, ara surt el sol-
de dolent?
El mur impenetrable
de la meva tristesa permanent
i les teves ganes de viure.

II

de segur que poso pedres.
saps mastegar llàgrimes sense respirar?
jo he perdut la intenció en aquesta torrada
però no t'ho puc dir
mentre esmorzem plegats
i tu mires una cosa
i jo n'imagino una altra.

III

L'egoisme que em massega és fruit
de la necessitat de recuperar una promesa.
Ara tot hauria de ser senzill i,
tanmateix,
de puntetes,
a mi hi ha una mort petita que,
de retruc,
tanmateix,
em recargola el ventre quan retorno al buit sense les teves lletres.

IV

Endevino que pensaràs,
com a bona bruixa que sóc
-amb una marca autèntica al pit esquerre-,
que hauria estat millor no olorar
els meus cabells
negres
i deixar passar les carreteres
que
porten
sempre
a la bulímia de la meva necessitat.

V

Tinc ganes de parlar-te
tota la nit mentre dorms als llençols que representen
allò que jo vulgui imaginar de cop.
Veig a l'escletxa de la manera que tens de respirar
que no puc assolir el teu dormir
i te'm perds entre l'obaga d'un coixí arrugat
que corre malsons atrapant un tren massa ràpid.
Tu no deus saber que t'espio
i et parlo tota la nit, com una boja.