caminant d'esquena

Se sent la inutilitat. Què fa i per què, no ho controla ella. Ja no. No té prou seguretat. Fermesa. Terra de formatge. Fos. Fosc.
Què fa i què vol va de la mà del que es diu. Una opinió. Un llum de nadal. I tot a les fosques. Fos. No es pot refiar de cap sentiment.
Tothom l'enganya.
La buidor del que és fictici.
Cadascú pensa en allò que cadascú amaga. El que no se sap.
T'està mentint.
Se sent la frisança. Aquell arbre del revés, aquell desig incomplert. Demana un floc de neu. El sol la fon. Fos. Fosc. S'ha apagat el que demana. Ella se sent inútil.
Cau cap avall, desfeta la il·lusió.
Què més li queda per inventar? Un paratge que enyora, tu enyores el paratge de fa un any, què enyoren els altres? Tan lluny.
Ja no pot opinar, ja no sap opinar. Ja res no té una continuïtat.
Tot són mentides. Ho sap. Inútil. Entre paraules entén que no l'enyores a ella la nit de nadal. Ja no l'enyores a ella. I és tan fosc, el que no es diu, però s'esbrina.
Quina tristesa.
Per què no s'acaba, per fi, aquest any tan malalt?
Somia amb insectes que inflamen de vermell una nit que no va venir la lluna.

(portem la bossa buida...)