mentre fa efecte l'anestèsia...

" Y, después de todo, el tiempo era ideal. Si lo hubieran hecho de encargo no habría resultado un día más perfecto para la fiesta en el jardín. Sin viento, cálido, el cie­lo sin una nube. Como pasa al principio del verano, una neblina de oro pálido velaba, apenas el azul. El jardinero estaba en pie desde el alba, segando el prado y barriéndolo, hasta que el césped y los rosetones chatos y oscuros donde habían estado las margaritas parecieran brillar. En cuanto a las rosas, no se podía negar que habían comprendido que las rosas son las únicas flores que impresionan a la gente en una fiesta en el jardín, las únicas flores que a todos interesan. Cientos, cientos. literalmente, habían abierto en la noche; las zarzas verdes estaban inclinadas como si los arcángeles las hubieran visitado. "

Katherine Mansfield

microrelat de (post)nadal

des del bloc del cinto amat, ens arriba aquest microrelat del dijous.

Joan Miró, El naixement del món, 1925

Hi havia la llum. Però no hi havien els pastors, ni la mula, ni el bou, ni l’àngel, ni els mags, ni l’estrella. I enmig d’aquella llum germinal la noia va adonar-se que estava a punt de trencar aigües. Just abans de trencar-les, tingué un pressentiment . No aguantà més, es deixà anar de plaer i de dolor, i barrejat amb les aigües que brollaven va néixer el firmament. Sota la volta celeste va ressonar el primer plor i va degotar la primera llàgrima d’alegria.

breu comiat

aquesta setmana que comença he d'enllestir moltes coses i dubto que tingui gaire temps d'escriure res. dilluns dia 19 és el dia de l'operació. després, no sé quant trigaré a tornar. no crec que sigui gaire, però m'hauré de recuperar. per això, faig un punt i a part (trencat únicament pel vostre relat que es publicarà, com sempre, dijous) a l'espera d'una recuperació (per fi!) que ha tardat tres anys a arribar.

per no ser gaire especial, me'n vaig amb l'Stieg Larsson sota el braç, culpa de l'Ainoa que sempre em recomana bestsèllers, tot i que sap que no m'agraden!

i us deixo també de fons la música del Neil Finn i el seu She will have her way.

ja us explicaré com prova recuperar la normalitat després del dolor. estic morta de por i, alhora, més feliç que un gínjol!

a barcelona

jardí vora el mar, de la rodoreda, és un llibre molt rodoredià. de fet, és un dels més més rodoredians que l'hi he llegit. però, curiosament, se'n parla poc. el protagonista, que és un home, treballa en el jardí d'una torre vora el mar i, a través de les seves paraules, ens fa conèixer els secrets i les misèries de la gent catalana de la burgesia. gent que s'avorreix, que no sap què fer amb tants diners, que no sap estimar, que es dedica a l'egoisme com a sortida de la buidor vital. tot això, com era lògic, envoltat de l'ambient floral de l'autora, que aquest cop fa una olor magnífica, converteix l'atmosfera en un perfum infinit de sensacions melangioses.

el musical d'Aloma, produït i dirigit per Dagoll Dagom, no em va decebre. suposo que perquè no m'esperava que es pogués fer alguna cosa amb seny amb un llibre sobre l'evolució i maduresa d'una adolescent trista. un musical de penúries? una novel·la fosca i introvertida convertida en un espectacle teatral al TNC? doncs mira, sí. potser no és el millor musical que he vist, però pel sol fet d'aconseguir que tingui sentit aquesta història envoltada de música i poemes de la mateixa autora ja és tot un encert. fabulosa la julia möller!

quanta, quanta barcelona. he tingut carrers engalanats, gòtics i passejos lents amb febre. ah, i manel. us en poso un vídeo que m'agrada perquè és a l'eixample i perquè fa casa, i he tingut molta necessitat d'infantesa aquests dies, fent plans i més plans de persona gran.

microrelat d'avui

Des del seu bloc, imaginary princess ens fa arribar aquest relat:

Es va despertat aquell matí sobresaltada. Va mirar l'hora però encara eren les 7 del matí així que va donar mitja volta i va tornar a dormir amb un somriure als llavis. Més tard, cap a les 10 va tornar a obrir els ulls i va decidir aixecar-se. Era un dissabte especial, era el seu aniversari i aquell dia seria força llarg. Va obrir de bat a bat les finestres perquè entrés el sol i es va prendre un bon café amb llet.
En obrir la televisió i sintonitzar el canal de notícies tot va cambiar de sobte. El presentador estava explicant les notícies d'aquell dia, segons ell el dilluns següent. Va canviar de canal immediatament i en tots la informació era la mateixa, no podia creure-s'ho. Què estava passant? Va trucar a vària gent i tots li van dir el mateix, que és clar que era dilluns, que si no recordava lo bé que ho havien passat dissabte celebrant el seu aniversari, que havien acabat al matí del diumenge? Més d'un es va riure d'ella pensant que els hi estava fent una broma. Ella trasbalsada i sense entendre res va trucar a la feina per dir que no es trobava bé i que no hi aniria aquell dia.
No recordava res més que ahir va ser divendres, que va anar a treballar i a la nit va anar a prendre unes cerveses amb uns amics i després va anar a dormir tot esperant que fos dissabte, dia en que feia 30 anys.
Tot allò era absurd, realment no recordava res? Estava perdent la cordura? Li estaven fent una broma de mal gust?

El seu móbil va sonar i en agafar-l'ho una veu de dona que no va reconèixer li va dir que l'estaven esperant des de feia més d'una hora al bar de sota a casa i sense més va penjar. No entenia res del que estava passant però tot i així va baixar per veure què li deparava aquell dia sense sentit. En arribar va trobar el bar ple de gent que no coneixia però que semblava que sí que la coneguessin. I entre rialles i molt de soroll la van anar saludant i felicitant, per la qual cosa ella va pensar que realment allò era una broma, que era dissabte i era el seu aniversari i d'un moment al altre arribarien els seus amics de veritat i reemplaçarien aquella gent.
Però no va ser així, del fons del bar de la cuina va sortir un noi amb un gran pastís i en arribar la va besar. Ella que no l'havia vist mai es va quedar ben parada i ell li va dir: felicitats amor meu, t'han publicat la novela!!!

Ella que no podia més amb tantes emocions contrariades, amb tantes coses que no entenia i que no tenien sentit per ella, va desmaiar-se. En obrir els ulls era al seu llit i, sobresaltada, va mirar el rellotge que marcava les 7 del matí així que va donar mitja volta i va tornar a dormir amb un somriure als llavís. Feia menys d'una hora que s'havia ficat al llit, després d'haver celebrat el seu 30 aniversari i haver conegut l'home del seus somnis, després de l'aniversari més estrany que havia tingut a la seva vida...
Creia que aquella experiència donaria per escriure un llibre, qui sap potser podria ser una novela... potser algún dia se la publicarien...

londres

no he estat mai a Londres però, coi!, com si hi fos... o és que sóc l'única que té la sensació de clima londinenc aquest final d'any?
final d'any que si comença malament...
acabarà de meravella. us ho asseguro.
l'aiguat, tempesta, diluvi, el que fos que ens va caure al damunt mentre Ell i jo corríem cap al TNC per veure Aloma, el dia de sant Esteve, ha estat la causa de la nostra grip de cap d'any. després de tres dies en una mena de coma físic i mental, incapaços de dir res més que paracetamol o caldo, sembla que anem tornant a la normalitat de l'any nou.
m'he quedat sense un post final de bons propòsits o de lectura preferida o alguna cosa nostàlgica i melancòlica del meu estil. però prometo alguna mena de qüestionari proust breu en la meva recuperació total. i també una mica d'Aloma i de dos llibres que he llegit aquestes festes (un de la Magda Szabó i l'altre del Vikram Seth).
ara per ara, us deixo amb una cançó que m'ha agradat força i que inaugura un any més passejant.

microrelat per encetar l'any

encetem l'any amb un microrelat que m'ha agradat especialment i que m'ha arribat a través dels comentaris i en castellà. no ve signat.


Él miraba por la ventana el incansable corre pilla de las luces y las sombras, inundando el horizonte de colores y matices; y escuchaba el constante rumor de la vida circular por su calle: motores, prisas, cantos, gritos, risas, silencio... Y se imaginaba situaciones y escenas, diferentes posibilidades para esas figuras anónimas y animadas: esa pareja discute porque la madre se inmiscuye en sus vidas, y esa morenita que sonríe viene de la revisión médica, y ese hombre paseando el perro tiene una amante, ¿o quizás un amante?, y esa mujer cansada y feliz viene de cuidar a sus tres nietos, y esos ancianos de allí vienen de hacer la partida diaria y no se soportan, y esa madre con su hijo viene de hablar con el atractivo profesor calvo con gafas que le ha robado el corazón...

¡¡Qué divertido!!

Y cada vez le gustaba más mirar por su ventana, escondido, protegido, a salvo del mundo.

Y cada vez le parecía más interesante imaginar y soñar.

Y cuanto más soñaba, lentamente y sin darse cuenta, fue dejando de vivir.

microrelat de la setmana

Elena de València ens envia aquest microrelat sobre la sensació de buidor que també provoquen les festes nadalenques. Com veureu, a l'hora d'experimentar tenim escrits de tota mena. La setmana passada molt poques línies, gairebé una sentència. Aquesta, un escrit més llarg. Què en penseu?

Ella estava al supermercat omplint el carro de la compra per a les festes de Nadal. Sempre l’havia posada trista aquesta festivitat. No podia remediar-ho. Ni tan sols les noves presències havien pogut difuminar les absències passades...
I aquest any no estava siguent diferent.
Agarrava cada botella de cava lentament, com si ho fera a càmera lenta...I de sobte, entre els rostres anònims aparegué ell.
-Hola!
-Hola!
-Què tal?
-Bé, i tu?
-Bé, me n’alegre de vore’t.
-Igualment.
-Vinc a per una botella de vi.
-Ah! Que bé! Jo ací estic comprant algunes coses d’última hora…ja saps, com sempre...
-Ja saps, seguisc igual que sempre, res ha canviat en els últims anys.
-Ah! Molt bé.
Ell li va mirar l’escot i va imaginar el que tan bé coneixia a través del jersei, el que tantes vegades havia tocat, el que tantes vegades havia tastat, el que tantes vegades havia enyorat, el coixí imaginari de tants plors ofegats...
-Tinc pressa! Els meus pares estan esperant-me...A mi i al vi per dinar.- va dir apressuradament.
Era mentida. Éra la seua nova nòvia la que l’estava esperant al cotxe. Sort que no havia entrat amb ell.
Ella no va dir res, tenia l’ànima paralitzada. Feia tant de temps que no el veia! Una eternitat suficient per sentir un buit feixuc però escassa per oblidar deu anys junts.
Ara només podia somriure sangglaçada i mirar els seus ulls.
-Bé, doncs me’n vaig- va dir ell per fi.
-Adéu!
-Adéu!
Ell se n'anà tan ràpid com les cames van poder a pesar de la flonjor dels membres, dels colps de puny al pit, del dolor reavivat d’una pèrdua camuflada en la quotidianitat.
Ella continuà el seu camí cap a les caixes de torró amb mil papallones revolotejant-li a la panxa i amb unes ganes terribles de plorar, i de parlar-li, i d’abraçar-lo, i de besar-lo de nou…i de morir-se.

paranoica

L’habitació en forma de triangle. Quina mala sort. Com els ocells engabiats, necessitava una habitació quadrada perquè no m’engolís cap forat que no pogués tocar a les fosques. M’ho veia venir, em passaria l’insomni fent voltes per un triangle, abraçada a unes parets fredes impossibles de predir.
El balcó, en canvi, era menut però sensat. Tan sensat que va ser l’únic indret de l’habitació on vaig trobar el nord. Què hi faria, allà, doncs, envoltada de mobles de color caoba i un enorme quadre en blanc i negre? Les vànoves feien pudor de cossos antics i les rajoles havien perdut la brillantor a causa de vés a saber quantes passes.
Al balcó, mig agenollada, veia la ciutat petita i el brunzir dels cotxes, i deixava que els cabells em fessin pessigolles al nas. Si l’omplia de plantes ben verdes que miressin amunt podria trobar-me gairebé com a casa. Vista des de l’angle del balcó, l’habitació era desvalguda i tristoia. Un càlid afecte de reconciliació va creuar el meu front.
-Però és mentida –vaig dir en un xiuxiueig. -Sempre ho veig tot massa endreçat des dels balcons.

bones festes, passejants

Amb aquesta imatge dels thePAPERkids team, uns il·lustradors que val molt la pena seguir i que ens estant dibuixant els llibres d'enguany, aprofito per felicitar-vos les festes de nadal, any nou i reis que, com sempre, comencen avui amb la loteria!

Passeu per aquí a veure els dibuixos del Sergio i la Laura!

el creuallibres

M'arriba a través de mon germà i de l'INFOZÈFIR la notícia interessantíssima i superprovocadora del naixement del Creuallibres (que podeu llegir al Vilaweb). Un projecte fet realitat que barreja el bookcrossing amb el club de lectura.

En què consisteix exactament? Segons el seu web, és un intercanvi de llibres a gran escala. Cada participant cedeix un o més llibres en uns llocs concrets, i les dades (títol, autor, etc.) i les ubicacions són registrades a la web. Si algú està interessat a llegir-ne algun, pot trobar-ne la localització física a la web i anar a buscar-lo. Els participants poden cedir tants llibres propis com vulguen i quan vulguen. És, doncs, un sistema bibliotecari de cooperació voluntària.

L'objectiu d’aquest creuallibres en concret és cedir publicacions escrites en valencià. La finalitat principal de l’activitat és la promoció de la lectura, i en especial de la lectura en valencià.

És a dir, atenció, amb la finalitat de fomentar la lectura en la nostra llengua! Vaja, una perla d'iniciativa que jo ja vull començar a utilitzar. De fet, us animo a fer-ho també perquè la literatura en català es mogui i la idea funcioni.

Això sí que és jugar a cuit i amagar! I, amb premi.

Il·lustració d'Oriol Vidal.

un altre microrelat

De moment sembla que us aneu animant, passejants! Vinga, ompliu-me de lletres la bústia...!
El microrelat que us enganxaré ara l'envia en Jesús m. Tibau, escriptor i autor del conegudíssim bloc tens un racó dalt del món.

“La immortalitat té els seus inconvenients”, pensa l’agent d’assegurances de vida durant l’inútil intent de suïcidar-se.

endometriosi i poesia

Endometriosi


Es pot viure amb el dolor.

No hi ha cap mal insuportable

ho has provat, no hi ha dubte,

en cada revinclada.


Cap poema és la veritat

ho has vist entre les boires

que forma el patiment

i cap paraula és guariment

les paraules són paraules

cada tall, cada punxada

és totalment real

és la veritat nua

és l'únic que importa

la resta són artificis

i la despullada calma

que segueix al dolor intens

és l'únic bàlsam.


Josep Lluís Aguiló
La biblioteca secreta, 2004

Podeu llegir més sobre el guanyador dels Jocs Florals d'enguany clicant aquí.

mira el que has fet...

els qui passegeu per aquí sabeu que m'encanta estirar fils. jo crec que tot està connectat amb tot, digueu-li ales de papallona, destí, casualitats o, senzillament, el món és un panyuel. però passa que vas tirant i tirant i arribes a tants llocs...
amb això de la mudança recuperava aquest matí vells cedés, cedés importants d'aquells que m'han acompanyat en diferents travessies (per exemple, el common people dels pulp o el x&y del coldplay) i he anat a parar al Jack Johnson, al seu famós cedé groc amb un arbre molt gros dibuixat (better together).
i quan acabava d'escoltar del seu cedé de color blau (on and on) la cançó Cocoon, he posat una sèrie a la fox i ha sonat això:

Look what you've done, dels Jet, una cançó que ha fugit de mi durant temps i que sempre he tractat de tenir. i ara que la tinc, resulta que passa això altre:

Songs seemed similar to "Sexy Sadie" (the Beatles) include Australian rock group Jet's "Look What You've Done", which has similar (occasionally identical) lyrics and style to the song. Oasis lifts a remarkably similar intro on their b-side, "Sitting Here In Silence (On My Own)." Also, Jack Johnson's song, "Cocoon" (from the On and On album), is strikingly similar to this song and parts of the piano are similar to Radiohead's song "Karma Police", and the band has apparently acknowledged the similarity.

de manera que, per no embolicar més el fil que estic estirant, us deixo que escolteu també la del Jack Johnson i, finalment, la dels Beatles i jutgeu vosaltres mateixos. Segur que d'aquesta última ve tot. Almenys ve tota la música que m'agrada. I, total, no m'importa massa que s'assemblin. De fet, ho prefereixo. Perquè abans d'això, només el cànon de Pachelbel.

passeu un bon dia musical.

el que és dolent de la poesia és que anima a llegir més poesia

diu el poeta novaiorquès Billy Collins al final del seu llibre Lo malo de la poesía y otros poemas, publicat a Bartleby.

A veure, jo tinc el Navegando a solas por la habitación, de DVD, també bilingüe anglès-espanyol com l'altre, però m'espera a l'Eixample. De manera que mentrestant mato la curiositat navegant per la xarxa i descobrint veritables perles d'un poeta apassionant. Amb sentències absolutament quotidianes, aconsegueix crear poesia de molta qualitat que et deixa, sense més, tocada. i, vinga, a donar-li voltes al perquè de tot! Sabeu? Em fa pensar en el Quim Monzó, el seu llenguatge familiar, les escenes casolanes, i la reflexió personal bruta treient el cap darrere de cada substantiu.

D'algun lloc he pispat això que us adjunto ara. Gaudi-ne, que en vindran més... No l'he trobada en anglès. Espero que sigui, almenys, una bona traducció de l'original.

Tú, lector

Me pregunto cómo te vas a sentir
cuando averigües
que escribí yo esto y no tú,

que fui yo el que se levantó pronto
para sentarse en la cocina
y mencionar con un bolígrafo

las ventanas empapadas de lluvia,
el papel pintado con dibujo de hiedra,
y el pez de colores dando vueltas en la pecera.

Venga, date la vuelta,
muérdete el labio y arranca la hoja,
pero, escucha —era tan sólo una cuestión de tiempo

antes de que uno de nosotros casualmente
percibiera las velas sin encender
y el reloj murmurando en la pared.

Encima, nada ocurrió esa mañana-
una canción en la radio,
el silbido de un coche que pasaba por la carretera-

y yo sólo pensando
en el salero y el pimentero
que estaban colocados juntos en un mantel individual.

Me preguntaba si se habían hecho amigos
después de todos estos años
o si aún eran desconocidos el uno para el otro

como tú y yo
que nos las arreglamos para ser conocidos y desconocidos
al mismo tiempo—

yo en esta mesa con peras en un frutero,
tú apoyándote por ahí en el quicio de una puerta
cerca de unas hortensias azules, leyendo esto.

microrelat del dijous

Algú que passeja sovint per aquí d'amagatotis ens ha regalat aquest microrelat colpidor de tristesa perquè el compartim.

Una data al calendari...Un dia gris, un any més, i què? I què si no ho celebrem, canviarà alguna cosa?
Jo l'estimo, ell m'estima, cal un regal o un sopar especial?
Tenim la mania d'encasellar-ho tot, d'exigir el record, un detall... No sé què ho va fer, però desitjava fondre'm amb la pluja. En dies com aquell dubto si soc vàlida pel meu nou rol...
El meu cos era pluja i el seu un núvol flonjo.
Un any més, un altre any.

tregui'm el ovaris, sisplau, ja no aguanto més aquest dolor!

això mateix va cridar una dona de 34 anys d'Eibar quan va arribar a la consulta del ginecòleg, fa uns mesos. "¡quíteme los ovarios, por favor, ya no aguanto más este dolor!".

doncs sí, poseu-vos-hi a la pell i imagineu el dolor que devia sentir per fer una cosa semblant.

podeu?

tant de bo que no. perquè us asseguro que el dolor que provoca l'endometriosi en alguns casos és insofrible. però moltes dones el patim, cada mes.

podeu llegir l'article complet aquí.

continuaré parlant d'aquesta malaltia, perquè considero que cal explicar-la, conèixer-la, i ajudar les malaltes a portar una vida millor.

[continueu enviant relats al juguem a microrelats!]

jugant a microrelats

si aneu a la pàgina de l'héctor, com sempre, bones recomanacions, interessants propostes... incitacions a l'escriptura!

així, doncs, per què no juguem a fer microrelats?

va, vinga, atreviu-vos! envieu-me al correu o als comentaris un microrelat, espontani, treballat, com us sembli millor!

jo ja m'he engrescat:

la claror que entrava pel balcó nou de casa era massa forta. omplia de llum amb tons rosats les parets del menjador i se li clavava a la pupil·la. segurament li feia mal, però continuava dreta davant de la finestra, mirant, extasiada, aquella sortida de sol que no havia de tornar a veure mai.
i el mar, tan a mà, amagat entre dues cases, sobrevolat per gavines cridaneres. aquella muntanya, retallada com una ungla, expressiva davant de la ciutat que anava creixent. els edificis nous, els arbres tendres. brots de vida a tot arreu.
obria amb força els ulls i ja li saltaven les llàgrimes.
«No els tanquis, no els tanquis».
però les persones som febles, dèbils, minces, incapaces.
i quan va prémer els ulls amb força per respirar, el teló va caure, es va desfer el paisatge a la retina, es va esborrar del cap, va degotar avall, molt avall, entre les clavegueres acabades d'estrenar, i va deixar d'existir de cop i volta.

fosc, com un escenari tancat i barrat.

que passi el fred

molt en silenci t'he deixat
anar la mà
i tu, amb respecte,
també l'has afluixada.
deixa ara que et demani perdó.
que no torni a venir una lluna
sense que et trobi dins
del meu puny.
que aquest terratrèmol
de paraules no pensades
que t'he fixat al ventre,
que t'han dolgut,
que t'han pesat,
que t'han avorrit,
que t'han abandonat,
sigui cendra sobrevolant
la propera lluna des de casa.
l'alè del fred càlid en els teus llavis.
tota la molsa tendra del teu pit.
tu sencer de somriure.
blanques nit de respirar
igual que respires tu.
deixa ara que et demani perdó.
torna a prémer fort els meus dits.

àpats de prehivern

aquest quadre és com la imatge fictícia del meu nou barri. qui ho anava a dir! després de tres anys als fons del forat, voltant amunt i avall (d'acord, avall, més aviat), tinc una casa. la casa és molt freda, freda. potser encara ha d'aprendre a deixar de rebutjar-me. Ell i jo ens hi vam instal·lar divendres. veiem la sortida del sol i la lluna plena. es desfan, com la xocolata, entre els colors perla i granat del nostre horitzó.

les primeres línies que he llegit a l'habitació morada són d'un llibre que un gran amic em va deixar. darrerament hem tingut una conversa virtual força interessant sobre els llibres que llegim o no llegim, si ens els deixen o els comprem, si preferim l'obra més coneguda o la més venuda... potser seria bo que escrivís les nostres visions particulars del tema per poder esbrinar els vostres punts de vista.
aquest gran amic m'ha deixat ja tres llibres des que ens vam conèixer (aquest i aquest). el tercer m'ha costat més d'encetar però, tot i que encara no l'he acabat, ja el recomano sense cap mena de dubte: nocilla experience, de l'Agustín Fernández Mallo. No, no és un llibre per berenar, és més seriós: és de dinar gustosament a la platja al setembre. jo tenia els meus dubtes. mooolts dubtes. que si podia ser literatura de "moderns", que tenia tota la pinta de ser un bloc en paper i no sé fins a quin punt això funciona (no m'allargaré ara en això, però la màgia d'un bloc també rau en la llibertat de tria, en la composició de nina russa de l'espai literari), i altres prejudicis.
però m'hi he enganxat. les històries tenen sentit. les imatges són molt textuals. els fils estan lligats i un carrer et porta a un altre. com bé diu l'autor,

«El mundo se rige por el azar de un parchís, no por las mecánicas leyes del ajedrez.»

i si la nocilla ve de gust, jo esmorzo amb el josep pla.
fa anys i panys que vaig comprar el quadern gris i no hi havia manera. i des que m'he apuntat a això (t'ho envien al correu cada dia), que m'he enamorat sense remei de la prosa del pla. avui no tinc a mà cap imatge devastadora, de plasticitat irrepetible, extreta del seu diari, però sí que us presto aquest paràgraf del post d'ahir. que ho païu tot bé!

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d'ésser espiat, d'ésser vigilat, d'ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d'abandó complet.
Al ball, aquesta obsessió m'arriba a exasperar. Però això què és? L'essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d'una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.