Darrerament de totes i tots és sabut que la vida ens ha canviat de cop. Potser això afecta en gran manera el depasseig i totes les seves coses. Nascut com a espai de poesia personal, una mena de buit blanc enmig d'un paper de diari a casa (malaltia prematura de guixar tot allò guixable), va anar molt bé per abocar-hi cubells de pintura negra fins que no en va quedar ni gota.
Un buidatge de l'ànima trista embolcallat de versos i pintures i cançons. Però el cert és que mai no ha estat realment un espai angoixant o trist, al nostre parer aquesta criatura que encara no té l'any ha sortit lluminosa i plena de mots recargolats (com el llaç dels regals que, si l'estires amb l'ungla, es transforma en una espiral divertida, un rínxol de color llampant).
Ara, però, potser comença a fer-li falta una reforma.
Tot, al final, canvia, i no és recuperable de la mateixa manera. El depasseig és com és i, arran de la contracoberta de L'aigua, ara és una mica més "públic".
Això ja lliga bé amb la personalitat del lloc, perquè avui pensem una cosa i d'aquí a una estona n'haurem decidit una altra, però ja està bé que aquest espai en català es converteixi en un punt eclèctic de trobada de buidatges d'ànimes, de concerts amb amics, de poemes a la parella, d'encontres d'escriptors o d'exposicions al País Valencià, i tot allò que sorgeixi i que sembli que té cabuda en aquest món propi.
Per exemple, pispar a un bloc amic un fragment que ens pugui haver encantat. Mon germà, com bé sabreu els que ja ens seguiu, té un bloc personal on ben sovint s'hi poden trobar paràgrafs tan interessants com aquest. Aprofito per picar l'ullet, i us en deixo la referència.
De moment, seguim passejant.
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada