àpats de prehivern

















aquest quadre és com la imatge fictícia del meu nou barri. qui ho anava a dir! després de tres anys als fons del forat, voltant amunt i avall (d'acord, avall, més aviat), tinc una casa. la casa és molt freda, freda. potser encara ha d'aprendre a deixar de rebutjar-me. Ell i jo ens hi vam instal·lar divendres. veiem la sortida del sol i la lluna plena. es desfan, com la xocolata, entre els colors perla i granat del nostre horitzó.
les primeres línies que he llegit a l'habitació morada són d'un llibre que un gran amic em va deixar. darrerament hem tingut una conversa virtual força interessant sobre els llibres que llegim o no llegim, si ens els deixen o els comprem, si preferim l'obra més coneguda o la més venuda... potser seria bo que escrivís les nostres visions particulars del tema per poder esbrinar els vostres punts de vista.
aquest gran amic m'ha deixat ja tres llibres des que ens vam conèixer (aquest i aquest). el tercer m'ha costat més d'encetar però, tot i que encara no l'he acabat, ja el recomano sense cap mena de dubte: nocilla experience, de l'Agustín Fernández Mallo. No, no és un llibre per berenar, és més seriós: és de dinar gustosament a la platja al setembre. jo tenia els meus dubtes. mooolts dubtes. que si podia ser literatura de "moderns", que tenia tota la pinta de ser un bloc en paper i no sé fins a quin punt això funciona (no m'allargaré ara en això, però la màgia d'un bloc també rau en la llibertat de tria, en la composició de nina russa de l'espai literari), i altres prejudicis.
però m'hi he enganxat. les històries tenen sentit. les imatges són molt textuals. els fils estan lligats i un carrer et porta a un altre. com bé diu l'autor,

«El mundo se rige por el azar de un parchís, no por las mecánicas leyes del ajedrez.»

i si la nocilla ve de gust, jo esmorzo amb el josep pla.
fa anys i panys que vaig comprar el quadern gris i no hi havia manera. i des que m'he apuntat a això (t'ho envien al correu cada dia), que m'he enamorat sense remei de la prosa del pla. avui no tinc a mà cap imatge devastadora, de plasticitat irrepetible, extreta del seu diari, però sí que us presto aquest paràgraf del post d'ahir. que ho païu tot bé!

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al «Círculo Mercantil». Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d'ésser espiat, d'ésser vigilat, d'ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d'abandó complet.
Al ball, aquesta obsessió m'arriba a exasperar. Però això què és? L'essència de la vida burgesa, ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d'una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.


lo de antes lo de siempre lo de ahora todo junto me hace delirar

hi ha tres moments especialment tristos.
però avui me n'ha vingut un al cap.
aquell viatge en tren. un home gras. molt gras. anem molt justos al vagó turista. l'euromed avança. sé que tornava a valència. era aleshores. quan estava aprenent a viatjar sola. l'home duia una bossa. penso que del happy books. on devia anar? vull dir, qui l'esperava? va trucar per telèfon a algú. no vaig voler escoltar. després, a poc a poc, va treure un llibre petit de la bossa. un llibre molt petit, d'aquells que no serveixen absolutament per res. "frases para ser feliz". i el va estar fullejant una llarga estona. jo me'n vaig anar al bany a plorar perquè em va fer molta pena.



no llencis les cartes d'amor

voltar amunt i avall de la blogosfera fa que acabis topant, sempre, amb moltes coses boniques.

no llencis les cartes d'amor

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel•ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit

invasió subtil

hi ha serpotes humanes de tota mena, amb tot el respecte que em mereixen els rèptils.
acostumem a conviure-hi i ni ens n'adonem. i, caram!, piquen i enverinen.
jo, que sóc molt pessimista pel que fa als humans, i sóc del parer que "com més et coneixo més m'agrada el teu gos", que deien els Pets, ja me les espero aquestes coses.
toca l'oremus, però s'hi ha de conviure. si teniu cuques a la feina, flas!, cop de sabata!

Concurrite omnes augures, haruspices;
portentum inusitatum conflatum est recens,
nan mulos qui fricabat consul factus est.

Acudiu tots, augurs, harúspexs;
un prodigi inesperat ha succeït fa ben poc;
qui netejava mules l'han fet cònsol!

emmudits

tinc tanta tendència a guardar endins que, quan surt el raig, semblo un cal·ligrama infinit.
però darrerament m'he quedat sense música. em podríeu ajudar? estic enfonsada en un silenci enganxifós.
de manera que us proposo que em proposeu música. música de qualsevol mena. que us agradi, que considereu que podria agradar-me. que us han dit que diuen que està bé...
música. necessito música.
i així, amb una banda sonora, tornarem a passejar.
gràcies.

estats d'ànim

Ahir vaig descobrir aquí, aquí i aquí l'existència d'un llibre o àlbum il·lustrat, no sabria dir-ho gaire bé, que em va fer venir ganes de tornar. En un mes i escaig, els meus estats d'ànim han estat molt semblants als d'una fruiteria, pel que puc endevinar, a causa de moltes coses que han passat i que encara estan passant.
I sí, m'agrada fer-me la misteriosa, però no patiu perquè us aniré revelant tots els secrets a poc a poc i ben dosificats. Farem safareig virtual!
Amb tres llibres que he llegit (o estic llegint), durant el poc temps que tinc mentre s'acaba la mudança, m'acomiado per avui amb aquest retorn, com dirien els castellans: como un elefante en una chatarrería. Ja en parlarem.

La piedra lunar, Wilkie Collins
Querida hija, Marianne Frederiksson
El teorema del lloro, Denis Guedj

ara sí, parada i fonda










els qui heu anat passejant amb mi des de fa gairebé dos anys o us hi heu anat afegint pel camí, us haureu adonat que darrerament la meva marxa s'ha anat alentint.
com que ja vaig tenir un bloc abans, jo ja sabia que aquestes coses passen, vull dir, hi ha moments d'intensitat bloguera, altres de mandra intensa, i temps per fer altres coses que tenen prioritat o que, senzillament, et vénen més de gust.
no estic pas avorrida del bloc ni tampoc m'he quedat sense res per dir, però sí que és cert que (per fi!) el meu passeig passa per un moment dolç i tinc moltes ganes d'ocupar el temps en altres coses.
escriure alguna altra novel·la, potser..., moblar el pis nou, això sí..., llegir força sense haver-ho d'explicar a tothora... i gaudir d'Ell i dels amics, que van retornant (les coses, al final, sempre tornen a ser al seu lloc i el camí es fa planer).
no tanco aquest indret, ni he pensat fer-ho!, el deixo obert per si algun dia necessito dir-vos alguna cosa o dir-me-la a mi des de la distància. això sí, us regalo tots els enllaços als blocs que més m'estimo, que sí que continuen actius i plens d'històries fantàstiques.
si voleu res, seré al gmail o al facebook.

DESTINS

La nit és lleu. Els dos amants s'han adormit.
Té dos presents l'Amor dintre la mà distreta.
A qui darà l'enyor? A qui l'oblit?

Josep Carner

había en su andar (si el oxímoron es tolerable) una como graciosa torpeza

seguint amb l'escolta de nena daconte, amb topo amb una cançó que es diu El aleph. I, és clar, encuriosida, la deixo fer. I me la faig pròpia. Sembla ser que se li va acudir la frase:
Tardamos tanto que salió un aleph en un rincón
després de llegir Borges i quedar entusiasmada amb la idea que en algun lloc podia aparèixer un aleph.

tota la cançó parla d'una pèrdua, interpretacions les que vulgueu, però si retornem a l'origen del que és un aleph, Borges i el seu conte rei, aquell que condensa la ficció dels seus mons, continuarem fent-nos la pregunta fins a l'infinit (com en una espiral): Què és un aleph? Tantes coses. Tot l'univers en un petit punt de llum amagat en un sòtan.

Qui mira el meu món? A qui bellugo amb els meus dits petits?

M'imagino el meu aleph com una bola de vidre plena de neu.
Pensaria Tolkien en Borges quan va inventar els palàntir?
Pot un aleph aparèixer i desaparèixer, omplir-te d'angoixa, arrabassar-te el seny? Pot retornar-te la llum si t'arrossegues pel terra? És la veritat una malaltia?

A través d'un punt puc veure l'univers i sentir el que sents i, en lloc de fer-me gran, m'he convertit en una puça.

Enhorabona per la cançó i ja tinc fam de contes de Borges (quant de temps!). Ai, que se m'oblidava. Si seguim amb la teoria dels llibres comunicants, estic acabant els contes de Saki, i això lliga amb Borges, perquè aquest els tira moltes floretes...


la guspireta

diuen que l'organisme es regenera completament cada set anys: tot en nosaltres s'ha modificat, fins i tot les línies de les mans. no em pregunteu d'on he tret això ni on ho he llegit (darrerament tinc el cap en un altre lloc). només que m'he dedicat a fer càlculs i, curiosament, cada set anys s'ha esdevingut alguna cosa a la meva vida que l'ha posat potes enlaire. podria dir, doncs, que he viscut vides diferents, com una gata.
i això, que, explicat així, no té ni solta ni volta (cabòries, que diria aquell), ho he reflexionat perquè ahir, quan tornava a casa, vaig coincidir amb Ell, que també hi tornava, i jo duia una bosseta del FNAC a la mà i ell una de MediaMarkt. tots dos ens vam regalar el mateix CD, i com dos nens petits il·lusionats amb la coincidència, vam córrer a casa a escoltar-lo.
nena daconte ens va escriure una part important del nostre canvi complet fa uns anys. la seva música, que no és d'entrada de l'estil que jo escolto, em va convéncer. és més, em va sorprendre positivament quan vaig acabar trobant-me en un concert cantant com si els conegués de tota la vida. va resultar ser un treball impecable amb poquíssims defectes.
però a la vida potser no calen set anys per comprendre que hi ha coses que tenen un moment, un de molt concret, i després, passen. quan escoltàvem ahir el treball nou, ens agradava, però enyoraven rabiosament la primera sensació, la de l'enamorament.
a la nit, quan vèiem Kyle XY enroscats al sofà, algú deia que era una sort que a ell els records li anessin tornant a poc a poc, per recuperar-los, quan la resta d'humans ens passem la vida fent grans esforços per no perdre'ls.


pessoa, un cop més

He anat a l'Ucronies i, d'amagatotis, n'he pispat això. Gràcies, company!


“Tinc un alt sentiment patriòtic. La meva pàtria és la llengua portuguesa. Gens de greu em sabria que envaïssin o ocupessin Portugal, posat que no m’incomodessin personalment. Però odio, amb odi vertader, amb l’únic odi que sento, no qui escriu malament el portuguès, no qui no sap sintaxi, no qui escriu amb ortografia simplificada, sinó la pàgina mal escrita, com la persona mateixa, la sintaxi incorrecta, com gent que es pega, l’ortografia sense i grega, com la flegma directa que em fa fàstic independentment de qui l’hagi escopida. […] perquè l’ortografia també és algú.”

(Pessoa, Llibre del desassossec, Quaderns Crema, p. 265.)

digui'm la veritat


Em deixa una mica sorpresa que El conte número tretze es presenti com un llibre que beu de Jane Austen. Això és una mentida com una catedral, de manera que ja us en previnc: no és pas de la Jane Austen de qui beu, sinó de les germanes Brontë (enemigues d'Austen i escriptores radicalment diferents d'aquesta), en concret de Charlotte Brontë.
Reconec que llibres d'aquest estil, supervendes de llargues tirades, d'entrada ja no m'agraden i els prejutjo sense contemplacions. Però Ell insistia tant a dir-me que m'encantaria, que em vaig deixar entabanar. I tan contenta, eh?
Perquè jo sóc fan de la novel·la gòtica. Bovarisme actiu, recordeu? Sí, la novel·la gòtica m'agrada, sempre m'ha agradat i he tingut etapes de tota mena relacionades amb aquesta literatura. Suposo que per això, la Carme sempre ha estat encertada a dir que jo sóc una mica com la Catherine Morland de l'Abadia de Northanger, heroïna de la Jane Austen que, molt bovaritzada, cruspeix literatura gòtica sense parar i això condiciona l'esdevenir de la seva vida.
Doncs bé, senyores i senyors, El conte número tretze és una novel·la gòtica d'avui dia. Diguéssim que un supervendes gòtic. I em sembla fabulós.
La història ho té tot: misteris, secrets familiars, cases encantades, sang i fetge, un fantasma, boira, gats, llibres, paisatges llòbrecs...
He de dir que el llibre és una delícia, tot i que no és una gran obra. Enganxa des del primer capítol i resulta dificilíssim estar-se'n. La tensió no deixa d'augmentar fins a les darreres pàgines i hi ha un fum de personatges secundaris interessantíssims (què me'n dieu de la Teta? I la Hester? I l'aparició de l'Aurelius? Oi que sembla que ballem entre el conte i la realitat? I un etcètera a aquest parèntesi). Al meu parer, el final s'allarga massa, però en definitiva la recomano per als amants de la literatura de misteris d'ultratomba. I també per als que gaudim amb Wilkie Collins o Henry James, salvant les distàncies...
I us en faig cinc cèntims: una noia llibretera que amaga una pena acaba convertint-se en la biògrafa d'una escriptora extravagant que s'ha passat la vida dient mentides. De ben segur que perquè la seva realitat és molt més increïble que la resta d'històries que s'inventa. Un trencaclosques que la llibretera anirà resolent per anar a parar al misteriós conte número tretze, un conte inèdit que formava part d'una antologia inacabada.
El conte número tretze, Diane Setterfield, Empúries

la tardor

Vaig fer un gargot damunt del full de paper en blanc.
Tantes vegades que havia començat aquella línia. Les mateixes que no l'havia pogut acabar. Per què? Segurament perquè tot allò que havia de fer per obligació em resultava tan feixuc que me'n veia incapaç.
No tenia cap mena de ganes de redactar la carta.
En quin moment va començar aquella sensació d'intensa malaltia?
"Necessito la carta escrita per d'aquí un mes. Té molt de temps. El suficient per reflectir-hi tot allò que li he demanat"
Al començament va ser un dolor intens a la part superior de les cuixes. No podia estar-me quieta. Els nervis. Sempre els nervis.
Però la cosa va anar a més: cada dos dies, un nou símptoma.
Les mans entumides. L'intens malestar quan tancava els punys. L'estómac destrossat i l'evident pèrdua de pes.
Les contraccions. Estirada al terra i després arraulida com un gat aterrit. Talment com si algú m'hagués destrossat les entranyes.
Em faltava l'aire i feia glopades d'alè cap amunt i cap avall. Una nova contracció. Un coltell intensament clavat a la part dreta del meu cos, entre l'abdomen i el ronyó.
Dos dies abans de finalitzar el termini per enllestir la carta, els dolors, que havien assolit el clímax, es van aturar. Ja no dormia ni menjava.
Malgrat la millora aparent, o fictícia, les lletres seguien sense prendre forma damunt del paper en blanc. Em resistia a fer-ho.
La maleïda culpabilitat davant del treball inacabat em torturava.
Però ara, després de tot, què m'importava? Era incapaç de sentir res que no fos una malenconia colpidora. La gola seca i la sensació evident que qualsevol obligació convertia el meu do en una autèntica rucada.
"Escrigui la carta amb cura. Que sigui creïble. Primer, acomiadi's dels éssers a qui més vulgui. I, després, inventi un jeroglífic, alguna cosa digna d'investigar".
Vaig llençar-me balcó avall amb la convicció que la meva vida seria una mala novel·la.
Dos dies més tard, la persona que m'havia encarregat la feina va trobar la carta damunt de l'escriptori. Només hi deia una cosa:"No puc".

s'ha trencat el silenci

silenci. i deixa'm mirar com passen
els cotxes,
les balconades veïnes i els pedaços
estripats
de la roba que acostumàvem a estendre
(sota una persiana verda tan antiga, les meves pestanyes s'enredaven amb potes de gat).
silenci. no vull que ara m'agafis
les mans,
reconeix que el llavi et tremola
com el dit gros d'aquella veïna dins
d'una sabatilla
tan bonica, així de seda, tan polida.
em fa venir una tendresa a la gola
que diria que vull plorar.
aleshores ploro.
silenci. ara he de plorar perquè quan ajupo el cap la vista se m'escola
entre les cópes dels arbres joves.
i dius que no haurà de ser.
i dic que no m'importa.
silenci. tot s'ha guixat a l'estil d'un nen petit.
silenci. silenci.
s'ha trencat el silenci dins el meu cap i m'he quedat tan sorda.
tan sorda.

la possessió



















intenció de conquesta,

com petjades d'elefants

que han perdut el camí

i agafen la drecera del carrer,

s'endinsen en el teu barri,

destrossen plàtans,

arrenquen semàfors,

elefants bornis,

elefants tristos,

tan grans que fan nosa,

petjades immaculades

proves evidents

que he muntat l'excèrcit

que havia d'envair

el teu petit espai a part

i m'he fet amb les regnes,

d'una manera maldestra,

de tot allò que cobeges.

el meu cor cap per avall

res no passa dues vegades












Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d'això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina.

Encara que fóssim els alumnes
més llonzes de l'escola del món,
no tornarem a repetir
ni cap estiu ni cap hivern.

No hi ha un dia bessó d'un altre
ni dues nits de ben semblants,
dues besades de forma igual
ni dues idèntiques mirades.

Ahir, quan algú va esmentar
el teu nom en veu alta,
per a mi va ser com si una rosa
hagués entrat per la finestra.

Avui, ara que estem junts,
m'he tombat de cara al mur.
Una rosa? I què és una rosa?
És una flor? O bé una pedra?

Per què, mala hora, t'interposes
amb una por innecessària?
Existeixes, doncs has de passar.
Hauràs passat, i serà bell una altra vegada.

Somrients, mig encerclats,
provarem de retrobar la concòrdia,
per bé que som tan diferents
com dues gotes d'aigua.


Wislawa Szymborska
(traducció de Josep M. de Sagarra)



auster a mitja llum

Després de llegir Un home a les fosques, el darrer llibre de Paul Auster publicat per 62, tinc la sensació que no rutlla. Aviam, m'explico.

Abans que aquest, vaig llegir El llibre de les il·lusions, lectura fabulosa i molt recomanable, que es llegeix d'una tirada, i que t'atrapa dins del món al qual Auster ens té acostumats.
Bé, sí, recordem aquest món: obsessions, confusions, dobles veritats, realitat i somni, paral·lelismes, fets que condicionen una vida, trobades casuals, identitats barrejades i un llarg etcètera. Molt esotèric, fins i tot. Això enganxa.

Al darrer llibre, l'inici ens posa la mel a la boca. És un auster total, absolut, i el cervell comença a fer hipòtesis: ah, doncs ara resulta que passarà això..., i aquell segur que és el qui l'altre deia que..., i quan arribin a noséon es trobaran que... Vaja, el misteri, l'embolic d'històries, el no saber. Reconeguem-ho, el punt de partida d'un home que inventa una història durant l'estona d'insomni nocturn, crida l'atenció. I, almenys, a mi, de seguida em va encisar i enganxar a les pàgines del llibre aquesta història inventada. Els mons paral·lels. Ficció servida.

Què li passa, doncs, a la història de l'Owen Brick, aquest senyor que s'inventa l'insomne? A mi ja em perdonareu, però en el moment en què la història del Brick s'acaba, d'aquella manera que s'acaba, el llibre fa un pet. Pregunto als qui l'hàgiu llegit: no us imaginàveu clarament una barreja de mons (crec que em faig entendre sense haver d'explicar més del compte) a l'estil mons-possibles-de-Borges?

Aleshores, què li passa al llibre? Per què de sobte es transforma en un bluf sense solta ni volta? És curiós com al començament les coses que no semblen tenir sentit, lliguen. I com al final, no hi ha manera de lligar el que succeeix amb tota la història anterior. Mandra. La paraula és mandra.

Proposo, doncs, que si a algú li ve de gust inventar un altre final per a la història del Brick, que l'escrigui, i intentem posar-li una altra cara a aquest mig llibre de l'Auster i, potser, en salvem la història.

you might be a big fish















ara sí, l'estiu per mi s'ha acabat. i el temps acompanya. doncs ja està bé.
Barcelona ha estat un son reparador. tot ha anat molt bé: he llegit Entre visillos i he començat l'últim del Paul Auster.
he barcelonejat.
Coldplay va ser, com sempre, espectacular (gràcies per tancar la paradeta amb Yellow!).
i la resta, sense paraules. es tracta de passejar. el mal humor, s'arregla sol.
i no, no us posaré cap altre cançó dels Coldplay. ja està bé. passem pàgina!
us deixo amb els Ix! i el seu Autòmat infinit.
faig net i torno a engegar el depasseig, amb moltes ganes!


aloma












gràcies a Ell m'he assabentat que Dagoll Dagom prepara un musical basat en l'obra de Mercè Rodoreda, Aloma. això m'ha omplert d'emoció, ja que no vaig tenir la sort de veure la representació de La plaça del diamant i espero poder gaudir ara d'aquesta autora en viu.
se n'espera l'estrena cap a finals d'octubre. de moment, no en parlaré més, només us en deixo un enllaç i dos apunts. l'un, que m'he tornat a llegir per tercera o quarta vegada la novel·la (quin esclat de tristor, melangia, colors sípia i desengany personal: un escrit d'una introspecció brutal i d'una duresa emocional impactant) i dos, que em fa l'efecte en aquestes imatges del musical que l'Aloma jove és una doble de la Mercè Rodoreda. No us ho sembla?

http://www.dagolldagom.com/pags/cat/aloma/aloma.pdf


bovarisme actiu






si segueixo llegint així m'agafarà un cobriment mental al més pur estil Quixot. però, mireu, no tinc res més interessant a fer: Ell està estudiant tot el sant dia, i a mi em fa una mena de por -freda i llefiscosa arrapada a l'esquena- pensar que he tornat a la feina, les tardes s'escurcen i, en definitiva, els plaers s'hauran de tornar a racionar...
m'he comprat dues lectures noves: Al faro, de Virginia Woolf, i Animales y más que animales, de Saki (autors recomanats per la mirielle i l'héctor, respectivament), que espero llegir a l'anada i tornada de l'Euromed en el meu viatge cap a Barcelona. reconec que l'ànsia no m'ha dut a comprar-ne quatre més perquè a la Catalònia hi deuen ser també en català, i ja m'enyoro de llegir en la meva llengua.
aprofito per confessar que aquests dies he llegit com una boja el meu tercer llibre de la Rosamunde Pilcher en la meva vida. van de mal en pitjor, o potser jo he millorat com a lectora, vés a saber. però no puc deixar de llegir-li novel·les. oh, mira que hi ha tòpics, bestieses, estereotips i finals ben trillats. però m'enganxen moltíssim: crec que podríem parlar de voyeurisme lector, perquè és com fullejar una revista del cor però amb més sofisticació i menys fotos, of course. aquest en concret, que es diu Setembre i, coses de la vida, té un final una mica semblant al final de la pel·li que vaig veure divendres (I y a longtemps que je t'aime), no té molla ni gràcia i fa un pèl de ràbia, i tanmateix, tafanejar en la vida dels altres, encara que sigui de mentida, m'atreu.
podria dir, doncs, que el fet que aquest estiu hagi estat bastant decebedor pel que fa a les relacions amb els altres ha provocat que hagi de relacionar-me via fantasia (fomentant el bovarisme). bé, no és que no m'hagi relacionat pas, i tot i així, quan sento que se'm fa una muntanya tan alta i escarpada haver de parlar amb ningú, o gairebé amb ningú, em pregunto per què punyeta no se m'ha donat el do de la memòria dels llibres. potser llegeixo compulsivament i un darrere de l'altre per no oblidar-los: llegir, mantenir, bloguejar i tot resolt. el llibre roman.
i és mentida: el meu cap no emmagatzema els llibres i els acabo oblidant. els moments de gaudi i plaer que passo aprenent personatges, situacions, llocs i fent de psicòloga virtual o paparazzi, segons el moment, desapareix, es fon com la mantega oblidada al sol.
i, per acabar de fotre, sóc incapaç d'esborrar de la meva memòria els fets o les paraules enverinats ben publicats pels que s'anomenen amics o persones properes i em van martellejant el cap amb tanta força que de vegades miro a terra i desitjo, sisplau, que si m'he de reencarnar voldria ser cargol, tortuga o qualsevol altre animal amb closca.
 

passejant barcelona