«Malgrat els trenta anys, Berta Young tenia moments com aquest d'ara, en què hauria desitjat córrer en lloc de caminar; lliscar pel terra lluent de casa seva, marcant passos de dansa; fer una giragonsa; llençar alguna cosa enlaire per tornar-la a agafar, o quedar-se quieta i riure... simplement per res. Què pot fer una si, tot i tenir trenta anys, quan gira la cantonada del seu carrer la venç de sobte una sensació de felicitat..., de felicitat plena..., com si de cop i volta s'hagués empassat un tros brillant del sol crepuscular i aquest li cremés el pit, llençant una pluja de guspires per tot el cos? És que no pot haver-hi una forma de manifestar-ho sense semblar "borratxa o trastornada"?». 
El Racó d'Ademús
Fa 3 hores
.jpg)
3 caminants:
Alguns dels meus llibres de 2007:
Benissanet, d'Artur Bladé
La conxorxa dels ximples, de John Kenedy Toole
El misteriós assassinat d'un gos a mitjanit
benvingut a aquest camí!
aquest nadal m'han regalat el llibre del gos assassinat, ja me l'havien recomanat amb insistència abans i veig que tu també el cites, n'has fet alguna crítica o comentari al teu bloc?
fins aviat!
Completament d'acord amb la Mansfield. Sortosament, de vegades podem sentir aquesta plenitut malgrat haver sobrepassat els trenta. Sempre ha d'estar mal vist mostrar la felicitat?... Jo de vegades em sento "borratxa" d'amor, i me n'alegro, i ho celebro cada dia que passa..
Felicitats pel magnífic blog
Publica un comentari a l'entrada