ara que venien les flors
ara que volaven els llençols estesos
i comprenia
la mirada del xamfrà fet a bocins
demanant el clatell del mar.
que no torni el fred,
la humitat perseverant,
que destrossa la gespa muda
que cobreix el carrer
damunt d'un possible
camp de lilàs.
que no torni l'hivern
ara que jugaven les bicicletes
amb un vals de tija.
la primavera,
la delícia,
el sol.
El Racó d'Ademús
Fa 3 hores
.jpg)
8 caminants:
Que no marxi l'hivern
La pluja són les llàgrimes
que no s'nan plorat
M'agrada la poesia, però discrepo en el contingut, a mi m'agrada l'hivern!
No patixques, la primavera també és un estat d`ànim i ni la pluja ni el fred podran en ell.
A mi m'agrada que a cada època faci allò que toca. A l'hivern, fred. I a la primavera, aquella caloreta inicial i aquella olor de l'aire, i els primers colors de les flors i la gespa.
Ara ja toca això, i ja ho espero.
Molt bonic el poema. Reflecteix molt bé el desig de primavera.
que se'n vaja l'hivern ben lluny... sóc prosista de la primavera i de la seua llum -prompte... serà! ;)
Que no hi haja pànic! (No sé si hi ha una versió catalana de la frase castellana "Que no cunda el pánico"). Que sembla que hui s'acabe aquest microhivern de tres dies que hem tingut. Almenys ací per Alacant el solet està fora...
Tinc a sobre la taula per anar llegint Palabra sobre palabra d´Ángel González i també L´aigua de l´Elisabet Roig, t´asseguro que són 2 bons llibres.
Imma
guanyem els antihivern, oi? :p
He estat molts dies atrafegada i m'encanta tornar a casa, petons per tothom!
Imma! L'Ángel González és una aposta segura. L'aigua... ja m'ho diràs! Espero que et faci passar una estoneta entretinguda... Gràcies! :*
Publica un comentari a l'entrada