Aquella noia, mentre parla amb mi, sap que li queden poques hores. Les hores abans de la petita mort són menys tremendes que les d'una setmana abans. Les hores d’abans les viu amb parsimònia i certa tristesa, però l'humor se li ha estabilitzat, per dir-ho d'alguna manera. Ja no sembla una desequilibrada. A ella no li dic pas que ho sembli. Se sent culpable d'estar malalta i jo he de tractar de mostrar normalitat.
Aquella noia remena a poc a poc la cullereta dins d'una tasseta blanca plena de llet i te fosc. El líquid, molt calent, deixa anar un fum que puja com un fantasma pel seu coll. Se li arrapa a les galtes pàl·lides, un xic magres pel meu gust, i s'infiltra en la mirada aigualida. Jo sé que ella, com acostuma a dir, plora cap endins. A mi no m'ha semblat mai un gest massa sa, això de plorar cap endins. M'imagino una canonada embussada i l'aigua plena de floridura i verdet, gelatinosa, verda, amb olor de bassal brut i resta de deixalles.
Ella, però, se sent orgullosa de controlar el defecte del plor. Sé que li costa molt. Li passa sovint que, quan li ve la petita mort, també ha de controlar el vertigen. Se li endevina en el fum de les pupil·les que té mig cos soterrat en una mena de pou que jo no puc comprendre.
Aquella noia ho explica molt bé, té bona imaginació per explicar sensacions. Jo no acabo d'entendre la qüestió del pou, encara que arribo a copsar lleugerament l'emoció que comporta sentir els peus surant en el buit. Si la coneguéssiu millor sabríeu que és alegre i que li agrada riure. Quan arriba la petita mort s'encongeix i gairebé la percebo maligna. De sobte és com si no hi fos o no la conegués i aleshores no me l'estimo tant.
Ara s'alça a poc a poc de la cadira i mira el rellotge, segurament comptant el temps que li queda de llibertat. Després, indiferent, passa el palmell de la mà pels meus cabells i em demana que la porti a passejar.
Jo no sé què li volta pel cap, i tot i així penso a fer-li un petó i buidar-li tots els pensaments que la fan callar. Buidar-la del fum del te fosc i convertir-la en un paper fràgil.
Tanmateix, no m'atreveixo i em poso dret. Fa un matí bonic i tinc ganes de veure el mar.
Aquella noia remena a poc a poc la cullereta dins d'una tasseta blanca plena de llet i te fosc. El líquid, molt calent, deixa anar un fum que puja com un fantasma pel seu coll. Se li arrapa a les galtes pàl·lides, un xic magres pel meu gust, i s'infiltra en la mirada aigualida. Jo sé que ella, com acostuma a dir, plora cap endins. A mi no m'ha semblat mai un gest massa sa, això de plorar cap endins. M'imagino una canonada embussada i l'aigua plena de floridura i verdet, gelatinosa, verda, amb olor de bassal brut i resta de deixalles.
Ella, però, se sent orgullosa de controlar el defecte del plor. Sé que li costa molt. Li passa sovint que, quan li ve la petita mort, també ha de controlar el vertigen. Se li endevina en el fum de les pupil·les que té mig cos soterrat en una mena de pou que jo no puc comprendre.
Aquella noia ho explica molt bé, té bona imaginació per explicar sensacions. Jo no acabo d'entendre la qüestió del pou, encara que arribo a copsar lleugerament l'emoció que comporta sentir els peus surant en el buit. Si la coneguéssiu millor sabríeu que és alegre i que li agrada riure. Quan arriba la petita mort s'encongeix i gairebé la percebo maligna. De sobte és com si no hi fos o no la conegués i aleshores no me l'estimo tant.
Ara s'alça a poc a poc de la cadira i mira el rellotge, segurament comptant el temps que li queda de llibertat. Després, indiferent, passa el palmell de la mà pels meus cabells i em demana que la porti a passejar.
Jo no sé què li volta pel cap, i tot i així penso a fer-li un petó i buidar-li tots els pensaments que la fan callar. Buidar-la del fum del te fosc i convertir-la en un paper fràgil.
Tanmateix, no m'atreveixo i em poso dret. Fa un matí bonic i tinc ganes de veure el mar.
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada