camí de la màgia

avui marxem cap al camí de sant Jaume, però no el farem a peu. A diferència d'altres pelegrins, nosaltres no caminarem: ni estic entrenada, ni encara em sento recuperada del tot de l'operació. Ell ja l'ha recorregut uns quants cops, n'és un expert, i es dedicarà a ensenyar-m'ho tot des dels ulls de qui coneix l'esforç autèntic de fer-lo a peu. Cada pedra del camí em recorda a tu.

per mi serà, en realitat, un camí de la màgia, sense esgotament físic, i penso trobar-hi meigues. parlem clar: me'n vaig a pescar meigues.
la màgia celta que embolcalla els camins gallecs i de rodalia em té el cor robat i m'intriga. avui he somiat que era una cartuxeira, una meiga que tira les cartes, i que vivia en la natura, envoltada d'ocells, al cor d'un arbre molt antic amb olor aspre de sava.
ja us explicaré si he aconseguit portar-ne algu bri de llum violeta. de moment, encetem el camí cap a Molinaseca (Lleó) i, després, que el camí es desfaci, que la vida ens porti fins al sol...






















Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Maria Mercè Marçal