un matí que no s'aixecava, i aleshores el llit, de sucre recremat empastifant rajoles, sonava com un despertador elèctric avorrit. I el sol decidia dir que sí, i amunt, i tots amunt. Els arbres, capçades cadavèriques, tractaven de fer un somriure, una ratlla de colom, i el matí, per fi, es llevava.
Però a una banda, i a l'altra, on hi ha núvols i pel·lícules i terrats de cases i un tren de gran velocitat, la gana creixia per moments. Era molt necessari posar-se dreta, nua, completament nua, reflectint la pell en l'escletxa dels porticons. Amb una bata negra, de ras, asseure mitja cama a la cadira de folre de vellut, servir-se un earl grey amb sucre de canya, badallar mirant al sud, balancejar el nas de pol·len.
La cabellera negra, enredada, llarga i espessa, es desfeia entre el paper pintat i sonaven melodies de taxi. La corba de l'esquena es convertia en aquell camí que les formigues volen rosegar.
Hi havia una vegada que obria els ulls, si forçava les pestanyes afilades, i se sentia una lletra d'impremta, relliscant amb els braços amunt a través de pàgines que s'havien de corregir.
(portem a la bossa unes làmines de Hayley Brown, pintora neozelandesa)
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada