draps

El cel s'ha fet a draps,
aquesta matinada,
en sortir el sol
―o potser encara no.
Sé que escampava pols
un vianant que passava
i els draps cobrien l'horitzó
―o potser era mentida.
De gris, de porpra,
de cuina, de recollir.
De recel, d'inconstància.
Nervis amb olor de tancat.
El cel s'esbandeix
per fer alguna cosa.
A mi em toca ajupir-me
i desar els malendreços.

el depasseig seleccionat

Els dies 25, 26 i 27 de gener s'han celebrat a Granollers les Jornades de la Catosfera, la primera trobada de blocaires en llengua catalana. A Entrellum i Tens un racó dalt del món podeu informar-vos de les conclusions i també podeu ficar el nas en vídeos o fotografies sobre aquest esdeveniment.

Avui s'ha sabut també quins 100 blocs s'han seleccionat per a formar part de la primera antologia de la catosfera literària, que publicarà Cossetània Edicions aquesta primavera. Si en voleu llegir més coses, l'enllaç és el següent:

http://entrellum.blogspot.com/2008/01/els-100-blogs-seleccionats.html

Si voleu rellegir el post del depasseig que anirà a l'antologia, el teniu aquí sota.

Jurat, gràcies per triar la que passeja i tots els seus caminants!


09 desembre 2006
que sexi, que dolça, que freda

Vull que vinguin els reis.
Vull de regal unes botes de canya alta de color verd ampolla.
Vull comprar-me una faldilla per sota els genolls, que tingui vol i que porti alguna costureta divertida.
Vull posar-me una samarreta fins als malucs de color violeta.
Vull pintar-me les pestanyes d'un negre molt fosc i fer-me la ratlla a la part de sota dels ulls perquè sembli que estic indefensament malalta.
Vull tòrcer un somriure tímid i abaixar la mirada quan em miris.
Vull que em miris i apropar-te la mà de l'anell de plata fosca.
Vull mitges de color negre que m'arribin per la cuixa.
Vull alçar-me la faldilla amb vol i costureta divertida per damunt del genoll perquè esbrinis la mitja negra.
Vull alçar un braç mandrosa i acaronar-me els cabells amb la punta de la màniga violeta de la samarreta.
Vull que el primer que em treguis siguin les botes verd ampolla.
Vull fer moltes coses que tinc moltes ganes de fer només amb tu.
Vull que se'm marqui el melic en la samarreta quan em posi a ballar.
Vull que sigui avui i demà i passat i anem a comprar junts molta roba -perquè és nadal- i em demanis tots aquests petons que et faig amb les mans i que ni te n'adones.
Vull reflectir l'anell de plata fosca en el vidre del teu cotxe si anem de viatge perquè sembli la lluna.
Vull fer-te posar vermell.

escriptors al terrat

aquest dijous dia 31 de gener a l'Octubre (c/ sant Ferran, 12) hi haurà el Marc Granell i l'Eduard Ramírez, no us els perdeu!

catalans al país valencià?

Estic descobrint, sobretot a través d'enllaços del bloc de la meva companya de curs Marta Insa, que hi ha molta gent del País Valencià que volta per Catalunya... Què hi ha dels catalans per terres del sud? Jo sóc de Barcelona i fa set anys que visc a València, concretament he viscut a l'Horta i ara sóc veïna del barri de Campanar (impossible viure sense aquesta campana!). No trobo massa gent en aquesta situació... Bé, conec una altra persona a part de mi, una noia del Vendrell que ara viu vora els Vivers, però... n'hi ha més que vulguin sortir a la llum? Som un col·lectiu, per dir-ho d'alguna manera, gran o petit? Misteris...

El que sí que és cert és que, per exemple, les illes són ben a prop. I si no, feu una ullada a aquesta foto preciosa que m'envia la meva amiga Pepa des d'Eivissa... el que veieu al fons és Dénia! Impressionant.

manifest

Divendres a la nit vam estar cantant una bonica cançó de Feliu Ventura, que avui recupero per compartir-la amb tothom...

llegendes, contes, endevinalles...

Darrerament, els dissabtes vénen plens de sorpreses.

I mira que costa llevar-se; s'està tan bé al llitet després de tota la setmana amb el cap enfonsat en els llibres de text que ja van fent força, que han de sortir, que s'han d'acabar, l'angoixa de la temporada asfixiant... I a més a casa s'està calentet, l'esmorzar, el pijama, ell, els petits...

Però no, de pet al curset.

Avui teníem un pla alternatiu: a mig matí marxar de la sessió a trobar-nos amb la presentació del darrer llibre de Llorenç el contacontes a Abacus. Què ha passat? Doncs ha passat que ha vingut Joan Borja, de la Universitat d'Alacant, a fer-nos la classe d'avui sobre la literatura de tradició oral.

No em vull estendre, primer perquè val la pena que l'investigueu vosaltres mateixos i aconseguiu sentir-lo parlar en algun seminari, curs o ruta literària; segon per un fet derivat d'aquest: totes les floretes que li tiri no seran prou fidels a la realitat ja que és un excel·lent comunicador i transmissor d'amor i curiositat per les llegendes, mites i rondalles del nostre territori lingüístic (prengueu nota d'aquesta base de dades sobre rondallística en català). Si no us resulta possible trobar-lo, compreu-ne el llibre Llegendes del sud, a Bullent, i començareu a entendre per què trenta persones de diferents edats i professions s'han quedat quatre hores un dissabte de matí amb la boca i les orelles ben obertes escoltant-lo...

Quan s'ha acabat (no pas sense pena per part dels oients) aquesta barreja absolutament apassionant de rotllans, ausiàs march, sant jordis i roques amb forats, entre moltes altres coses, les entusiasmades editores de Baula Edelvives hem hagut de sortir esperonades cap a l'Abacus a veure si encara hi trobàvem el nostre contacontes.

L'acte ja havia acabat, però allà encara hi havia l'altre contacontes Vicent Cortés, la Rosa Serrano de Tàndem, l'Anna Ballester (increïble, ella ha arribat-aplegat abans que nosaltres a la llibreria, tot i que ha sortit després de la facultat, té el do de l'ubiquïtat aquesta dona? Sí, segur, perquè també me la vaig trobar fa dos dissabtes a Alfara del Patriarca escoltant el recital de poemes de Maria Carme Arnau pel grup poètic Argila de l'Aire), el Carles Cano i Llorenç el contacontes. Ha estat molt divertit perquè Carles Cano ens ha rellegit el poema que li ha dedicat a Llorenç per a la presentació del llibre, i després hem acabat amb un tornado d'intercanvi de signatures i llibres...

El matí ha tocat a la fi la mar de bé amb la compra d'un altre llibre molt i molt recomanable, Poesies amb suc, a la Galera, un recull de Miquel Desclot sobre poemes infantils. Amb això poso punt i final a aquest post tan ple de dades, noms, literatura i el convenciment ferm que matinar un dissabte sempre és una bona cosa.

Salut i lletres!

poema infantil (aplicable a periquitos)

Una de la tarde

«el sol estira una pierna
y orina luz sobre una luciérnaga
que esta noche alumbrará
que esta noche deslumbrará»

Dos pajaritos se sientan a comer;
uno se llama Pir, el otro se llama Per.

Pir se sienta así; Per se sienta al revés.
Su madre les da de beber.

Dos pajaritos se ponen a sorber;
uno hace pirpir, el otro hace perper.
Su madre los mira, su madre los ve
con los ojos bizcos del querer.

Juan Kruz Igerabide

torna alanis

És a punt de sortir el nou cd d'Alanis. Ahir, veient House, em vaig quedar de pedra amb aquest nou senzill tan i tan preciós. Quan la tingui sencera, la passejaré per aquí, de moment...
http://www.youtube.com/watch?v=JibG9jYWoFw&feature=related

quise

Quise mirar el mundo con tus ojos
ilusionados, nuevos,
verdes en su fondo
como la primavera.
Entré en tu cuerpo lleno de esperanza
para admirar tanto prodigio desde
el claro mirador de tus pupilas.
Y fuiste tú la que acabaste viendo
el fracaso del mundo con las mías.

sempre els mateixos dies

de vegades no sé massa bé el lloc en el qual em trobo, i aleshores jugo a probabilitats. això em dóna seguretat, igual que tots els meus rituals de cada dia. són quefers inconscients que s'han de complir, d'una altra manera el món s'esfondraria.
però, és tan incontrolable el declivi. de vegades, asseguda en un autobús groc escoltant cançons sobre llunes tinc la sensació que tot és emboiradament trist, i aleshores la cituat es cobreix d'una capa d'humitat salvatge. d'altres, sóc capaç d'arribar al centre de la terra de pura obsessió per mantenir-me ferma: o és que no hi ha memòria dels divendres sense lletres? no seria difícil dir que no, fer mitja volta i prendre un dels camins aleatoris.
mirar-se al mirall, reconèixer un personatge, posar-li nom i sortir a gambar. aleshores pintaria línies negres a les cares de les persones que em cauen malament perquè no poguessin veure el color del mar reflectit als palmells de les mans.
i, apa, tan contenta de fer maldats.

historia apenas entrevista

Con tristeza,
el caminante
—alguien que no era yo, porque lo estaba
viendo desde mi casa— recogió su polvoriento
equipaje, se santiguó, y anduvo algo.
Luego dejó de andar, volvió la cara,
y miró largamente al horizonte.
Iba ya a proseguir quién sabe adónde
cuando vio a alguien que venía a lo lejos.
Su rostro reflejó cierta esperanza, después una terrible
alegría. Quiso gritar un nombre, pero
su corazón no pudo resistirlo,
y cayó muerto sobre el polvo,
a ambos lados el trigo indiferente.
Una mujer llegó, besó llorando
su boca, y dijo:
Ya no puedes oírme,
pero juro
que nunca había dejado de quererte.

he llegit

sam savage, firmin, seix barral

per petit que siguis, això no t'impedeix estar tan boig com qui ho està més

Mickey Mouse no ha sigut mai rata de la meva devoció. Sempre l'he trobat ensopidament correcte, amb unes orelles impossibles, i vestit com el senyor més avorrit del món...
Afortunadament, el món dels rosegadors ha vist ampliada la nòmina de ratolins famosos i, per fi, interessants.
L'un em va arribar des del dvd i és cuiner, es diu Ratatouille i he decidit posar-lo de model de ratolí fotogènic.
El segon, amb qui encara m'estic acabant de conèixer, es diu Firmin, i, ara per ara, m'està enamorant. Primer, perquè només encetar-lo m'ha dut al dejà vú d'un moment de la meva infantesa en què no fer res em portava a mastegar paper de tant en tant. I segon, perquè les seves pàgines són enriquidores però sobretot tendres, molt tendres: aquest ratolí és un clàssic lector introvertit que defuig la realitat i que pensa que aquesta bibliobulímia (com ell l'anomena) no pot ser res més que un do, alguna cosa del fat. Encara sóc, com aquell que diu, a l'etapa primerenca de la seva biografia.
Per acabar, no podia deixar de picar l'ullet a la fantàstica classe que Margarida Prats ens ha oferit aquest matí al postgrau, farcideta de poemes, llibres, lectures en veu alta i molts jocs i molta rima, i penjar uns versos de Miquel Desclot sobre un alter ego de la rateta que escombrava l'escaleta.

Rata d'escala

Això era una rateta
que embrutava l'escaleta:
Hi escampava uns cagallons
menudets com perdigons.
Fins que un dia li van dar
metzinetes per sopar.
Va deixar, així, la rateta
d'embrutar aquella escaleta.

Miquel Desclot

*la frase de l'encapçalament és de Firmin

quatre cotxes vermells seguits

No tenia ni idea de qui és Mark Haddon i potser no en torni a llegir cap llibre més, però el d'«El curiós incident del gos a mitjanit» m'ha deixat amb la boca ben oberta.
Es tracta d'un llibre narrat des del punt de vista d'un adolescent amb un trastorn psicòtic que ens mostra la vida tal com és, lliure de guarniments emocionals, sense empatia cap a res ni ningú i entenent-la en el sentit del que és empíricament comprensible, no pas en dobles sentits.
Vaja, la vida nua de sentimentalisme, on no té cabuda la comunicació no verbal (ni la verbal figurada, evidentment).
Tanmateix, no per això no arribem a sentir una connexió intensíssima amb Christopher, el protagonista. En tot moment m'ha resultat impossible deixar d'estar «de la seva part». Per què? No és pas un noi de qui s'hagi de sentir «llàstima». Al contrari, se'm representa com una persona ferma i conseqüent amb les seves creences (tot i que ell no comprendria aquest darrer terme), que segueix uns principis d'acord amb la lògica i que no entén fora dels esquemes del que és raonable i probable.
Christopher parteix de la investigació de l'assassinat d'un gos per a mostrar-nos, sense voler-ho, com tot allò que s'envolta de misteri és en realitat la vida quotidiana de tots nosaltres, les nostres pulsions, el caràcter, l'egoisme, la passió, la decepció, la ira, la culpabilitat; en resum, el que no té a veure amb un comportament net, lògic, concret i realista.
Avancem en una narració ràpida, plena d'incissions curioses, i anem aprofundint cada vegada més en la manera d'actuar del noi i ens impliquem en la seva actitud, arribant gairebé a rebutjar allò que pertany al lector no psicòtic, la realitat figurada plena d'esquitxos d'emocionalitat, de necessitat de voler i sentir-se volgut.
Pot semblar un llibre gairebé d'assaig psicològic, i no ho és en absolut. Es tracta d'una narració amb intriga que enganxa des del primer moment i que es pot llegir d'una tirada. Això sí, quan el vaig tancar, em va quedar la sensació agredolça que potser, al final, les coses es poden resoldre d'alguna manera, encara que no sigui la que més desitjaríem, i això tampoc és un final feliç.
Dins o fora de la lògica, vaig tenir ganes de plorar.

El curioso incidente del perro a medianoche, Mark Haddon, Salamandra

avanzaba de espaldas aquel río

Avanzaba de espaldas aquel río.
No miraba adelante, no atendía
a su Norte —que era el Sur.
Contemplaba los álamos
altos, llenos de sol, reverenciosos,
perdiéndose despacio cauce arriba.
Se embebía en los cielos cambiantes
del otoño:
decía adiós a su luz.
Retenía un instante las ramas de los sauces
en sus espumas frías,
para dejarlas irse —o sea, quedarse—,
mojadas y brillantes, por la orilla.
En los remansos
demoraba su marcha,
absorto ante el crepúsculo.


No ignoraba al mar ácido, tan próximo
que ya en el viento su rumor se oía.
Sin embargo,
continuaba avanzando de espaldas aquel río,
y se ensanchaba
para tocar las cosas que veía:
los juncos últimos,
la sed de los rebaños,
las blancas piedras por su afán pulidas.
Si no podía alcanzarlo,
lo acariciaba todo con sus ojos de agua.
¡Y con qué amor lo hacía!

ja està el núm. 59 de la faristol a internet

Ja està penjat a Internet el darrer número de la revista Faristol on apareix la crítica de la novel·la L'aigua... No us el perdeu!

hoy

Hoy todo me conduce a su contrario:
el olor de la rosa me entierra en sus raíces,
el despertar me arroja a un sueño diferente,
existo, luego muero.

Todo sucede ahora en un orden estricto:
los alacranes comen en mis manos,
las palomas me muerden las entrañas,
los vientos más helados me encienden las mejillas.

Hoy es así mi vida.
Me alimento del hambre.
Odio a quien amo.

Cuando me duermo, un sol recién nacido
me mancha de amarillo los párpados por dentro.

Bajo su luz, cogidos de la mano
tú y yo retrocedemos desandando los días
hasta que al fin logramos perdernos en la nada.

passeig d'ángel gonzález

A causa de la mort del meu poeta en llengua espanyola, he decidit fer-li un petit homenatge des d'aquest bloc: trec el passeig de gener i el penjo aquí sota, i la resta de dies aniré deixant un poema-passeig d'Ángel González al marge. Desitjo que desperti en vosaltres tot el raig de sensacions que em van fer commoure a mi la primera vegada que me'l van llegir.

Cierro los ojos para ver
y siento
que me apuñalan fría,
justamente,
con ese hierro viejo:
la memoria.

passeig de gener

Carmen Consoli va arribar a través del mp3 viatge amunt viatge avall de l'euromed fa any i mig. És la manera més senzilla de copsar la particularitat de la seva veu i els jocs de mastegar paraules: les lletres enlluernen. Després, un CD indispensable amb cançons com ara Autunno dolciastro, L'ultimo bacio, L'eccezione, Quello che sento, Posso essere felice, Confusa e felice, Orfeo, Parole di burro... Si aneu de viatge, que us faci companyia (i canteu alhora allò de: è lo stato di necessità, euforia ormonale congenita, questo è un caso di estrema emergenza, dionisiaca tendenza ad eccedere).

deixis en fantasma

era febrer, gairebé com ara, era migdia; tu pintaves puntets amb bolígraf a l'inici d'uns versos d'un llibre de color blanc que m'havies regalat. i era SEmpre.




Aquello.
No eso.
Ni
-mucho menos- esto.
Aquello.
Lo que está en el umbral
de mi fortuna.
Nunca llamado, nunca
esperado siquiera;
sólo presencia que no ocupa espacio,
sombra o luz fiel al borde de mí mismo
que ni el viento arrebata, ni la lluvia disuelve,
ni el sol marchita, ni la noche apaga.
Tenue cabo de brisa
que me ataba a la vida dulcemente.
Aquello
que quizá hubiese sido
posible,
que sería posible todavía
hoy o mañana si no fuese
un sueño.

Ángel González

tu

CANÇÓ EXPLÍCITA
i apaga la llum
i tanca els teus ulls
i escolta el silenci
de l’habitació
i no tingues por
no et pense fer mal
només vull recórrer
la pell del teu cos
però no alces la veu
no faces soroll
no tinc altra forma
de dir-te el que sent
i et bese en el coll
molt a poc a poc
et toque els cabells
amb la punta dels dits
i et sent respirar
molt ràpidament
serà que et mossegue
amb tendresa els mugrons
i comence a baixar
a baixar i a baixar
i observe com s’obri
el teu sexe latent
ja estic dins de tu
habite el teu cos
i et bese en la boca
fanàticament

Música i lletra: Pau Alabajos

he llegit

el curioso incidente del perro a medianoche, mark haddon, salamandra

Us en parlo pròximament, que la tornada al col·le ha sigut molt dura...

la comtessa de dia

Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

les trobairitz, llegeix-ne més a lletra

presentació del llibre fragments de cel

ABSÈNCIA

El temps bastirà la cendra de les hores.
I l'aljub de la memòria s'omplirà de veus.
Les fulles eixutes, amb cruixits de clams,
enlairaran estelades de pols groguíssima.
I sota una immensa set d'absències
un esclat de records habitarà l'estança.
Però l'instant imprevisible de vols
ha d'arrelar el gàlip encés del desig.
Terratrèmol d'albades, clausura dels sentits.
Convertiran els somnis en un boscam de llum
que amb la lividesa de la distància es perd.
I a cada pas hem d'acceptar que tot és efímer.

de Bri de vols

NO HI FALTEU!

per què no puc amb l'església-catedral del mar?

A mi el llibre del Falcones se'm fa tan feixuc com a aquest pobre bastaix d'aquí sota el fet de carregar la punyetera pedra.

Per què? Doncs hi penso, hi penso, hi penso molt perquè encara no conec ningú que hagi intentat llegir-se'l i em digui que no pot, que és impossible, que no enganxa, que és evident, que és

unanovel·lamésdetantescoms'escriuenaraambelganxohistòric.

Ben al contrari, la gent no fa més que recomanar-me'l, dir-me com d'entusiasmats estan, que el compri, que el regali, que li doni l'oportunitat de llibre de la meva vida. I a mi se'm fa cara de boira, d'encongir espatlles i dir: "psé, bé, no sé, a fulanita també li ha agradat". Així evito les corresponents cares de sorpresa i el "coooooom, que no te l'has llegit?".

Els pilars de la terra em va agradar moltíssim. Però... el vaig llegir fa una pila d'anys, gairebé deu. Podria ser que ara tampoc me'l pogués llegir, després de tota la resta de llibres que dec haver engolit des d'aleshores? Bé, no l'esmento gratuïtament, sinó perquè es diu això que L'església-catedral del mar és una còpia a la barcelonina del llibre del Follet.

Hi rumio, de debò, m'hi deixo la son. Però no puc.

Jo no sóc de donar massa oportunitats als llibres que no aconsegueixen interessar-me o fer-me perdre la noció del temps. De fet, penso que donar massa oportunitats als llibres que no et diuen res suposa perdre un temps preciós per a aquells altres que tenen moltes coses per mostrar-te. L'església-catedral, però, va ser un regal. Vaig suportar-lo aproximadament fins a la pàgina 200. I prou.

Faig el possible per mostrar-me oberta al que m'expliquen sobre ell. Però el meu caparró només pot repetir-se un cop i un altre "quin avorriment, quin avorriment".

Passejo per la Gran Via, fins a la Ronda Universitat, plaça Catalunya, agafo el Portal de l'Àngel, el carrer del Bisbe, faig un Gòtic ràpid i surto a la Via Laietana. Argenteria avall vaig a petar a l'església de Santa Maria del Mar. Me la miro, sempre impressionada (és tan preciosa!) i li pregunto, en veu baixa: "A tu t'agrada el llibre?". I sembla que somriu, murri, un dels bastaixos de la porta.

Us recomano, si no teniu gens de ganes d'acabar-vos el llibre en qüestió, que sí que li doneu una oportunitat a la ruta literària que se'n fa pels carrers de Barcelona. En un cas com aquest, val més la pena passejar-se el llibre que no pas llegir-se'l. Au, queda dit.

una exposició interessant

aprofitant que darrerament hem passejat amb Iris Murdoch, us deixo l'enllaç a una exposició sobre ella de la qual m'acabo d'assabentar i que està tenint lloc a Barcelona. Que en gaudiu!

passeig de desembre

Diu Katherine Mansfield, la magnífica contista, el següent:

«Malgrat els trenta anys, Berta Young tenia moments com aquest d'ara, en què hauria desitjat córrer en lloc de caminar; lliscar pel terra lluent de casa seva, marcant passos de dansa; fer una giragonsa; llençar alguna cosa enlaire per tornar-la a agafar, o quedar-se quieta i riure... simplement per res. Què pot fer una si, tot i tenir trenta anys, quan gira la cantonada del seu carrer la venç de sobte una sensació de felicitat..., de felicitat plena..., com si de cop i volta s'hagués empassat un tros brillant del sol crepuscular i aquest li cremés el pit, llençant una pluja de guspires per tot el cos? És que no pot haver-hi una forma de manifestar-ho sense semblar "borratxa o trastornada"?».

quatre mesos

les nits de pluja repiquen amb força
als vidres de l'habitació
del pis petit a Campanar.
sembla que volen entrar tant sí com no
dins els nostres llençols
colar-se arran de pell
i amarar-nos de nocturnitat.
la pluja ha deixat foradets de llum
escolant-se al finestró.
enganxem els ulls tu en dos, jo en dos
i mirem el futur.
t'allargo la mà i tu em prens el genoll.