si una cosa descobreixes quan tens moltes hores buides és que la vida està farcida de detalls que deixem passar una vegada i una altra. sona a tòpic, deu ser-ho, però la lentitud del meu caminar i la parsimònia de les hores que transcorren a casa són bons mestres en l'art enigmàtic de conèixer allò que tenim davant dels nassos i no ens aturem a veure.
el cel és preciós. els núvols, estripats. i també l'olor de la cuina al matí. la variació de tons solars a la paret. els crits al parc a mesura que moren les tardes...
no és que tot això em faci absolutament feliç. em sento engabiada. el dolor no em permet fer coses que vull fer. però aprenc a mirar i a veure, a comprendre i a escoltar. i alguna cosa en treuré.
he llegit stieg larsson i la meva conclusió és que es tracta
d'un llibre que enganxa, que té algun tipus de substància que se't fica al cervell i no et deixa tancar-lo (diria que és una barreja d'intriga, morbo,
CSI, Bones, Life, The mentalist i un llarg etcètera). però res més. a veure si m'explico. me l'he llegit molt de pressa. però m'ha succeït una cosa que no em passa normalment amb els llibres que llegeixo. jo tinc tendència a marcar les pàgines on he trobat un fragment que m'agrada i que vull rellegir. acostumo a deixar els llibres fets una arruga, amb tanta marca.
de la novel·la del larsson, no n'he marcat ni una sola pàgina. és el que és, una sèrie de la Fox que comença i acaba, que et fa passar una estona capficada en una investigació i punt. no aporta cap novetat. la prosa és normal i corrent, tens la sensació de llegir alguna cosa que s'ha escrit a tota màquina. això sí, confesso que en llegiré la segona part, sense cap mena de remordiment lector. no tinc res més a dir.
després he començat
El joc de l'àngel, del Ruiz Zafón i, sent sincera, no he passat del primer capítol. uf. no n'esperava grans meravelles, però tot i que
L'ombra del vent va ser un llibre bonic amb bon regust, aquest no el podré comentar perquè no el penso llegir. d'entrada no m'agrada com està escrit, no m'agrada la història que es va plantejant i em fa l'efecte que no tindrà ni cap ni peus. corregiu-me els que l'hàgiu llegit, eh? un capítol no és prova de res, però ja sabeu que havent-hi tants llibres com hi ha, el fet de perdre les poques hores d'oci lector que tenim amb lectures que no ens fan el pes és una pèrdua de temps. Bé, crec que això ens porta a un post molt interessant del meu amic Héctor sobre el tema que podeu llegir
aquí.
per això he agafat de la prestatgeria, a l'atzar, el Retahílas, de la Carmen Martín Gaite, per recuperar lectures meves (ja sabeu que sóc molt fanàtica d'algunes escriptores...).
us recomano, això sí, Una música constant, del Vikram Seth, un llibre preciós sobre la música, l'amor, els camins que uneixen i separen les persones, i les relacions que s'estableixen al llarg de la vida. Entretingut i amb passatges deliciosos. Està en butxaca.
I us recomano molt i molt La porta, de la Magda Szabó, un llibret curt on l'autora, una escriptora hongaresa de renom, explica la seva relació al llarg dels anys amb la dona que feia les feines de casa. Aquesta dona, l'Emerenc, és l'eix del llibre i la pintura d'una època i d'una societat. Està escrit d'una manera impecable i m'ha deixat amb la boca ben oberta d'admiració.
i res més, si teniu dèficit de passions en grau superlatiu, regaleu-vos la sèrie de la BBC de la Jane Eyre. A mi me la va comprar Ell perquè passés millor el postoperatori i no m'ha defraudat. Paisatges exuberants i plens de melangia, situacions d'injustícia, exòtiques, doloroses, amor absolut, pèrdues, desgràcies, passió desenfrenada... No hi ha res com una bona píndola de Brontë a la pantalla per passar un bon cap de setmana somiant. I amb paraules de la Jane Eyre, m'acomiado.
"Brocklehurst: Saps on van els dolents després de morts?
Jane: A l'infern.
Brocklehurst: I saps què és l'infern?
Jane: Un abisme ple de foc.
Brocklehurst: T'agradaria caure en aquest abisme i cremar-hi eternament?
Jane: No, senyor.
Brocklehurst: I què cal que facis per evitar-ho?
Jane: Estar sana i no morir, senyor."
)
.jpg)
