I love you dawn

Durant molts anys he tingut la sensació que al meu voltant tot navegava per un camí planer i que la vida anava passant sense massa misteris ni contratemps. La vida s’havia convertit en la senzillesa del que és conegut i fàcil, de la seguretat d’un matí rere cada nit, una cadira marró al costat d’una finestra amb fàbrica darrere, una cadira groga al davant d’una taula blava. I tot anava bé.
Però el meu cap sempre bull a mil per hora, i el que penso ara no val per cinc minuts abans ni deu minuts després. Els meus passos no van en línia recta: trien pel pont dels espirals, dels espirals de colors en bicicleta per tot un corriol de branques d’arbres de colors indefinibles.
Un bon dia, vaig decidir aixecar-me de la cadira marró i ja no m’hi vaig tornar a seure. L’angoixa d’anar a peu dret després de tant de temps de submissió va crear certa incertesa emocional en els meus budells. La malaltia, però, no va aturar el moment implacable del canvi. Havia d’assumir, com un adult, que m’agrada fer mots amb els dits, anar saltant promeses de pedra en pedra, i prendre dreceres de vegades i d’altres recórrer novament el camí fet (i pujar als arbres, i parlar als ocells -birds talk to me...).
Els canvis són dolorosos. S’ha de ser conscient i molt fort per passar una tempesta que et ve de cara. Normalment no portes l’equipatge adequat ni acostuma a brillar cap lluna a les nits. Plorar acostuma a ser una forma pràctica de deixar de sentir-se sol. Escoltar-se un mateix, caure a terra, embolcallar-se en fang brut i humit, enfonsar-hi el cap, empassar-se’l. I, després, tornar-se a aixecar.
De la cadira groga vaig trigar una mica més a saltar. En alguns llocs es fan arrels més profundes. I no és que no m’hi sentís còmoda. Però el camí planer no m’ha semblat mai massa excitant. M’agrada ballar enfront d’una finestra oberta.
Un cop vaig haver recollit tots els meus embalums, els meus ocells, les meves confusions i els meus desitjos, va ser senzill esclatar adéus a dojo per les parets de molts llocs antics i posar-me en marxa cap a una altra banda. Com un passeig molt llarg sense final (o amb el final indestriable de la mort, però això és una altra cosa). Aquest passeig és molt curiós. Encara me’l conec poc però m’agrada. Tinc la sensació conhortadora que per bé o per mal la seguretat està dins meu, no pas a les senderes del camí. Ara pujo un turó, ara nedo en una deu d’aigua. Demà passo fred sense recer i l’altre brilla un sol esplèndid damunt d’una arbreda ben espessa. Ja tot em va bé, i m’agrada haver de fer-m’hi forta, acostumar-m’hi cada dia.
Em quedo recta com un pal (qui necessita ara mateix una cadira?), tanco els ulls i alço els braços als núvols. Ocells verds i blaus fan espirals al voltant dels meus cabells llargs, que el vent bressola amb impaciència. Així sí, em dic. I el camí d’avui no se sap on porta, ni si l’hauré perdut demà.
I ara sí que va tot bé.

Després, teclejo unes paraules i la vida continua. Com sempre, però més autèntica.

Portem a la bossa Bendita tu luz, de Manà