no hi ha dies millors.
la monotonia de les pedres
trencades contra el vidre
que reflectia abans un ocell
i ara fa un esboç
de somriure agre.
s'han clavat els miralls
als meus dits fràgils
mentre pujo i baixo
i tinc por de tot
i el cos se m'ennuvola
i gairebé no atanso
(mentida, no atanso
però m'avergonyeix ser feble)
les teves intencions.
véns a estones.
com la por.
El Racó d'Ademús
Fa 2 setmanes
.jpg)
2 caminants:
Gràcies pel comentari al meu bloc. Benvinguda!
sempre és una bona retrobada, la teva poesia. Puc avançar pels versos sense ensopegar i, recordar que un dia, jo també tenia clavats els miralls als meus dits fràgils.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada