El proper dia 5 d'octubre s'inicia a València el cicle sobre DRAMATURGUES REPUBLICANES amb unes peces teatrals basades en els contes de Mercè Rodoreda següents:
Viure al dia El parc de les Magnòlies Orleans, 3 quilòmetres En una nit obscura
Direcció: Rosanna Pastor Actors i actrius: Juanfran Aznar, Vicente Genovés, Carol Linuesa, Silvia Rico, Rosanna Pastor.
on ha anat a espurnejar, tan lluny, a poc, seguit. el mal de cap que tot ho omple olors, fangs. les mans quietes. el món sembla una cortina. l'aire, l'aire, passa'm l'aire. m'ofego, he de caure. tan lluny, no atanso l'espurneig si me'l regales, si me'l portes, seguit, destrossat. dilatada com un planeta. tan lluny, seguit. a poc a poc vaig anar perdent les teves passes. el fang.
i fullejo una biografia en forma d'àlbum de la mercè rodoreda, que val cinc euros, i que porta la seva lletra. i, a més, una tal chiara vol colar-se a la retina, tants llibres, willa cather, tenen alguna cosa de janet frame? i hi ha pols, dibuixos antics decorant prestatges farcits de llibres usats, alguns, d'altres, "agafa'm agafa'm". Atrapa en el remolí del passeig de Gràcia, l'olor de les pàgines fetes servir, d'històries viscudes (Cleo, 01-06-1996).
de vegades, quan alço un peu i trepitjo una rajola, premo el botó de la màquina del temps. la metre i jo saltàvem la ruta del modernisme banyades en un vi negre al carrer montsió, rient uns vint anys plens d'il·lusions i música de REM; un banc gastat de fusta vella al claustre de la central enllaça la mà de la perla a la plaça universitat, que ara té un fill ros amb uns ulls castanys tan vius com l'olor dels matins del final dels vint; aleshores, un tren ràpid baixant rambla avall amb una rosa cap al maremàgnum i promeses a cau d'orella d'una portaferrissa que no va arribar als trenta; la solitud de l'inici, novament, en un metro a bac de roda de cap d'any més fosc que l'enfonsament d'un vaixell a la tassa de cafè del despertar al carrer urgell; i ara, alço el peu de la rajola, al passeig de Gràcia, em trec el jersei perquè fa calor. I allà, lluny, tu camines i mires botigues i de tant en tant, et gires, em somrius. agafarem tallers.
i aquesta tarda baixaré per la gran via a buscar la rodoreda. i me l'emportaré a casa.
dels thePAPERkids ja us n'he parlat i, a més, sempre els teniu voltant pels enllaços de la dreta, però m'encanta recordar-vos de tant en tant que dibuixen de meravella i que són encantadors, un autèntic plaer treballar amb ells...
i, coincidint amb l'inici del curs, us els torno a enllaçar per si us ve de gust conèixer la seva feina i fer una ulladeta a la seva pàgina, que l'han actualitzat!
dues (tres) persones molt importants per mi van fer-me un regal molt especial: la novel·la Juntos, nada más, de l'escriptora francesa Anna Gavalda. No n'havia llegit mai res, però tenia aquella intensa sensació a les puntes dels dits de voler-me'n emportar algun llibre a casa... Tanmateix, mai havia aconseguit trobar-me amb ella en el moment adequat.
Ella, en canvi, sí que va saber arribar a mi a través d'ells. I, plagiant la seva idea, que no té res de nou però que sempre conhorta, penso fermament que som rius que anem pel món i que, de vegades, ens mullem en altres rius, ens barregem, i arribem diferents i més forts al mar.
El llibre de l'Anna Gavalda és extens però increïblement ràpid de llegir. En un estil diferent del que a mi m'agrada, però no per això menys admirable per mi, la seva novel·la és un diàleg viu i constant entre els personatges. Sap expressar molt bé els sentiments i les emocions a través de les paraules quotidianes d'aquests personatges que, tot i ser excèntrics, ens resulten molt familiars i versemblants. És una novel·la agredolça però feliç, previsible i tendre, però dura. Els contrastos no la fan pitjor, ni la converteixen en una novel·leta rosa plena de tòpics: és la manera de narrar, a través dels personatges, de Gavalda la que li dóna l'originalitat al llibre.
Enganxa tant que es pot llegir feliçment en un cap de setmana i passar per diferents etapes anímiques: del plor desconsolat al somriure maliciós, de la rialla amb llagrimeta a la tendresa que et posa els pèls de punta. Anna Gavalda fa que uns quants rius s'acabin trobant i barregin les seves aigües, pedretes, peixos i tota la resta per arribar a un mar en calma. I aconsegueix donar vida a uns personatges tan especials, que són d'aquells llibres que enyores moltíssim un cop l'has acabat de llegir.
Philou és el que a mi més m'agrada... i a vosaltres? Us deixo dues coses que tenen relació amb aquesta entrada de tarda de dissabte plujosa: el tràiler de la pel·lícula que es va fer del llibre (i que no he vist, i que no hauríeu de veure si voleu llegir el llibre) i una cançó molt adient i molt bonica relacionada amb els rius que es creuen i que Ell i jo posem sovint al cotxe aquests dies (trobo que faria un bon paper de banda sonora de l'Ensemble, c'est tout).
Porque a veces se cruzan dos ríos, en las noches de diciembre. Porque no sé de dónde has salido... toda una vida sin verte. Pide cena para dos. Fui a donde se envían los desvíos, decidido a probar suerte. Porque cuando se juntan dos ríos se hace fuerte la corriente Te vas hasta luego y yo...
Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía. Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño. Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía. No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.
Kantamelade que el camino pasa por Torre la de que en el salón había velas para ver. Kantamela del ira, kantamelade tal vez. Kantamelade pasión, que estuve bailando ayer yendo hacia tu habitación.
Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía. Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño. Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía. No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño.
Kantamelade que el camino pasó por Londres. Kanta la del pescador Galileo Galilei Kanta la de las minas duermo viendo la nieve. Kantamelade pasión, que estuve bailando ayer debajo del edredón.
Vivo y por eso me tumbo en las piedras mirándote hasta el mediodía. Si me acompañas no tengo, por eso ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño. Vivo y por eso tumbada en la hierba mirándome hasta el mediodía. No tengas si estoy contigo ni hambre ni frío, ni miedo ni sueño... ni miedo ni sueño.
Porque a veces se juntan dos ríos en las noches de diciembre. Porque no sé de dónde has salido, toda una vida sin verte. Kantala que sigan los desvíos, kantala que traiga suerte. Ven que cuando se juntan dos ríos, se hace fuerte la corriente.
tot i que el relat del meu viatge a la Toscana encara no s'ha acabat, no puc evitar "colar" abans del final un post dedicat a la meva altra meitat durant aquest viatge, ella, la meva gran amiga Mónica.
les xiques, a "Pisa", o com diria el Salt, a "Xafa"...
Elisabetta i il Gattuno a l'Arno, esgotats després del primer dia.
el Pato italiano. Bé, això no té gaire explicació...
Reconec que ha estat una magnífica guia, la millor (per l'amor de déu, quina dona més culta!), que m'ha permès tots els capricis i bogeries, que m'ha deixat passejar molt i molt i ha repetit molts llocs pel meu interès, i que m'ha fet riure moltíssim! Ole, ens ho hem passat pipa!
Ulisses i il Gattuno iniciant la seva amistat, com diu Monique, forjada en activitats delictives...
Ulisses prenent el bany a la banyera amb tul de l'hotel indescriptible...
il Gattuno prenent possessió de la segona habitació indescriptible (www.sanfrediano.com)
Elisabetta i el seu moment Fellini al museu del fumetto.
Ens uneix la nostra passió per Itàlia i, això, s'ha notat. Però també ens uneixen les ganes de riure i fer el bajoca, que ens han ajudat a passar millor l'onada de calor i totes les caminades que ens hem menjat a la bella terra de les vinyes.
un important, i pelut, notari de Lucca (aquest em demandarà...)
Rumb a Firenze!
Força de l'ordre italiana monumental...
El David i el pardal...
Per això, aquest post és per riure i recordar els moments més esbojarrats! I és que les xiques tenien ganes de passar-s'ho bé!
esmorzo amb un duel Liam-Noel, els famosos germanets d'Oasis, a la MTV. I, com que la cançó que sona ara no m'agrada gaire, fullejo virtualment l'Avui i m'hi trobo els Coldplay. Vaja, dos grups de referència per mi, seguidora i molt fanàtica de l'anomentat brit pop, o indie pop o, vaja, del pop de tota la vida, aquell que neix amb els Beatles.
Sobre els Oasis, puc dir que jo em quedo amb en Liam. Les seves cançons m'emocionen més. O potser és una cosa absolutament subjectiva perquè en Noel és força més antipàtic. Sigui com sigui, els dos són bastant menyspreables, però no es pot negar que aquest grup ha fet coses magnífiques. Van crear temes musicals que passaran a la història i que, malauradament, es veuran sempre marcats per l'espectacle lamentable dels seus membres. A mi, tant me fa. Reconec que ja fa força cançons que no m'entusiasmen gens, però àlbums com el (What's the story) Morning glory? o el Definetely maybe, mereixen un enorme respecte musical, independentment de les seves bestieses personals. Ara mateix, precisament sona Some might say, d'aquest primer àlbum que esmento, i és una delícia.
Pel que fa a l'article dels Coldplay (que enllaço a la foto, "pispada" de Pere Virgili, a l'Avui), van actuar anit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, una ciutat que sembla que els encanta. I jo que me n'alegro, com pot algú no sentir-se atret per aquesta ciutat tan magnífica? Tanmateix, jo ja els vaig tastar en directe l'any passat al Sant Jordi, per segona vegada, i, de moment, ja en tinc prou. Digueu-me maniàtica, però des que els Coldplay pul·lulen per la llista de los cuarenta principales amb personatges com el Carlos Baute, el David Bisbal o altres perles de la música supervendes en espanyol, que em començo a plantejar algunes coses. Ell diu que, a mi, això que un grup que m'agrada passi a ser famós i estigui a l'abast de qualsevol, em treu tot l'interès que hi pugui haver tingut abans...
Mira, potser sí, perquè, al cap i a la fi, i per desgràcia, els grups que canten en català són "de poca repercussió", i jo en sóc força seguidora. Però, en aquest cas no és cosa de la qualitat. Això, tanmateix, ja forma part d'un altre debat, i ara no hi vull entrar. El fet és que és cert que quan un grup deixa de ser "meu" per convertir-se en un producte que sona a la tele nit i dia, a los cuarenta, a les musiquetes del mòbil, i que tothom en parla i n'opina (fins i tot els que són seguidors d'Andy y Lucas!), perd la seva aura especial.
També és cert, no vull ser massa intolerant, eh?, que el Viva la vida no m'ha acabat de convèncer tant com els anteriors. No ho puc evitar, sóc una fan apassionada dels seus discos d'abans, que crec que culminen amb l'X&Y, i ara ja no ho puc superar.
De tota manera, el més especial del concert dels Coldplay d'ahir, al meu parer, i allò que volia comentar aquí, és que els van fer de teloners un grup que a mi m'atreu molt i que, contra tots els pronòstics, són espanyols i no canten musiqueta enllaunada o poppy enganxifós: parlo dels The sunday drivers, dels quals ja he penjat per aquí alguna cançó, i que em criden l'atenció i no em desagraden gens.
Doncs res, amb aquests minuts musicals de dissabte amb tempesta de vent (visca aquest temps de desassossec previ al desastre! Ideal per a artistes de tota mena!) barrejats amb torrades i cafè amb llet, m'acomiado. Us deixo una perla dels Oasis, una cançó bonica dels The sunday drivers i, perquè sí, perquè és el meu cantant preferit, una cançoneta que canta Neil Finn amb el seu amic Johnny Marr, de The Smiths. És curiós com un tipus com el Finn, conegut arreu del món i que omple estadis, a l'Estat espanyol passi tan desapercebut. Ara, a mi ja em va bé. Continua sent meu...
Ella, en canvi, sí que va saber arribar a mi a través d'ells. I, plagiant la seva idea, que no té res de nou però que sempre conhorta, penso fermament que som rius que anem pel món i que, de vegades, ens mullem en altres rius, ens barregem, i arribem diferents i més forts al mar.
Pel que fa a l'article dels Coldplay (que enllaço a la foto, "pispada" de Pere Virgili, a l'Avui), van actuar anit a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, a Barcelona, una ciutat que sembla que els encanta. I jo que me n'alegro, com pot algú no sentir-se atret per aquesta ciutat tan magnífica? Tanmateix, jo ja els vaig tastar en directe l'any passat al Sant Jordi, per segona vegada, i, de moment, ja en tinc prou. Digueu-me maniàtica, però des que els Coldplay pul·lulen per la llista de los cuarenta principales amb personatges com el Carlos Baute, el David Bisbal o altres perles de la música supervendes en espanyol, que em començo a plantejar algunes coses. Ell diu que, a mi, això que un grup que m'agrada passi a ser famós i estigui a l'abast de qualsevol, em treu tot l'interès que hi pugui haver tingut abans...
.jpg)
