MUERTE EN EL OLVIDO
Deu ser, penso, una qüestió de por de tornar a la normalitat de la manca de temps, o al poc control dels dies d'hivern, quan el cos cau en picat a la somnolència de la foscor i el cervell demana una pàgina més mentre les parpelles busquen el coixí de la son. Llegir per salvar-se.
Us recomano, doncs, les meves tres darreres lectures: ràpides i senzilles, però no per això menys profundes o d'una riquesa literària i històrica rellevant.
La primera, de la qual ja us en vaig parlar, és Usos amorosos de la postguerra española, un assaig de la Carmen Martín-Gaite. N'esperava més, he de confessar-ho. I entenc, malgrat tot, que un llibre sobre el tema d'una extensió tan breu (ara mateix no el tinc a prop, però és un llibre de butxaca) només pot abastar pinzellades del que va esdevenir. És interessant tot el que apunta i les cites extretes de testimonis de l'època sobre com la instauració del règim franquista va marcar les relacions entre dones i homes i l'absoluta desconeixença íntima embolcallada de malentesos i històries fictícies. Un llibre curiós, per mi no de la grandària literària d'algunes de les seves novel·les, però interessant de llegir si cau a les vostres mans.
Els altres dos llibres de què us parlaré van units, tot i que la seva lectura no ha de ser conjunta. Josefina Aldecoa va escriure una mena de trilogia-deslligada basada en la vida d'una mestra de la República. Jo, com que sempre començo la casa per la teulada (o més aviat per les golfes, en aquest cas), em vaig sentir atreta per Mujeres de negro, que és just el llibre que va enmig. Ja us dic, però, que els podeu llegir de manera independent, segons el que més us interessi. Per fer-ne un resum ràpid:
Historia de una maestra. Llibre força conegut perquè ha entrat com a lectura en alguns plans d'estudi. És, de tots tres, el que menys m'ha agradat pel que fa a la manera de ser escrit. Trobo que és excessivament senzilla la prosa, de vegades sense emoció o avorrida o, fins i tot, poc treballada. No ho és pas la història, ep! Aquesta enganxa des del principi, i, al cap i a la fi, és el que més interessa de la novel·la. Coneixem la protagonista, Gabriela, i a partir dels seus records ens dóna una visió de l'Espanya de començaments del segle XX fins a l'esclat de la guerra civil espanyola. Hi ha moltes coses que ja se saben, per hiperepetides, però sempre descobreixes algun fil que no sabies o que ha quedat amagat en la memòria dels que ho visqueren. A mi, concretament, m'han sobtat moltíssim les condicions de vida a la muntanya dels anys 30, pràcticament de supervivència. Bé, totalment de supervivència, on el fred, la gana i l'analfabetisme són els seus trets més remarcables.
Mujeres de negro. El vaig llegir fa temps i tendeixo a oblidar les lectures. Aquest llibre es treballa des del punt de vista de la filla de Gabriela i la seva vida durant la postguerra, a mig camí entre Mèxic i Espanya. Trobo que, pel que fa al contingut i a l'estil, és el millor de tots tres.
La fuerza del destino. Llibre duríssim per a mi. No sabia si deixar-ho córrer a partir de les darreres vint pàgines pels records personals que em van venir a buscar com una bufetada traïdora. Vaig fer el cor fort i anit hi vaig posar punt i final, amb un pensament llarguíssim per la meva iaia Teresa. El llibre és d'un estil impecable, tot i que al començament sembla que zigzagueja, l'autora assoleix una magnífica capacitat de monologar amb el llenguatge adient de les emocions. Converteix el text en el cervell de Gabriela i el repàs de tot el que ha viscut i la seva reincorporació, tan tard, a la democràcia. El regust agredolç del missatge que se'n desprén pot afectar les persones pessimistes. Aviso.
I això és tot. Aprofitant el quadre de Delacroix i la República i tot plegat, us poso aquí sota una cançó molt adient dels Coldplay, el darrer CD dels quals té aquesta coberta. Només queden quinze dies pel concert...!
Jo mateixa caic en el parany de posar en un calaix la literatura d'emocions i la d'imatges (així, per fer-ho resumit de pressa, però caldria aprofundir-hi, lògicament) on la primera acostuma a tenir poca acció exterior i ens mostra la psicologia dels personatges, i la segona es farceix de descripcions i diàlegs.
Això no és pas un tancat per vacances, perquè aniré passejant per aquí sempre que pugui, però ara mateix el temps va massa ràpid-lent, segons el moment, i necessito nedar i nedar molt, com un peix... L'estiu és sempre d'un blau espetegant!
i apareixerà entre la fullaraca aquell estrany respirar que va caure de les meves orelles. l'havia sentit sovint a l'escorça d'una nit calenta, però em feia mal com un pes dens al ventre. amb ungles i ungles vaig esgarrapar la terra; deslliurada de la ranera vaig estornudar pols d'estel. i ara per què m'encalça el teu estrany respirar? el teu estrany entregar? hauria d'haver-lo esclafat (que fes crec-crec com una fulla morta de tardor).
Com a lectora sento reflectitcs fragments del meu jo arreu, salvant distàncies i personatges, i he marcat massa paràgrafs o frases del llibre que em resultarà impossible reproduir. Penso que l'autora volia transmetre aquesta universalitat del pesar de l'amor, que està en totes les cultures i que sentim per igual, en una època o en una altra, i que l'identifiquéssim. Estem mal acostumats a viure l'amor pur en un silenci palpitant, que encara causa una ansietat major. No és el mateix el que els llavis deixen anar que el que els ulls confessen, però les persones tenim aquesta mania, com si fos una vergonya que ens passa únicament a nosaltres, i callem.
.jpg)
