aquest quadre és com la imatge fictícia del meu nou barri. qui ho anava a dir! després de tres anys als fons del forat, voltant amunt i avall (d'acord, avall, més aviat), tinc una casa. la casa és molt freda, freda. potser encara ha d'aprendre a deixar de rebutjar-me. Ell i jo ens hi vam instal·lar divendres. veiem la sortida del sol i la lluna plena. es desfan, com la xocolata, entre els colors perla i granat del nostre horitzó.
les primeres línies que he llegit a l'habitació morada són d'un llibre que un gran amic em va deixar. darrerament hem tingut una conversa virtual força interessant sobre els llibres que llegim o no llegim, si ens els deixen o els comprem, si preferim l'obra més coneguda o la més venuda... potser seria bo que escrivís les nostres visions particulars del tema per poder esbrinar els vostres punts de vista.
aquest gran amic m'ha deixat ja tres llibres des que ens vam conèixer (aquest i aquest). el tercer m'ha costat més d'encetar però, tot i que encara no l'he acabat, ja el recomano sense cap mena de dubte: nocilla experience, de l'Agustín Fernández Mallo. No, no és un llibre per berenar, és més seriós: és de dinar gustosament a la platja al setembre. jo tenia els meus dubtes. mooolts dubtes. que si podia ser literatura de "moderns", que tenia tota la pinta de ser un bloc en paper i no sé fins a quin punt això funciona (no m'allargaré ara en això, però la màgia d'un bloc també rau en la llibertat de tria, en la composició de nina russa de l'espai literari), i altres prejudicis.
però m'hi he enganxat. les històries tenen sentit. les imatges són molt textuals. els fils estan lligats i un carrer et porta a un altre. com bé diu l'autor,
«El mundo se rige por el azar de un parchís, no por las mecánicas leyes del ajedrez.»
i si la nocilla ve de gust, jo esmorzo amb el josep pla.
fa anys i panys que vaig comprar el quadern gris i no hi havia manera. i des que m'he apuntat a això (t'ho envien al correu cada dia), que m'he enamorat sense remei de la prosa del pla. avui no tinc a mà cap imatge devastadora, de plasticitat irrepetible, extreta del seu diari, però sí que us presto aquest paràgraf del post d'ahir. que ho païu tot bé!
Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d'ésser espiat, d'ésser vigilat, d'ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d'abandó complet.
Al ball, aquesta obsessió m'arriba a exasperar. Però això què és? L'essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d'una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.
aquest gran amic m'ha deixat ja tres llibres des que ens vam conèixer (aquest i aquest). el tercer m'ha costat més d'encetar però, tot i que encara no l'he acabat, ja el recomano sense cap mena de dubte: nocilla experience, de l'Agustín Fernández Mallo. No, no és un llibre per berenar, és més seriós: és de dinar gustosament a la platja al setembre. jo tenia els meus dubtes. mooolts dubtes. que si podia ser literatura de "moderns", que tenia tota la pinta de ser un bloc en paper i no sé fins a quin punt això funciona (no m'allargaré ara en això, però la màgia d'un bloc també rau en la llibertat de tria, en la composició de nina russa de l'espai literari), i altres prejudicis.
però m'hi he enganxat. les històries tenen sentit. les imatges són molt textuals. els fils estan lligats i un carrer et porta a un altre. com bé diu l'autor,
«El mundo se rige por el azar de un parchís, no por las mecánicas leyes del ajedrez.»
i si la nocilla ve de gust, jo esmorzo amb el josep pla.
fa anys i panys que vaig comprar el quadern gris i no hi havia manera. i des que m'he apuntat a això (t'ho envien al correu cada dia), que m'he enamorat sense remei de la prosa del pla. avui no tinc a mà cap imatge devastadora, de plasticitat irrepetible, extreta del seu diari, però sí que us presto aquest paràgraf del post d'ahir. que ho païu tot bé!
Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d'ésser espiat, d'ésser vigilat, d'ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d'abandó complet.
Al ball, aquesta obsessió m'arriba a exasperar. Però això què és? L'essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d'una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.
.jpg)
