i quan va esclatar la tempesta,
aquell regalimar de les gotes
va obrir viaranys inesperats.
a qui busques?
a tu.
doncs corre, salta riu avall.
que les roques no frenin
la teva embranzida.
La Serra d'en Galceran
Fa 1 mes
peix II
i quan va esclatar la tempesta,
aquell regalimar de les gotes
va obrir viaranys inesperats.
a qui busques?
a tu.
doncs corre, salta riu avall.
que les roques no frenin
la teva embranzida.
peix
si fos un peix
podria caminar recolzant tota la planta dels peus
a terra,
oblidaria les puntetes
oblidaria la pota coixa.
si fos un peix
dormiria vuit hores seguides, o més,
sense engolir-me el plor del tic-tac
inabastable.
ja no seria sonàmbula.
ja no patiria.
i les llàgrimes ajudarien a suportar el ventre
els ronyons, la llum s'escapa a través de l'interior.
sisplau, faci'm peix
deixi'm ser peix.
dins de l'aigua tinc cames
i puc restar dreta, com les persones,
i puc dormir, com les persones,
puc seure hores i hores,
com les persones.
deixi'm ser un peix.
sisplau, que l'aigua apagui el dolor, que algú arrenqui
el dolor.
la negra noche, con mojadas plumas, iba volando por la turbia sombra, lloviendo sueño encima de la gente
Desembre
Des de la finestra observo la plaça: als plàtans
els queden quatre fulles exhaustes que no
es decideixen a emprendre el darrer vol. Quatre
són també els dies que pengen del calendari,
a punt per caure quan ningú no miri. Tot
acaba desprenent-se i retornant a terra
amb la freda ventada de l'estació
desfavorable. El procés és lent, gairebé
imperceptible. Cal estar-se nits senceres
acostumant la mirada a la quietud
abans d'advertir com la vida perd els pètals,
perd els dies, perd l'oxigen, perd els ocells,
perd els cossos, perd les respostes. També els morts
celebren el Nadal, asseguts al voltant
de les joguines. Rere la finestra penso
en ells, que és una manera de pensar en mi.
I la vida perd les fulles, indiferent
a tot, com un immens arbre caducifoli.
(títol a partir d'uns versos de Pedro Espinosa, els quals agraden molt a Gemma Gorga, qui va ser professora meva a la facultat)
Des de la finestra observo la plaça: als plàtans
els queden quatre fulles exhaustes que no
es decideixen a emprendre el darrer vol. Quatre
són també els dies que pengen del calendari,
a punt per caure quan ningú no miri. Tot
acaba desprenent-se i retornant a terra
amb la freda ventada de l'estació
desfavorable. El procés és lent, gairebé
imperceptible. Cal estar-se nits senceres
acostumant la mirada a la quietud
abans d'advertir com la vida perd els pètals,
perd els dies, perd l'oxigen, perd els ocells,
perd els cossos, perd les respostes. També els morts
celebren el Nadal, asseguts al voltant
de les joguines. Rere la finestra penso
en ells, que és una manera de pensar en mi.
I la vida perd les fulles, indiferent
a tot, com un immens arbre caducifoli.
Gemma Gorga
(títol a partir d'uns versos de Pedro Espinosa, els quals agraden molt a Gemma Gorga, qui va ser professora meva a la facultat)
un cranc
il·lustració de Raúl Allen
Pájaros ya no más aquí
El bosque está callado hoy, callado
como fusión nuclear
En algún sitio debe de haber vida,
pero es muy lejos o fue hace mucho tiempo
No aquí,
en esta casa que se abandonó a sí misma
justamente como nosotros la abandonaremos,
devolviéndola a la naturaleza
Apoyo un destornillador en el techo blando
y lo hago girar, hago un orificio
para que entren los pájaros
Los árboles dejan caer su sombra con las hojas,
aterrizan en el techo de la terraza y
oscurecen el día
Hay algo que no veremos, algo
que esta detrás, dentro de todo
Algo que no ocurre por azar
Queda en la mesa un terrón de azúcar,
el despertador preparado por última vez:
sueño y realidad, ahora todo es lo mismo
Un barómetro sube y baja
al mismo tiempo, yo subo
en lo salino soy acerbo
Doy dos vueltas de llave
y me despido
Los helechos crujen fríamente,
como un aplauso
FÅGLAR EJ LÄNGRE HÄR
Ute i skogen är det tyst idag, tyst
som en härdsmälta
Någonstans måste det finnas liv,
men det är långt bort eller för länge sedan
inte här,
i detta hus som övergivit sig själv
precis som vi ska överge det,
lämna det tillbaks till naturen
Jag sätter en skruvmejsel i det mjuka taket
och vrider runt, gör ett hål
för att släppa in fåglarna
Träden fäller sin skugga med löven,
de landar på verandataket och
förmörkar dagen
Det är något vi inte ska se, något
som finns bakom, innanför allt
inget som händer av en slump
En sockerbit kvar på bordet,
väckarklockan uppdragen för sista gången:
dröm och verklighet, allt känns detsamma nu
En barometer stiger och faller
på samma gång, själv stiger jag
i sältan är jag sträv
Vrider runt nyckeln två gånger
och tar farväl
Ormbunkarna rasslar kallt,
som en applåd
Tomas Ekström
bruna
aquest escrit és per la bruna, que acaba d'obrir els ulls al món. però, sobretot, és per la seva mare, la tove:
penso en totes les coses que hem fet plegades des que ens vam conèixer (capulla!), passant pel viatge a Praga (Albert, són...?), tots els concerts del Bryan Adams, la constance webber (ja ho esborro, ja ho esborro!), la teva rentadora (i els meus budells), les festes de sants (i el xiclet), el firestiu (i ta mare a casa!), fibra óptica (johny techno ska!), l'interraïl (ara se celebren els vint anys de la caiguda del mur, i tu i jo ja érem a Berlín fa deu anys! skaagen!), la costa brava (¡muerte al cerdo!), l'orxata de la sirvent, els martinis del gato loco (t'ho havia de recordar...)... no acabaria mai!
penso en totes les coses que hem fet plegades des que ens vam conèixer (capulla!), passant pel viatge a Praga (Albert, són...?), tots els concerts del Bryan Adams, la constance webber (ja ho esborro, ja ho esborro!), la teva rentadora (i els meus budells), les festes de sants (i el xiclet), el firestiu (i ta mare a casa!), fibra óptica (johny techno ska!), l'interraïl (ara se celebren els vint anys de la caiguda del mur, i tu i jo ja érem a Berlín fa deu anys! skaagen!), la costa brava (¡muerte al cerdo!), l'orxata de la sirvent, els martinis del gato loco (t'ho havia de recordar...)... no acabaria mai!
tant de bo la Bruna tingui la fortuna de conèixer algun dia a l'institut una Ainoa. ;)
us estimo molt (espereu-me a les paradetes de la Gran Via, eh? )
us estimo molt (espereu-me a les paradetes de la Gran Via, eh? )
edith bratt
recé "Tenga el mundo maravillas suficientes para celebrar mientras vivan los poetas y para llorar cuando mueran"
tenen els forats del vidre
l'olor exacta del dia que vas venir.
m'ha entrat fred als turmells
i m'he pujat les mitges.
clavo l'ull a la finestra,
(de moment no em sento sola)
però de vegades aquest silenci
omple les costures de nit clara.
dóna'm la llum (demano).
la timidesa fa bombolles.
o potser ets tu, que plores.
(d'una frase de la janet frame en els dits de la carme)
dins
tic-tac tic-tac tic-tac
l'escrit que s'acabarà quan el dia toqui a la fi, quan sapiguem la veritat de totes les rajoles alçades del terra d'un carrer molt buit. en secret, he cosit esperances a cada batzegada de papallona. el cap sempre diu que no que no. en aquest carrer, només ressonen les meves passes. una dolça intempèrie del que podrien ser les llambordes pintades dels colors dels teus dits. el cor sempre diu que sí que sí. de moment, ja van cinc equivocacions. però encara no es pon la lluna, la mar vermella de dol.
l'escrit que s'acabarà quan el dia toqui a la fi, quan sapiguem la veritat de totes les rajoles alçades del terra d'un carrer molt buit. en secret, he cosit esperances a cada batzegada de papallona. el cap sempre diu que no que no. en aquest carrer, només ressonen les meves passes. una dolça intempèrie del que podrien ser les llambordes pintades dels colors dels teus dits. el cor sempre diu que sí que sí. de moment, ja van cinc equivocacions. però encara no es pon la lluna, la mar vermella de dol.
and no poem or song
hi havia un immens matalàs tendre com l'aigua del mar de color blau pintura. escoltàvem plegats la música del carrer i ens foníem en les pors no arribades. tot just va ser dos dies després. i si no hagués existit aquell estiu, no hauria estat tan llarg l'hivern, tan freda la carretera, tan petita la línia que separava el meu dit de la teva butxaca.
i can't escape from joy
en calaixos cruixents on descansen antigues fotografies (de color dels vuitanta) es comuniquen veus que encara no s'han conegut. on eres tu, qui podia saber-ho. i tu. i tu. és probable que si la neu d'aquell carnestoltes i un cotxe marró no haguessin caigut sobre una paradeta de gelats al carrer urgell, no tindria entre els dits un segell d'or de l'any vint-i-tres. qui sap si vas veure el mateix cel de color blanc. aleshores, acostumava a escriure versos que estripava per fer-ne vànoves de silencis. volia tornar enrere. he continuat fent el mateix. perquè, malgrat tot, no he canviat gens. i encara m'espanta recórrer els passadissos si no és corrents, cantant i amb els llums encesos.
(la teoria dels blocs comunicants ataca de nou!)
en quin instant vaig dir pluja
em rebentaven els àlbers a les celles,
o això volia creure.
era simplement crepitació,
xocs d'arbres al meu cap,
corrents esperitada bosc endins
tractant de fugir de la pluja.
o això volia creure.
era simplement crepitació,
xocs d'arbres al meu cap,
corrents esperitada bosc endins
tractant de fugir de la pluja.
el dia que tingui un pis propi
va alçar la campana, que va dringar. hauria confós aquella mosca petita amb una fada, però va sentir el seu brunzit a cau d’orella. era petita, però no tant com per no comprendre que les coses havien canviat. la campana ja no tenia el mateix efecte balsàmic dels darrers temps.
a la vora de la reixa del pati se sentia la fressa dels diumenges sense escola. uns cabells grisos, alens familiars, i tota la gran via com una immensa campana que sonava. podria dir que comprenia la música, i, alhora, tenia molta por del que havia d’esdevenir. créixer hauria de ser bo. “faré servir la lletra”, acostumava a dir-se. i entre tanta solitud d’entresòl, la campana li relliscava entre els dits i feia enfadar la mare.
“dibuixaré una pluja ràpida”. mirava el balcó alt d’una noia amb faldilla. el dia que ella tingués una casa pròpia, l’ompliria de campanetes i un quadre amb un ocell.
a la vora de la reixa del pati se sentia la fressa dels diumenges sense escola. uns cabells grisos, alens familiars, i tota la gran via com una immensa campana que sonava. podria dir que comprenia la música, i, alhora, tenia molta por del que havia d’esdevenir. créixer hauria de ser bo. “faré servir la lletra”, acostumava a dir-se. i entre tanta solitud d’entresòl, la campana li relliscava entre els dits i feia enfadar la mare.
“dibuixaré una pluja ràpida”. mirava el balcó alt d’una noia amb faldilla. el dia que ella tingués una casa pròpia, l’ompliria de campanetes i un quadre amb un ocell.
(li escau, i a més va lligada al pis de la reixa que donava al pati... gràcies al Vecord, el germanet!) (ep a la cara del paiu del vídeo!)
you've got beautiful eyes
ocean spray
me-totemo-utsukushi-i-desu-ne
totemo-utsukushi-i-me-wo-shitemasu
It's easy to see, it's easy to see
To see only white where colour should be
It's easy to feel, it's easy to feel
But it's not good enough, even though it's real
Oh please stay away
And then we can drink some Ocean Spray
Oh please stay away
And then we can drink some Ocean Spray
It's easy to breathe, it's easy to grieve
To breathe only air where life should be
It's easy to laugh, it's easy to cry
To cry so so hard that it can't be denied
Oh please stay awake
And then we can drink some Ocean Spray
Oh please stay awake
And then we can drink some Ocean Spray
manic street preachers
me-totemo-utsukushi-i-desu-ne
totemo-utsukushi-i-me-wo-shitemasu
It's easy to see, it's easy to see
To see only white where colour should be
It's easy to feel, it's easy to feel
But it's not good enough, even though it's real
Oh please stay away
And then we can drink some Ocean Spray
Oh please stay away
And then we can drink some Ocean Spray
It's easy to breathe, it's easy to grieve
To breathe only air where life should be
It's easy to laugh, it's easy to cry
To cry so so hard that it can't be denied
Oh please stay awake
And then we can drink some Ocean Spray
Oh please stay awake
And then we can drink some Ocean Spray
manic street preachers
un avís per navegants
com que el post anterior va quedar una mica melodramàtic, torno a "acomiadar-me", però d'una manera molt més poètica i sense dades específiques (perquè estic molt bé!).
La ceba
Altra cosa és una ceba.
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.
En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà idèntica fins al final.
Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.
La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.
Wislawa Szymborska
La ceba
Altra cosa és una ceba.
No té tripes ni budells.
Tota ella és ceba i només ceba,
elevada a la cebàstica potència.
Tota per fora cebosística,
és cebosenca fins a la rel,
podria mirar dintre seu
la ceba sense esverar-se.
En nosaltres, un món estrany i feroç,
a penes recobert per una pell,
en nosaltres, un infern interior,
una anatomia barbollejant;
la ceba, en canvi, és tota ceba,
no té intestins recargolats.
Nua tant se val quantes vegades,
serà idèntica fins al final.
Una existència no-contradictòria,
una obra reeixida, la ceba.
Dintre seu, simplement, una altra
de més petita continguda en la més gran,
i en la següent la subsegüent,
és a dir, una tercera i una quarta.
Una fuga cap endins, cap al moll.
Un eco que s'arranja i forma un cor.
La ceba, és així com jo ho entenc,
és el ventre més galà de l'Univers.
Ella mateixa d'aurèoles
per a la pròpia glòria s'embolcalla.
En nosaltres: greix, venes, tendrums,
humors i indrets amagats.
Hom s'ha negat a concedir-nos
la idiotesa de la perfecció.
Wislawa Szymborska
Traducció de Josep M. de Sagarra
escrivint d'amagat
crec que al depasseig li toquen unes reformes i un parèntesi. això sí, aniré actualitzant a la dreta l'ESTIC LLEGINT, amb enllaços a altres pàgines que parlen de llibres molt recomanables.
bon viatge i ens veiem aviat!
jordi valls (ell que està ple de paraules)
Un poema del magnífic escriptor català Jordi Valls, dedicat a mon germà, a la pàgina del qual podeu llegir-ne més coses.
BETLEM
A l'Ivan Roig
Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.
Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.
La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.
Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.
Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?
Si això no va passar, què som a hores d’ara?
BETLEM
A l'Ivan Roig
Exposaren els morts al peu de l’església,
esquelets amb la boca desencaixada
arrenglerats com eixuts arbres sagrats.
Els van filmar per oferir l’agonia
d’una superstició antiga i misteriosa.
La guerra però, els va girar la garba
i l’esllavissada va esborrar-los tots,
un a un, sota munts de calç i vergonya.
Queda la imatge sinistra, el tabú
destruït d’un episodi perdut conscientment.
Però d’on ve la fosca satisfacció
del milicià que aixeca el puny amb el rostre
d’un Crist trencat a culatades de màuser?
Si això no va passar, què som a hores d’ara?
mirant el carrer
ara sec mirant el carrer. no és el meu lloc, però faig de guardiana. massa dies en silenci, però amb molts escrits començats. tinc pendents moltes coses, tot de castanyes calentes a la butxaca enmig de la calor pseudoestiuenca.
us recomano, com sempre, la lectura de l'Iris Murdoch i que aneu al cinema a veure Àgora. No us en puc dir més coses, hi ha altres blocs on en parlen millor o més extensament. ara mateix, jo estic reorganitzant tot el que ha esclatat, acostumant-me a la feina sense la senyora v., inquietant-me per la situació d'Ell, esperant amb il·lusió que l'operació cranc acabi bé. I, sobretot, estic estudiant i estic caminant, corrent, pedalant i nedant. Segurament hauria d'escriure més coses, però he de dir que em trobo de cine així.
no és pas un comiat de bloc, és que, de vegades, necessito hivernar.
ara un peu que s'alça,
de la nit estant
ha vingut la neu,
des del carrer he vist
com una dona franca
que trepitjaves
allò que reies
que destrossaves
el que escrivies.
no renuncio al sol.
però el cargol a la closca
s'estima.
ara un peu que s'alça,
surt el sol, es lleva.
la mandra de l'hivern
he fet presonera
la paraula.
el misteriós cas de la senyora v.
el món de l'edició en aquest país nostre i en aquest estat on ens trobem és un desastre absolut. la figura de l'editor, confosa i malentesa fins i tot pels del gremi, és un espècim difícil de trobar (hi ha pocs estudis que realment t'ensenyin a ser editor) i difícil de comprendre i de suportar pel mateix editor (sobretot si edites llibre de text). Per acabar-ho d'adobar, la situació de l'editor acostuma a ser precària. Els sous no són gaire engrescadors i la feina dura el que li interessa a una editorial, que sol ser durant una pujada de volum de publicacions, que dura un sospir. Això és especialment cridaner a les editorials de llibre de text. Sembla ser que l'editor és un personatge inventat que val per a una campanya, se'n torna a casa, se'l torna a reclamar, se'l torna a engegar, i així fins a l'infinit. Pocs editors compten amb contractes de llarga durada. Quan no hi ha feina, tothom al carrer. Això sí, l'any vinent, quan torna a haver-hi un paquet inacabable, contracten algú per fer més hores que un rellotge, encara que realment necessitin un equip de moltes persones més.
i no, els editors no som correctors. tot i que, tal i com està el panorama, l'editor fa un fum de feines en un temps rècord i se n'espera una pulcritud i una perfecció impecables: crear continguts, revisar continguts, traduir continguts, corregir continguts, buscar il·lustradors, triar fotografies, revisar dissenys, corregir maquetes, programar cursos, resoldre activitats, pressupostar feines, elaborar plans, cercar autors, fer propostes didàctiques, triar lectures...
aquesta matinada m'he despertat amb una mena d'aturada enmig de la panxa. tenia por. no sé què pot passar demà, ni d'aquí un mes, ni l'any vinent, només sé que jo sé fer això i que, si no... a on aniré a parar?
.jpg)
