sis mesos

Lo innominado

Lo sabíamos ambos,
por eso era superfluo repetirlo -también eso sabíamos-,
aunque a veces la noche se encarnizara en darnos
las palabras más bellas, por si acaso crecían.
Esas veces que faltaba un mal minuto
para que hubiese chispas rodando por el suelo,
y había que apartar los ojos, y amarrarse
los lazos casi sueltos de la triste cordura.
Porque también sabíamos que era cosa de locos,
desvarío extremado (aunque, sí, delicioso)
y que era necesario extirparlo de golpe,
o sacarle los ojos, o cortarle las manos,
para que no saliese
a la luz y mostrase
su inocencia perfecta, que no iba a entender nadie.

Josefa Parra

quines penques (o, on punyetes està el doctor house?)!


Ja no estic malalta (cara d'ignorància supina).

Avui ha estat el darrer cop que poso un peu en cap consulta mèdica pel tema dels dolors. Després de dos anys, ja n'estic fins al capdamunt.

Fins al capdamunt de diagnòstics diferents i equivocats. Fins al capdamunt de la falta d'escrúpols. Fins al capdamunt de les cares agres sense expressió (cara de peix bullit nena-quina-nosa-que-fas). Fins al capdamunt de repetir la mateixa cançoneta. Fins al capdamunt de sales d'espera. Fins al capdamunt de «les dones amb trenta anys que no han tingut fills tenen dolors». Fins al capdamunt de prendre medicaments inútils. Fins al capdamunt del mal humor.
Fins al capdamunt de ginecòlegs, digestius, homeòpates, osteòpates, reflexòlegs, psicòlegs...

Ja no estic malalta. Tatxan. Perquè m'he cansat d'estar malalta.
Crec que, com a mínim, un somriure hauria valgut la pena.
Però, francament, de vegades tot aquest maremàgnum és pitjor.
De manera que, no pateixin. Ja no estic malalta.

Repeteixo: tatxan!

I que continuï la funció.

Diu el Rod Stewart, versionant el Bob Seger, Everytime they were sure they had you caught, you were quicker than they thought, you'd just turn your back and walk. I ara mateix m'ho aplico i, a otra cosa mariposa.
I quin goig que faig.

(cara de circumstàncies).

enyorament virtual


El meu portàtil està malalt. Aquests dies l'enyoro força i vaig pispant minuts d'ordinadors aliens (un d'ells, un roget benvingut a casa que Ell s'ha regalat), però no és el mateix.

El meu portàtil és molt lleuger i està vellet, però és una autèntica màquina. Jo, sense ell, no em sento igual. Em falta alguna cosa. Les paraules es queden embussades en algun forat negre entre la seva pantalla apagada i els meus ulls dilatats. De vegades em sorprenc pensant que és una porció de mi mateixa que s'ha desenganxat, s'ha duplicat o s'ha projectat, trieu el que més convingui a la imaginació de cadascú, i que si no la tinc a prop em causa un perjudici seriós.

He de confessar, però, que també puc viure sense ell. Però no m'agrada massa, per això aquests dies que està fent repòs a cal metge li he comprat algun regalet perquè tornem a sentir-nos a gust plegats. Aaaai, qui el pogués acaronar.

I mentre, em dedico a treballar entre molt i massa (això està perjudicant la lectura de l'eriçó que, sí, sí, comença a allargar-se d'una manera francament preocupant) amb música de fons. Rod Stewart i Still the same omplen el meu cap de pardalets (quina gran tria, quina gran interpretació!) i un altre amb veu trencada o ronca, Bryan Adams, treu disc nou el dia 17 i aterra a Barcelona el dia 8 (ja no hi ha entrades).

La manca d'inspiració, l'enyorament del meu portàtil o senzillament les rutes mèdiques i la setmana fatídica, fan que darrerament em dediqui més a pensar textos que a fer-los reals. Us deixo aquí dalt amb Islàndia, sense mots.

signaré L'aigua en la Setmana del Llibre en Català

En motiu de la Setmana del llibre en català, el dia 8 de març (dia de la dona treballadora) de 12 a 14 seré a Barcelona, a la plaça de la Catedral, signant llibres.
M'agradaria molt que us hi passéssiu i que convidéssiu la gent a passejar-hi una estoneta.

Hi haurà activitats relacionades amb la literatura i signatures d'escriptores i escriptors.
No hi falteu!

Us en seguiré informant...

Ps. Que encara no teniu L'aigua? Demaneu-la aquí!

el cel de pluja

el cel de pluja té la qualitat
de ser rodó i espés i de poder-se estripar.
li claves una dentegada
li punxes una ungla
i tot el que està cap per avall
esclata en focs d'artifici.
d'això, se'n sol dir
el dia s'ha arreglat
-i amago els estris d'esclatar globus
mentre la pluja encara regalima
als vidres del cotxe
quan tornes.

caótica ana

No havia vist mai una pel·lícula de Julio Medem (mira, coses que passen), i la primera no m'ha deixat pas indiferent. Al contrari, ha sigut una bona muntanya russa. Us en deixo un quadre d'Ana Medem i el tràiler, per si sentiu curiositat. I va de dret al sac de les coses pendents, que (sí, ja ho sé) en comencen a ser moltes.
Però és que cada dia hi ha més llocs per passejar.

la petita mort

Aquella noia, mentre parla amb mi, sap que li queden poques hores. Les hores abans de la petita mort són menys tremendes que les d'una setmana abans. Les hores d’abans les viu amb parsimònia i certa tristesa, però l'humor se li ha estabilitzat, per dir-ho d'alguna manera. Ja no sembla una desequilibrada. A ella no li dic pas que ho sembli. Se sent culpable d'estar malalta i jo he de tractar de mostrar normalitat.
Aquella noia remena a poc a poc la cullereta dins d'una tasseta blanca plena de llet i te fosc. El líquid, molt calent, deixa anar un fum que puja com un fantasma pel seu coll. Se li arrapa a les galtes pàl·lides, un xic magres pel meu gust, i s'infiltra en la mirada aigualida. Jo sé que ella, com acostuma a dir, plora cap endins. A mi no m'ha semblat mai un gest massa sa, això de plorar cap endins. M'imagino una canonada embussada i l'aigua plena de floridura i verdet, gelatinosa, verda, amb olor de bassal brut i resta de deixalles.
Ella, però, se sent orgullosa de controlar el defecte del plor. Sé que li costa molt. Li passa sovint que, quan li ve la petita mort, també ha de controlar el vertigen. Se li endevina en el fum de les pupil·les que té mig cos soterrat en una mena de pou que jo no puc comprendre.
Aquella noia ho explica molt bé, té bona imaginació per explicar sensacions. Jo no acabo d'entendre la qüestió del pou, encara que arribo a copsar lleugerament l'emoció que comporta sentir els peus surant en el buit. Si la coneguéssiu millor sabríeu que és alegre i que li agrada riure. Quan arriba la petita mort s'encongeix i gairebé la percebo maligna. De sobte és com si no hi fos o no la conegués i aleshores no me l'estimo tant.
Ara s'alça a poc a poc de la cadira i mira el rellotge, segurament comptant el temps que li queda de llibertat. Després, indiferent, passa el palmell de la mà pels meus cabells i em demana que la porti a passejar.
Jo no sé què li volta pel cap, i tot i així penso a fer-li un petó i buidar-li tots els pensaments que la fan callar. Buidar-la del fum del te fosc i convertir-la en un paper fràgil.
Tanmateix, no m'atreveixo i em poso dret. Fa un matí bonic i tinc ganes de veure el mar.

de clubs de lectura i sessions de teràpia

Quan em compro un llibre, el primer que faig és anotar-hi la data del dia en què l'he comprat. Això és un costum que, malauradament, aplico no fa gaire, però que ara m'ajuda a tenir una idea més clara de les lectures que he fet (menteixo, de les lectures que he volgut fer en el moment de comprar-les, que algun cop no s'han dut a terme fins a uns mesos després). M'agrada controlar la dieta de lectures que faig perquè els meus impulsos lectors obeeixen, en primer lloc tot i que no sempre, a estats d'ànim.


Miro la data escrita al primer full de El club de lectura Jane Austen, de la Karen Joy Fowler, i és l'octubre del 2006. Si deixem mes i mig de marge entre el moment de la compra i la lectura real del llibre, en aquella època estava assistint a un taller força interessant sobre habilitats socials (parlar en públic, aprendre a dir no, expressar sentiments...). Tot i que potser no sembla que hi hagi cap relació, jo n'hi trobo, i molta.


Durant aquell temps ens reuníem un cop a la setmana una colla de gent desconeguda, de diferents edats, estils de vida, creences, estatus socials, inquietuds, etc., per a parlar i compartir experiències amb un punt en comú: els problemes de relació amb els altres en determinades situacions. Va ser molt fructífer per a mi a l'hora de conèixer aquestes persones, de veure com interpretava cadascú el que estava patint, com ho desenvolupava i com ho acabava expressant. I sempre hi havia punts diversos que, en lloc d'allunyar, creaven un ambient enriquidor.


Els clubs de lectura, dels quals he sentit molt a parlar en el postgrau que vaig acabar ahir a la tarda, sempre m'han semblat una idea magnífica. Igual que amb les habilitats, agafes una colla de gent desconeguda, amb vides diferents i desitjos oposats, els dónes una sola cosa en comú, en aquest cas un llibre, i apa, els deixes parlar i parlar i parlar. Segurament extreuran conclusions ben allunyades, segons l'experìència o vivències de cadascú, i d'altres molt properes tot i viure en dos pols. El que és segur, però, és que serà enriquidor i el lector únic i solitari es convertirà en un cor de veus: hi ha poques coses tan plaents com parlar d'un llibre amb altra gent, de verbalitzar un succés que passa dins, que és silenciós.


El llibre de la Karen Joy Fowler tracta sobre una colla de gent molt diferent que es reuneix per parlar de les novel·les de la Jane Austen. És clar, jo sóc una admiradora sense remei de tots i cadascun dels llibres d'aquesta escriptora del XIX, i el llibre en qüestió es va convertir en un caramel difícil de rebutjar. La idea em va semblar molt bona (posar en boca de cada personatge un llibre diferent, que pogués entrar en relació amb la seva personalitat o situació personal), però he de dir que tot i que la lectura és amena, el vaig passar en aquell moment sense pena ni glòria. Més aviat m'envaïa la sensació real, a causa del taller d'habilitats, d'estar participant jo mateixa en un club de lectura sense llibre i vaig començar a imaginar la possibilitat de fer-ne algun de debò que tingués més molla que el de la Fowler.


Sigui com sigui, he retornat a aquesta lectura perquè s'acaba d'estrenar una pel·lícula basada en El club de lectura Jane Austen. Amb el títol en castellà "Conociendo a Jane Austen" (?), ja la teniu als cinemes. Jo, si puc, l'aniré a veure aquesta setmana i ja us en faré cinc cèntims.


Per acabar, només dos apunts: en primer lloc, existeix realment una mena de club de lectura de la Jane Austen, i és un grup de correu en espanyol on es fan interpretacions de llibres, lectures en veu alta de fragments, resums, debats, etc. Si us interessa apuntar-vos-hi, cliqueu aquí. En segon lloc, com que compartir literatura també és compartir fragments de vida, una amiga i jo tenim en ment crear en breu un club de lectura a València per tots aquells que tingueu ganes de participar-hi. Ella ja ha provat l'experiència amb alguns dels seus alumnes i se n'ha sentit molt satisfeta.


El club de lectura Jane Austen, Karen Joy Fowler, El Aleph

l'espantaocells


He de reconèixer que tinc debilitat per M-Clan. Els he vist ja en tres concerts i m'ho he passat pipa. Després de descobrir amb alegria el seu primer senzill de l'àlbum Memorias de un espantapájaros (han fet trampa amb aquest videoclip a Barcelona, així em guanyen el cor per sempre...!), ja estic fent plans esbojarrats de grupi per anar-los a escoltar.

Aprofitaré la Setmana del llibre en català que ja es comença a coure a la ciutat comtal, i de la qual parlarem, per visitar la Sala Bikini i l'avinguda de la Catedral en moments i situacions diferents.

Si els voleu veure en concert, anoteu:
1 de març, Bilbao; 7 de març, Barcelona; 11 de març, Madrid.


Aquí us deixo la cançó Roto por dentro, si la voleu escoltar, cliqueu damunt la foto (feta aquest estiu al concert a Quart).

una passejada berlinesa bella i neta (passeig de dolors jimeno)

Comença en la parada del S-Bahn de Tiergarten, recorre l’avinguda del 17 Juni, passa per la Porta de Brandenburg, s’endinsa en l’avinguda Unter den Linden i s’acaba quan les cames reclamen descans o quan et decep l’absència de til·lers per bé que el nom de la via (Davall els til·lers) predispose a trobar-ne a banda i banda. Des de maig de 2005, al costat de la Porta de Brandenburg, es pot visitar el monument a les víctimes de l’Holocaust, un conjunt de vora tres mil rectangles de formigó que no vaig ser capaç de recórrer perquè em feia por, probablement l’emoció que volia aconseguir l’artista Peter Eisenman. A primera hora, amb l’agradable fresqueta dels matins d’estiu (que és quan jo viatge), faig la passejada per la vorera de l’avinguda del 17 Juni. Sempre a peu, malgrat l’excel·lent servei de transport públic que ofereix la ciutat amb taxis, tramvies, S-Bahn (un ferrocarril urbà), U-Bahn (el metro) i autobusos. Tinc costum (tant el dia que faig aquest passeig como qualsevol altre) de dinar en un restaurant que m'agrada molt: el Ständige Vertretung. El Stä V (forma abreujada, col·loquial i habitual del nom de l'establiment) va ser, abans de la caiguda del mur, el bar on es prenien l'última copa els alemanys occidentals que havien anat a visitar els familiars orientals, sempre abans de les 12 de la nit, hora en què estaven obligats a tornar. Està just enfront de la parada del S-Bahn de Friedrichstrasse, a la vora del Spree, un dels dos rius berlinesos (l’altre és el Havel). Aquest establiment és un lloc encantador, amb les parets plenes de fotografies, retalls de premsa, medalles i trofeus esportius. És gran, amb molta llum. Els cambrers sempre somriuen. El més important: hi ha plats berlinesos. Després de dinar fai el recorregut invers pels caminals del bosc que abraça aquesta ciutat silenciosa i festiva alhora, on comparteixen espai ciclistes i vianants respectats pels conductors i on no trobes cap merda de gos.

Dolors Jimeno
(publicat el 17 de gener del 2008 al diari El Punt, on podreu llegir més articles d'aquesta escriptora)

company, mosseguem la vida!


Company, mosseguem la vida!
Que l'amor ens ragi als llavis:
Farem un pacte de sang
quan lluna plena s'ablami!

Farem un pacte de sang,
una conjura de ràbia
que ens faci estalvis del seny
que ens té la soga filada!

Company, mosseguem la vida
sota la lluna granada.

Maria Mercè Marçal

la vida amb en Jan

Aquests dies no tinc gaire temps de llegir res que no siguin llibres de text, activitats de classe, articles sobre l'ensenyament i coses semblants. I tinc abandonada la Rue de Grenelle, molt a desgrat, perquè L'elegància de l'eriçó de la Barbery m'està enamorant completament.

És elegant (valgui la redundància), dolç, ple d'una bellesa esborronadora. El te i la gramàtica, quina magnífica barreja...! Això fa que degustar-lo m'agradi especialment, i el llegeixi amb cura i a poc a poc, i amb l'absoluta convicció que aquest estiu, quan estigui a la platja del Saler prenent el solet després d'un bany de sal, el tornaré a llegir amb fruïció i fins i tot angoixa (també he de confessar que no m'acaba d'agradar gaire la resolució de les «ensopegades gramaticals» amb què topen els personatges, i tinc curiositat per saber si el traductor al castellà ho ha resolt millor).

Però ara no puc avançar més de pressa. De tota manera, com que aquí caminem lletres, no volia deixar de parlar d'algun llibre que he llegit darrerament. He triat una escriptora sueca, Marianne Fredriksson, ben coneguda pel seu llibre Les filles de Hanna (que si no heu llegit, ja podeu córrer a buscar-lo perquè és deliciós), i el seu darrer llibre La vida amb en Jan (publicat malauradament amb força errors, sobretot tipogràfics...).

La vida amb en Jan és un llibre que tracta d'un tòpic: la persona racional portada a l'extrem, i la persona visceral portada a l'altre extrem, que es coneixen i s'atreuen. Però ho fa d'una manera interessant, tot i que sobre la base d'un altre tòpic: tothom té al darrere un llast familiar que ha condicionat aquest extrem on es troba. En Jan i l'Angelika són els dos enamorats que tracten d'aprendre a tirar endavant la relació que sembla destinada a no funcionar pels seus antagonismes.

El llibre enganxa, es llegeix de pressa, van passant personatges i situacions que ens criden l'atenció, agrada. Però a mi em creava certa inquietud el rol que li havia tocat interpretar a l'Angelika. Hi ha un component malaltís de la noia que fa patir, que potser no acaba d'encaixar per ser massa contundent. Això és, al meu parer, el que dissortadament va preparant (sense que el lector se n'adoni) per a un final que penso que no tocava. Jo no l'estava considerant un llibre complicat, m'agradava la idea de novel·la psicològica d'evolució de caràcters, amb final feliç o no, però no m'interessava gens embolicar la troca. No n'explicaré res més; el final és com un gir inesperat que no lliga, que el lector no comprèn, que passa de pressa i que et deixa amb la sensació d'«estava llegint una altra novel·la fa un instant?».

Això sí, he de reconèixer que vaig sucumbir als encants sobre Islàndia que explica la novel·la. Impressionada pel desconeixement absolut, el capítol que passen a terres islandeses em va omplir de curiositat i, alhora d'enveja, per la barreja feliçment conjugada de la natura més salvatge amb la civilització més tolerant. Aigua de sofre i esquerda entre plaques... Islàndia sembla una illa d'un altre món. En un altre post, amb més temps, us posaré un fragment de la novel·la i parlaré una micona més de la màgia islandesa.

Marianne Fredriksson, La vida amb en Jan, Edicions 62

amico di ieri


Per a Mònica,
perquè ens mereixem un videoclip.







Vento d'autunno intriso di sabbia
Posi il tuo vento sulla città,
Il deserto è la tua culla
Non conosco la tua età.

Porti il ricordo di antici pionieri
Spinti da un sogno di libertà.
Hai disperso i loro canti
Li hai guidati verso il mare
A una nuova realtà.

Vento d'autunno, amico di ieri,
Oggi nessuno si cura di te
La tua voce che si alza
Toglie il sonno a chi riposa
Sporca solo la città.

Le Orme, Amico di ieri

amb el cap en una altra banda

davant d'un quadre a la meva alçada -un coll torçat, una mirada perduda- em pregunto per a què serveix la intuïció.
em mires i ens mirem, totes dues fem ulls d'ametlla i jo ja m'he ficat en els teus colors i tu has fet un salt a la vida real.
no hauria volgut que sentissis el que jo sento, però ara, nua davant les conseqüències, em pregues tornar a la tela.
vaig prenent fragments d'altres coses, i així augmenta la inestabilitat.
m'imagino que no sóc res més que els traços excitats d'un pintor que m'imagina.
ja tornem de Madrid (exposició de Modigliani al Thyssen, de Picasso al Reina Sofia).

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda



A petició del blog Tens un racó dalt del món, és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant.





Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.


Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris. Aquest és el fragment que em correspon:







28. El zero és un número bonic, rodó. Ningú sap on comença, ni si mai acaba i, de vegades, si et sents trista o avorrida, pots donar-li voltes i més voltes sense parar, fins que el traç del llapis es cansi de córrer.




funeral blues

avui he sentit dues pèrdues. l'una era fictícia -tot i que jo ja ho sabia-, provocada per aquesta inseguretat en el temps del matí. l'altra, la desaparició dels meus arxius de l'ordinador.

després, Ell i jo ens hem ajegut al sofà a veure Four weddings and a funeral, una de les meves pel·lícules preferides. quan he sentit novament recitar els versos d'Auden en la part del funeral, he pensat en les meves pèrdues personals i he decidit que jo també volia recitar aquests versos. perquè són preciosos.

Stop all the clocks, cut off the telephone,
prevent the dog from barking with a juicy bone,
silence the pianos and with muffled drum
bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
scribbling on the sky the message He is Dead.
Put crepe bows round the white necks of the public doves,
let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
my working week and my Sunday rest,
my noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one,
pack up the moon and dismantle the sun,
pour away the ocean and sweep up the woods;
for nothing now can ever come to any good.


a la Rue de Grenelle

"-¿Per què les escombraries oloren fins al pati?
Que en Bernard Grelier i l'hereva d'una antiga família de la Banca puguin inquietar-se per les mateixes coses trivials i ignorar tots dos que el verb olorar és transititu llança una nova llum sobre la humanitat." (pàg. 60)



"També m'adono que en Chabrot s'expressa d'una manera que m'encanta -¿que podria, vostè, acomiadar els visitants enfadosos?- i això em pertorba. Aquesta educació antiquada m'encanta. Sóc esclava de la gramàtica, penso, hauria hagut d'anomenar el meu gat Grevisse. Aquest tipus em fa posar malalta, però la seva llengua és una meravella." (pàg. 70)



"-El Mestre s'està morint -em diu sense que pugui determinar quanta ironia barreja en la repetició del lament d'en Chabrot-. No està ocupada, ¿nosaltres prendríem ara el te?

Aquesta desimboltura en la concordança dels temps, aquest ús del condicional en forma interrogativa sense inversió del subjecte, aquesta llibertat que es pren la Manuela amb la sintaxi perquè ella no és més que una pobra portuguesa obligada a la llengua de l'exili, tenen el mateix perfum d'antic que les fórmules estudiades d'en Chabrot." (pàg. 74)



(i per què dins del llibre L'elegància de l'eriçó la portera és la senyora Michel i a la contracoberta és la senyora Michèle?)

amb el permís d'ángel gonzález

avui escric algun vers amarada dels seus, després de devorar-los amb mirada caiguda i una angoixa que creix i que, probablement, és culpa meva. no he aprés a aturar-me, i potser per aquesta covardia passejo (no s'enredaran així els errors a les meves pestanyes).

I

Què té aquest matí
-ara humiteja, ara surt el sol-
de dolent?
El mur impenetrable
de la meva tristesa permanent
i les teves ganes de viure.

II

de segur que poso pedres.
saps mastegar llàgrimes sense respirar?
jo he perdut la intenció en aquesta torrada
però no t'ho puc dir
mentre esmorzem plegats
i tu mires una cosa
i jo n'imagino una altra.

III

L'egoisme que em massega és fruit
de la necessitat de recuperar una promesa.
Ara tot hauria de ser senzill i,
tanmateix,
de puntetes,
a mi hi ha una mort petita que,
de retruc,
tanmateix,
em recargola el ventre quan retorno al buit sense les teves lletres.

IV

Endevino que pensaràs,
com a bona bruixa que sóc
-amb una marca autèntica al pit esquerre-,
que hauria estat millor no olorar
els meus cabells
negres
i deixar passar les carreteres
que
porten
sempre
a la bulímia de la meva necessitat.

V

Tinc ganes de parlar-te
tota la nit mentre dorms als llençols que representen
allò que jo vulgui imaginar de cop.
Veig a l'escletxa de la manera que tens de respirar
que no puc assolir el teu dormir
i te'm perds entre l'obaga d'un coixí arrugat
que corre malsons atrapant un tren massa ràpid.
Tu no deus saber que t'espio
i et parlo tota la nit, com una boja.

carta










Amor mío:

el tiempo turbulento pasó por mi corazón
igual que, durante una tormenta, un río pasa bajo un
puente:
rumoroso, incesante, lleva lejos
hojas y peces muertos,
fragmentos desteñidos del paisaje,
agonizantes restos de la vida.

Ahora,
todo ya aguas abajo
-luz distinta y silencio-,
quedan sólo los ecos de aquel fragor distante,
un aroma impreciso a cortezas podridas,
y tu imagen entera, inconmovible,
tercamente aferrada
-como la rama grande
que el viento desgajó de un viejo tronco-
a la borrosa orilla de mi vida.

mercè rodoreda

En general, tots aquells escriptors i escriptores que vaig haver de llegir obligatòriament a l'escola, es van convertir en feixucs. Avorrits. Així, perquè sí. Van haver de passar anys per donar-los alguna minsa oportunitat (a alguns encara no els l'he donada).

Tots, tret de la Rodoreda. Tot s'ha de dir, un dels darrers llibres que en vaig llegir va ser l'arxifamosa i arxitraduïda La plaça del diamant. No pas perquè no en tingués l'ocasió abans, sinó perquè si agradava la major part de la gent, valia la pena esperar-se i descobrir primer la resta. El resultat, per tant, el sabia abans de començar-la.

Mirall trencat va ser l'encanteri. A partir d'aquí, vaig devorar tots els contes de la Mercè Rodoreda gairebé sense respirar; després vingueren les novel·les.
Les flors, la natura com a element asfixiant i alliberador alhora, més flors, la narració farcida d'imatges que evoquen un cop i un altre els sentiments de tristesa, resignació i també el blanc i negre d'una època (ennuegat per les flors, sempre les flors), van aconseguir captivar-me i encara ho fan. No hi ha sensació més devastadora per a mi que llegir un fragment, el que sigui, d'aquesta magnífica escriptora.
Envejo (sanament) la seva capacitat per remoure, per deixar-te muda, per fer-te mirar les puntes de les sabates quan l'abandones i, sense dir res, alçar la vista enlaire.

Aquest any és l'Any Rodoreda, el centenari del seu naixement. Faig trampa quan veig les seves fotos ja de gran i endevino que tenen un no sé què que em recorda la meva àvia Teresa (potser aquest nas tan personal, o els ulls que volen reflectir però que protegeixen tantes imatges). Sigui com sigui, val la pena recordar-la, els qui ja la coneixíem, encetar-la, els que encara hi sou a temps, i donar-li una nova oportunitat els qui, com jo, la vau posar a la bossa feixuga de les obligacions escolars.

Us remeto a dues pàgines molt interessants que s'han creat per a celebrar el seu centenari.











I, alhora, us animo a participar en un concurs que, en breu, sortirà a la llum a la Catosfera. Des de Tens un racó a dalt del món, en Jesús Tibau està organitzant un macroconcurs literari sobre l'obra de la Rodoreda en el qual ens veurem embolicats (amb molt de gust) una seixantena de blocs en català.
No us perdeu les instruccions per a jugar-hi a partir del dia 6 de febrer. Entreu al depasseig i us aniré informant.
Ara, m'acomiado amb un fragment d'un conte de la Rodoreda que es diu "Felicitat", inclós al llibre Vint-i-dos contes. Que en gaudiu!

"I aquella noia plena d'ira, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales d'amagat i precipitadament, es fonia. Se l'enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no deixar-ne res. Arraulida hi havia una noia sense espines, sense exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tirànicament l'empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa."

per molt que passi el temps...

aquesta cançó no deixa d'agradar-me. Vaja, si és que encara tinc el disc de vinil a Barcelona. No és realment fantàstica aquesta estètica 80-90 del vídeo?
The Rembrandts, Just the way it is.

cinc mesos

Migdia. Riba-roja. El sol. Un petó.

 

passejant barcelona