al camí de sant Jaume he anat a topar amb una meiga a qui buscava feia temps.
devia ser pels volts de l'any 2004, any de la seva mort, que vaig sentir a parlar per primer cop de la Janet Frame, escriptora neozelandesa coneguda, malauradament, pels seus problemes psicològics. Només escoltar aquesta informació (escriptora-NovaZelanda-psicologia), ja em va captivar. Des d'aleshores que l'he buscat, sense sort.
Sembla ser, o jo suposo que és, que els seus hereus s'han decidit a tornar-ne a parlar i ja se n'han començat a reeditar les obres. També pot ser que es tornés a posar de moda arran de la seva "candidatura" al Nobel de literatura. Fos com fos, mon germà em comentava que tot el que havien tingut a la Catalònia de la Janet Frame estava exhaurit.I quan ja gairebé havia oblidat preguntar per ella en llibreries de tota mena, o s'havia convertit en una mania tonta buscar en la lletra F de qualsevol prestatge farcit de novel·les, m'arriba a les mans, sense esperar-m'ho, una novel·la pòstuma de l'autora: Hacia otro verano.
el nostre desencontre desafortunat ha arribat a la fi fa dos dies a Astorga. i encara no m'ho puc creure, i em reafirmo en el poder dels llibres, que fan el possible per trobar-te quan saben que els necessites.
Ara mateix tinc el llibre a mig llegir, però ja puc dir que es tracta d'una novel·la en estat pur, una barreja entre monòleg interior i narració farcida d'imatges que explica una història. aquesta història és una excusa per mostrar la pròpia narradora, l'enyor de la seva terra enmig d'una humida Anglaterra, i la fòbia social, el terrible pànic a les relacions amb els altres, que de vegades ens transporten al límit del seny i la bogeria més absoluta.
podeu començar per aquí o podeu buscar-la també a Seix Barral, que en reedita Un ángel en mi mesa, compendi autobiogràfic i títol també d'una pel·lícula de fa anys sobre l'autora. Però, d'alguna manera heu d'arribar-hi, perquè val la pena conèixer-la...
He aprendido a vivir en contacto con el Tiempo, a que los momentos encajen en costuras limpias, no desiguales; a evitar los momentos deshilachados. Es un arte, es decir, una necesidad; ¿no os parece?
.jpg)
5 caminants:
Sembla interessant! I més relacionant-ho amb el món dels blocs, on hi ha molta gent que es refugia evitant el contacte social, construint una xarxa virtual que augmente l'autoestima -o el pur ego- d'un mateix.
Interessant el que dius, Vicent.
Eli, quines ganes m'han entrat de llegir-ho tot de l'autora! Queda apuntada per a la meua llista.
MOlts petunarros!
Elena
per com ho contes és una casualitat d'eixes casuals :) que no deixen de ser sorpreses agradables. T'ho pregunte sense saber [si ja ho has comentat alguna vegada o si ho has explicat], però has intentat la via Internet quan has de trobar un llibre? [hi ha moltes sorpreses]. Salut i gràcies per la recomanació!
No en sé res, me l´apunto. Ja ens vas parlar d´una altra escriptora neozelandeza.
Dóna una ullada a l´obra de la M. Àngels Anglada.
Imma
no ho he intentat pas per Internet, German. És un bon consell, però encara sóc mandrosa per això, suposo que perquè tinc manies de "sentir-me trobada pels llibres". de tota manera, reconec que molts llibres em troben per Internet, llegint altres blocs, sobretot. de manera que són, com dic, manies... ;)
Vicent, tens toooota la raó del món amb això dels blocs i les fòbies socials i els egos exaltats. És un tema per parlar-ne molt i molt, i potser treuria massa misèries, qui sap...!
Elena, la Janet Frame és "difícil" de llegir, per dir-ho d'alguna manera, però molt intensa. Té manifestacions que, d'evidents, et colpegen sense miraments. I hi ha una cosa que em crida molt l'atenció, i que comentava ahir amb una amiga, i és el contrast entre un món interior riquíssim, que desborda imaginació, talent, intel·ligència, abstracció, etc., i el món exterior que no sap verbalitzar, la incapacitat de l'autora-protagonista per expressar-se en veu alta. Si el llibre fos només el diàleg que ella té amb els altres, duraria dues pàgines. Tot el poder de la Janet Frame rau en el seu cap i en la fortuna de saber desentranyar tanta paraula-pensament i plasmar-la en el paper. Per això la vida li va ser tan difícil oi...?
Publica un comentari a l'entrada