el que diuen els arbres

no he trobat cap vídeo sencer de "No sé què sent" i he decidit penjar aquesta altra. "No sé què sent" és una de les millors cançons de Feliu Ventura i existeix una versió en directe amb Lluís Llach que és preciosa. Busqueu-la, val molt la pena.

la cançó més bonica

you've got a way of talking...

coneixerà la renfe?

Jack Johnson i el seu Breakdown.

a Paul Hester

com que trigarem uns dies a poder escriure amb comoditat, i com que no volem tancar la paradeta, us deixem tot un seguit de vídeos perquè us aneu entretenint.
Comencem amb el darrer senzill dels Crowded House: She called up.

un tel a la sopa

encara que el matí sembla més brillant, i els detalls finíssims de núvols esparracats caient contra les teulades aconsegueixen una forma gairebé artística i manipulada, malgrat l'autenticitat, hi ha una coberta membranosa tenuíssima que em recorda que fa núvol i que he de tenir paciència. jo ja tinc ganes de fer cops de pinzell a les hores de la tardor i obrir els ulls encara tímids a una visió insospitada. però ara, la natura, que segueixi mirant a través meu.

l'operació ha anat molt bé, de moment, a esperar amb ànsia! gràcies a totes i tots pels missatges d'ànims. Gràcies Mo.

incapaces de ver un camello en el ojo de una aguja

dringa la paret que s’esfondra de matinada i no puc aclucar els ulls a través del tel de pluja que tamborileja en el teu respirar. sort que encara es troben deu dits sota les flassades i un poeta antic que recita Topant de cap en una i altra soca / avançant d'esma pel camí de l'aigua / se'n ve la vaca tota sola. És cega.

després dels silenci, silenci, borrós, vine de pressa a trobar-me que per fi ha arribat el dia, que per fi ho he pintat tot de colors nous.

I abraça’m.

nodrir

El prisma especular del record és un doll ardent

que sorgeix de la pupil·la. Per un instant, la passió

tendra i tímida encén la nit, l'univers d'aquells

que estimen intensament. L'obscuritat de l'hivern

entre onades ens farà tastar el gust a sal marinada.

L'atzar navegarà la impaciència continguda de les venes.

Sempre hem lluitat en condicions incertes. La paraula

és un fragment d'esperances en el bressol de la llum.

Nosaltres som la imatge d'una força inèdita.

Rodamons infatigables d'un desig compartit.

Hem après a adaptar-nos dins l'ull d'una agulla. La vida

es tornà espessa entre banalitats. La pluja metal·litzada

ens impregna de contradiccions complexes i absurdes.

Sovint hi ha una tendresa perduda en l'abisme més fosc.

Carme Arnau, a Clissar les hores

avui encara més

tremolen les rajoles
i sembla que es fa de gelea
el sostre de l'habitació
es glacen els vidres sota les galtes
i els dits de les mans allarguen
una esgarrapada.
el temps sense tu
enyora,
i encara que sigui un minut
enyora,
perquè tu ets,
avui encara més,
tota la meva vida.

becoming Jane?

S'estrena al cinema una pel·lícula sobre la magnífica escriptora Jane Austen i una apassionada relació amorosa que va viure en la seva joventut. Jo encara no l'he vista, la pel·lícula, però ja començo a sospitar que alguna cosa no rutlla gaire bé. El primer que n'he sentit a dir (a la ràdio) és com Jane Austen escrivia "cosetes" sense importància abans de conèixer l'home en qüestió (sobre el qual gira l'argument) i com després ella es va convertir en l'escriptora que finalment va ser.

I ja tornem a ser-hi. És que no és prou creïble que una dona per ella mateixa pugui, a començaments del segle XIX, ser una escriptora de talent sense necessitar l'ajut d'un home que li arrabassi els sentits i li insufli alguna mena de gas de la inspiració excepcional? Deu ser que no, si tenim en compte que la història de la literatura (femenina?) ja n'està plena, d'aquestes coses.

Incrèdula davant de l'afirmació radiofònica, he anat a Internet a llegir l'argument de la pel·lícula i sembla que aquí ho pinten d'una altra manera. Diuen que en el film es fa una interpretació de la relació que va viure l'escriptora com si fos a través d'una de les seves novel·les (algú no coneix encara el senyor Darcy?). No sé no sé. L'haurem de veure per tenir-ne una opinió més clara.

Sigui cert o no que es vol fer entendre que va ser gràcies a un home que Jane Austen va acabar assolint la capacitat de novel·lar com ho va fer, el que no hauríem de perdre de vista és l'engany que hi ha darrere de totes aquestes afirmacions i comentaris per fer-nos caure en el romanticisme fàcil que ven molt i molt bé, i que no és precisament allò essencial que hi ha en una novel·la de l'Austen.

Jane Austen va ser una psicòloga abans de la psicologia, una coneixedora minuciosa del caràcter de les persones que l'envoltaven i una escriptora amb una capacitat espectacular de plasmar-ho sobre el paper. I, sobre tot això, hi ha la qüestió que Jane Austen va ser una feminista abans del feminisme, algú que va deixar clar en els seus llibres que la dona del segle XIX podia ser alguna cosa més que algú que es casava amb un bon partit. Ella defensava la racionalitat de la dona i la seva capacitat d'anar endavant sola, assolir un coneixement intel·lectual profitós i enamorar-se d'algú no pas per la posició social sinó pels sentiments.

bendita tu luz

ranci

Darrerament de totes i tots és sabut que la vida ens ha canviat de cop. Potser això afecta en gran manera el depasseig i totes les seves coses. Nascut com a espai de poesia personal, una mena de buit blanc enmig d'un paper de diari a casa (malaltia prematura de guixar tot allò guixable), va anar molt bé per abocar-hi cubells de pintura negra fins que no en va quedar ni gota.

Un buidatge de l'ànima trista embolcallat de versos i pintures i cançons. Però el cert és que mai no ha estat realment un espai angoixant o trist, al nostre parer aquesta criatura que encara no té l'any ha sortit lluminosa i plena de mots recargolats (com el llaç dels regals que, si l'estires amb l'ungla, es transforma en una espiral divertida, un rínxol de color llampant).

Ara, però, potser comença a fer-li falta una reforma.

Tot, al final, canvia, i no és recuperable de la mateixa manera. El depasseig és com és i, arran de la contracoberta de L'aigua, ara és una mica més "públic".

Això ja lliga bé amb la personalitat del lloc, perquè avui pensem una cosa i d'aquí a una estona n'haurem decidit una altra, però ja està bé que aquest espai en català es converteixi en un punt eclèctic de trobada de buidatges d'ànimes, de concerts amb amics, de poemes a la parella, d'encontres d'escriptors o d'exposicions al País Valencià, i tot allò que sorgeixi i que sembli que té cabuda en aquest món propi.

Per exemple, pispar a un bloc amic un fragment que ens pugui haver encantat. Mon germà, com bé sabreu els que ja ens seguiu, té un bloc personal on ben sovint s'hi poden trobar paràgrafs tan interessants com aquest. Aprofito per picar l'ullet, i us en deixo la referència.

De moment, seguim passejant.

Rancor és una paraula amb una etimologia deliciosa, que posa al descobert la dinàmica afectiva. Quan algú pateix una ofensa, s'enfurisma. L'ira desperta el desig de tornar el cop, de venjar-se. Si ho aconsegueix, es desfoga i desapareix. Però si no pot consumar la venjança, ni oblidar ni perdonar, aquella fúria es queda guardada, envelleix i es torna rància. Doncs bé, de la paraula ranci prové rancor, que és l'ira envellida.

el conte

"No, o no enteneu què és un conte o no enteneu el goig que és un conte i el goig que és escriure curt. Que moltes de les idees d'un conte es podrien allargar, sí; però seria com allargar un xiclet."

Diu Quim Monzó en una entrevista a Vilaweb (gràcies a Per a lectura i decoració)

tarda a casa

improvisa un cloure d’ulls
i s’arrecera en un sofà de tons malves.
no sé ben bé si la pluja li traspassa el pensament,
però la cobreix d’una quietud d’estàtua.
i és tan dolça...
callen aquests darrers minuts de la tarda lenta
cosida de cabells negres i una aigua amb gas.
els peus a l’estora
el fred a l’escala.
la darrera carícia feia gust de pomes verdes.
encara es besen els llavis
arrabassant-se els mots amb delit,
mossegant els punts de les frases.
ella vol dir-li un poema
i a cau d’orella del sol ponent
s’alça del sofà i es prepara un got de llet
(una cullerada de cafè, un sobre de sucre).

Tú la música, yo la letra...

I love you dawn

Durant molts anys he tingut la sensació que al meu voltant tot navegava per un camí planer i que la vida anava passant sense massa misteris ni contratemps. La vida s’havia convertit en la senzillesa del que és conegut i fàcil, de la seguretat d’un matí rere cada nit, una cadira marró al costat d’una finestra amb fàbrica darrere, una cadira groga al davant d’una taula blava. I tot anava bé.
Però el meu cap sempre bull a mil per hora, i el que penso ara no val per cinc minuts abans ni deu minuts després. Els meus passos no van en línia recta: trien pel pont dels espirals, dels espirals de colors en bicicleta per tot un corriol de branques d’arbres de colors indefinibles.
Un bon dia, vaig decidir aixecar-me de la cadira marró i ja no m’hi vaig tornar a seure. L’angoixa d’anar a peu dret després de tant de temps de submissió va crear certa incertesa emocional en els meus budells. La malaltia, però, no va aturar el moment implacable del canvi. Havia d’assumir, com un adult, que m’agrada fer mots amb els dits, anar saltant promeses de pedra en pedra, i prendre dreceres de vegades i d’altres recórrer novament el camí fet (i pujar als arbres, i parlar als ocells -birds talk to me...).
Els canvis són dolorosos. S’ha de ser conscient i molt fort per passar una tempesta que et ve de cara. Normalment no portes l’equipatge adequat ni acostuma a brillar cap lluna a les nits. Plorar acostuma a ser una forma pràctica de deixar de sentir-se sol. Escoltar-se un mateix, caure a terra, embolcallar-se en fang brut i humit, enfonsar-hi el cap, empassar-se’l. I, després, tornar-se a aixecar.
De la cadira groga vaig trigar una mica més a saltar. En alguns llocs es fan arrels més profundes. I no és que no m’hi sentís còmoda. Però el camí planer no m’ha semblat mai massa excitant. M’agrada ballar enfront d’una finestra oberta.
Un cop vaig haver recollit tots els meus embalums, els meus ocells, les meves confusions i els meus desitjos, va ser senzill esclatar adéus a dojo per les parets de molts llocs antics i posar-me en marxa cap a una altra banda. Com un passeig molt llarg sense final (o amb el final indestriable de la mort, però això és una altra cosa). Aquest passeig és molt curiós. Encara me’l conec poc però m’agrada. Tinc la sensació conhortadora que per bé o per mal la seguretat està dins meu, no pas a les senderes del camí. Ara pujo un turó, ara nedo en una deu d’aigua. Demà passo fred sense recer i l’altre brilla un sol esplèndid damunt d’una arbreda ben espessa. Ja tot em va bé, i m’agrada haver de fer-m’hi forta, acostumar-m’hi cada dia.
Em quedo recta com un pal (qui necessita ara mateix una cadira?), tanco els ulls i alço els braços als núvols. Ocells verds i blaus fan espirals al voltant dels meus cabells llargs, que el vent bressola amb impaciència. Així sí, em dic. I el camí d’avui no se sap on porta, ni si l’hauré perdut demà.
I ara sí que va tot bé.

Després, teclejo unes paraules i la vida continua. Com sempre, però més autèntica.

Portem a la bossa Bendita tu luz, de Manà

your skin is like water on a burning beach...

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Portem a la bossa els poemes de Maria Mercè Marçal, Nails in my feet de Crowded House i Gradiva descubre las ruinas antropomórficas de Dalí

trenta-tres nenes caçant papallones

En el libro escolar con tapas duras de color azul, hay pegada una foto de carnet. Seguro que esa niña con cara de interrogación en algún momento supo resolver problemas de Matemáticas; si no, no la habrían aprobado. Pero ella no entendía de números. Los números eran un mero dibujo inalterable y los nombres que los designaban no daban pie a la fantasía. Volví a mirar a la ventana y se empezó a recomponer el hilo de la memoria. Una niña en clase de Matemáticas y el profesor que dice: «Está usted en la nubes, señorita Montalvo.»

A ella le gustaba inventar palabras y desmontar las que oía por primera vez, hacer combinaciones con las piezas resultantes, separar y poner juntas las que se repetían. Las palabras un poco largas eran como vestidos con corpiño, chaleco y falda, y se le podía poner el chaleco de una a la falda de otra con el mismo corpiño, o al revés, que fuera la falda lo que cambiase. Alternando la «f» y la «g», por ejemplo, salían diferentes modalidades de paz, de muerte, de santidad y de testimonio: pacificar y apaciguar, mortificar y amortiguar, santificar y santiguar, testificar y atestiguar; era un juego bastante divertido para hacerlo con diccionario. Algunos corpiños como «filo», que quería decir amistad y «logos», que quería decir palabra, abrigaban mucho y permitían variaciones muy interesantes. Ella un día los puso juntos y resultó un personaje francamente seductor: el filólogo o amigo de las palabras. Lo dibujó en un cuaderno tal como se lo imaginaba, con gafas color malva, un sombrero puntiagudo y en la mano un cazamariposas grande por donde entraban frases en espiral a las que pintó alas. Luego vino a saber que la palabra «filólogo» ya existía, que no la había inventado ella.

— Pero da igual, lo que ha hecho usted es entenderla y aplicársela —le dijo don Pedro Larroque, el profesor de Literatura—. No deje nunca el cazamariposas. Es uno de los entretenimientos más sanos: atrapar palabras y jugar con ellas.

O sea, que le daba alas. Y ella les daba alas a las palabras, porque era su amiga, y porque ser amigo de alguien es desearle que vuele. Dibujó otra versión del filólogo más detallada, y esta vez tenía trenzas. A su espalda, un ángel de pelo escaso y nariz aguileña le estaba prendiendo en los hombros unas alas plateadas.

Al profesor de Matemáticas, en cambio, no le divertían nada estos juegos de palabras, le parecían una desatención a los problemas serios, una manipulación peligrosa del dos y dos son cuatro, una pérdida de tiempo. Cuando un buen día, sin más preámbulo, empezó a hablar de logaritmos, hubo en clase una interrupción inesperada y un tanto escandalosa. La niña del cazamariposas se había puesto de pie para preguntar si aquello, que oía por primera vez, podía significar una mezcla de palabra y ritmo. Las demás alumnas se quedaron con la boca abierta y el profesor se enfadó.

— No hace al caso, señorita Montalvo. Está usted siempre en las nubes —dijo con gesto severo—. Le traería más cuenta atender.

La niña, que ya estaba empezando a pactar con la realidad y a enterarse de que las cosas que traen cuenta para unos no la traen para otros, se sentó sin decir nada más y apuntó en su cuaderno: «Logaritmo: palabra sin ritmo y sin alas. No trae cuenta.»

Carmen Martín-Gaite, Nubosidad variable

Max Ernst, 33 little girls chasing butterflies

KIAORA

La Riviera, Madrid, 30 setembre

Razzmatazz, Barcelona, 1 d'octubre

fotos amb Neil Finn després dels concerts de Crowded House

un mes

En tu estime el món,
la terra i la gent d'on véns,
en tu estime.
I sé que en tu és més fort el dolor
i més intensa l'alegria de viure,
i és en tu on creix la vida
i és en tu on em sent lliure.
En tu estimaria fins i tot
l'absurda vinguda de la mort,
i és en tu que estime
les dolces dimensions del teu cos.
En tu estime el món,
la terra i la gent d'on véns,
en tu estime, en tu,
perquè a tu t'estime,
en tu, en tu, en tu...


Raimon