tarda a casa

improvisa un cloure d’ulls
i s’arrecera en un sofà de tons malves.
no sé ben bé si la pluja li traspassa el pensament,
però la cobreix d’una quietud d’estàtua.
i és tan dolça...
callen aquests darrers minuts de la tarda lenta
cosida de cabells negres i una aigua amb gas.
els peus a l’estora
el fred a l’escala.
la darrera carícia feia gust de pomes verdes.
encara es besen els llavis
arrabassant-se els mots amb delit,
mossegant els punts de les frases.
ella vol dir-li un poema
i a cau d’orella del sol ponent
s’alça del sofà i es prepara un got de llet
(una cullerada de cafè, un sobre de sucre).

Tú la música, yo la letra...