sempre els mateixos dies

de vegades no sé massa bé el lloc en el qual em trobo, i aleshores jugo a probabilitats. això em dóna seguretat, igual que tots els meus rituals de cada dia. són quefers inconscients que s'han de complir, d'una altra manera el món s'esfondraria.
però, és tan incontrolable el declivi. de vegades, asseguda en un autobús groc escoltant cançons sobre llunes tinc la sensació que tot és emboiradament trist, i aleshores la cituat es cobreix d'una capa d'humitat salvatge. d'altres, sóc capaç d'arribar al centre de la terra de pura obsessió per mantenir-me ferma: o és que no hi ha memòria dels divendres sense lletres? no seria difícil dir que no, fer mitja volta i prendre un dels camins aleatoris.
mirar-se al mirall, reconèixer un personatge, posar-li nom i sortir a gambar. aleshores pintaria línies negres a les cares de les persones que em cauen malament perquè no poguessin veure el color del mar reflectit als palmells de les mans.
i, apa, tan contenta de fer maldats.