mercè rodoreda

En general, tots aquells escriptors i escriptores que vaig haver de llegir obligatòriament a l'escola, es van convertir en feixucs. Avorrits. Així, perquè sí. Van haver de passar anys per donar-los alguna minsa oportunitat (a alguns encara no els l'he donada).

Tots, tret de la Rodoreda. Tot s'ha de dir, un dels darrers llibres que en vaig llegir va ser l'arxifamosa i arxitraduïda La plaça del diamant. No pas perquè no en tingués l'ocasió abans, sinó perquè si agradava la major part de la gent, valia la pena esperar-se i descobrir primer la resta. El resultat, per tant, el sabia abans de començar-la.

Mirall trencat va ser l'encanteri. A partir d'aquí, vaig devorar tots els contes de la Mercè Rodoreda gairebé sense respirar; després vingueren les novel·les.
Les flors, la natura com a element asfixiant i alliberador alhora, més flors, la narració farcida d'imatges que evoquen un cop i un altre els sentiments de tristesa, resignació i també el blanc i negre d'una època (ennuegat per les flors, sempre les flors), van aconseguir captivar-me i encara ho fan. No hi ha sensació més devastadora per a mi que llegir un fragment, el que sigui, d'aquesta magnífica escriptora.
Envejo (sanament) la seva capacitat per remoure, per deixar-te muda, per fer-te mirar les puntes de les sabates quan l'abandones i, sense dir res, alçar la vista enlaire.

Aquest any és l'Any Rodoreda, el centenari del seu naixement. Faig trampa quan veig les seves fotos ja de gran i endevino que tenen un no sé què que em recorda la meva àvia Teresa (potser aquest nas tan personal, o els ulls que volen reflectir però que protegeixen tantes imatges). Sigui com sigui, val la pena recordar-la, els qui ja la coneixíem, encetar-la, els que encara hi sou a temps, i donar-li una nova oportunitat els qui, com jo, la vau posar a la bossa feixuga de les obligacions escolars.

Us remeto a dues pàgines molt interessants que s'han creat per a celebrar el seu centenari.

I, alhora, us animo a participar en un concurs que, en breu, sortirà a la llum a la Catosfera. Des de Tens un racó a dalt del món, en Jesús Tibau està organitzant un macroconcurs literari sobre l'obra de la Rodoreda en el qual ens veurem embolicats (amb molt de gust) una seixantena de blocs en català.

No us perdeu les instruccions per a jugar-hi a partir del dia 6 de febrer. Entreu al depasseig i us aniré informant.

Ara, m'acomiado amb un fragment d'un conte de la Rodoreda que es diu "Felicitat", inclós al llibre Vint-i-dos contes. Que en gaudiu!

"I aquella noia plena d'ira, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales d'amagat i precipitadament, es fonia. Se l'enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no deixar-ne res. Arraulida hi havia una noia sense espines, sense exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tirànicament l'empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa."