al balcó

la compassió
d'una mà erma sota la terra,
entrellucant espais d'infinit
en un llençol rebregat.
Cau el sol quan me n'adono
de copsada
que alguna cosa ha de passar.
quina melangia
tan insípida
que s'escola a través de l'aire
mentre estenc els cabells,
diria que són algues,
cap per avall
i penso que de vegades
més valdria dir no
no no no
i continuar recorrent muntanyes
la platja olora a tu
encara que aquests balcons
no els hem vist de dia.

amb el pinzell

Amb el pinzell
fet de branques i matolls,
fulla tendra i humida,
t'he dibuixat un port.
He representat el cel
del blau d'uns ulls de passada,
els núvols a les petxines,
i la línia de l'horitzó
les escates de la darrera pesca.
Amb el pinzell
fet de sal i pedres,
cases blanques i carbasses,
t'he pintat cançons.
Els mariners són fragments
de cales i trencaclosques,
gavines i arengades,
i el moll el somriure
recte, concís, perfecte,
i l'escalfor que esclata
mentre pren matí
aquesta pintura.
Amb el pinzell
he deixat només el blau,verd, blanc,
perquè ens els mengem.


Portem a la bossa el llibre "Al sur de la frontera, al oeste del sol",
de Haruki Murakami

a l'estiuet, l'aigua

Vols comprar L'aigua i no el trobes a prop d'on vius? Clica aquí i demana'l!

trenta

inundació a les llibreries

Ja es pot comprar L'aigua!

Si viviu al País Valencià, de segur que la trobeu a París València, a Soriano o a la Casa del llibre.

Si us trobeu a Barcelona o rodalia, no deixeu de passar per la llibreria Catalònia, a la ronda Sant Pere núm. 3. Allà us antendran molt amablement el blocaire Ivan Roig i el poeta Jordi Valls.

Portem a la bossa "Si tú quisieras", d'Efecto Mariposa.

passeig de juny

The painted veil, pel·lícula basada en la novel·la de Somerset Maugham sobre un matrimoni equivocat, interpretada per Edward Norton i Naomi Watts, i que transcorre a la Xina durant els anys 20.

el passeig de dolors jimeno

Així, durant el trajecte d’anada al treball, sempre comprava el diari. S’aturava en qualsevol de les paradetes que ja eren obertes, cada dia en un lloc diferent, segons la ruta que decidia, el temps de què disposava, l’oratge que feia o el que li passava pel cap. Havia sentit a dir —segurament en alguna programa de ràdio que escoltà per equivocació o en alguna conversa agafada al vol, encara que no era massa tafanera— que les feministes recomanven a les dones que caminaven pels carrer a hores intempestives o per llocs no massa transitats, canviar de tajecte sovint per a evitar els violadors o els lladres.

Així doncs, del seu domicili fins a Sant Vicent, podia agafar els carrers de Baix o de Dalt, després, les places de Sant Jaume i de l’Espart o el carrer de Cavallers. Si agafava Cavellrs, eixia per Mare de Déu a Miquelet i, ja per Reina, a la pensió. Si entrava per l’Espart, passava per Danses o Cadirers, Cordellats, Mercat i Maria Cristina. Però això no llevava que prengués tota la vora del riu i entràs per Pau. Aquell dia, va fer el camí més curt, amb la variació de fugir de la plaça de Sant Jaume a causa d’una por ancestral: a la gent del seu barri, encara que no hagen viscut la riuada del 57 ni, menys encara, cap de les anteriors, no els agrada passar per aqueixa plaça quan ha plogut molt. Aquell dia la sensació de catàstofre era gran: pluja des de feia uns quants dies i vent, mot de vent, durant tota la nit. Va eixir pel Portal de Valldigna a Sant Nicolau i per Correu Vell a Calatrava. A Dr. Collado va comprar el diari.

Maluy Benet, Dolors Jimeno, Vicent Mateo, Pilar Monerri i Ismael Vallès, Hostes, Ed. Marfil

Dolors Jimeno és una escriptora valenciana que ha publicat literatura per a infants i joves (L'illa de l'amistat, a Baula, o Un edifici en forma de vaixell, a Tabarca, entre d'altres) i uns quants relats recollits en diverses antologies (La dona policroma, El mirador de Meissen, Alvar i Jean...). A més a més, ha obtingut tot un seguit de premis amb les seves obres: premi Maig de narrativa breu, premi Conta'm dona de Catarroja o el premi Joan Fuster, entre d'altres.

L'aigua

Ja s'ha publicat a Edicions del Bullent la meva primera novel·la juvenil, L'aigua.

La història gira al voltant de Marta, una noia que ha patit un fet traumàtic que li canvia la forma de veure la vida i que li fa tenir por a l'aigua. Però, alhora, el que tracta de reflectir la novel·la és l'evolució d'una noia durant l'adolescència, la sensació primera de no pertànyer enlloc, d'ofegar-se, la difícil tasca de buscar l'espai que li correspon i anar deixant la por enrere, i finalment, la consciència d'haver arribat a algun lloc.

Podeu llegir-ne més al següent enllaç i molt aviat en farem la presentació.

Si voleu saber més coses sobre L'aigua, no dubteu a escriure'm.

time on earth

El nou CD de Crowded House estarà ja a la venda pel meu aniversari. Coincidència? :D
Això és un esdeveniment.

davallen ombres

No sabia si tancar la finestra
però, al capdavall, la tarda asfixiava.
Li queien blens de cabells esclarissats
per l’esquerda de l’espiera.
I el baf dels vidres opacs,
el tel dels ulls lleganyosos.
I un pati ple de coloms sense urpes,
el zel de les nits amb bombeta.
Un guix que pinta rajoles
per posar un límit a les històries
que s’entesten a no fer un mutis.
Una gàbia de caramels de xiclet
on els braços cerquen a les palpentes
coixins tendres per recolzar-se.
Tot és enganxifós des d’un temps hostil:
el de la inquietud de la tarda.
Tanmateix, quan tanca la finestra,
ofeguen els raigs de sol minúsculs
el pati pintat de nines i una veu
que recorda que hi ha minuts
en què tot encara s’atura, i davallen ombres.

Portem a la bossa "Chasing cars", Snow Patrol

de guspires

i espirals

i mareigs

i núvols de coco

de matins al parc, entre la gespa,

de nits de blanc pescador, entre l'asfalt

de guspires

i espirals

i gelats dolços

l'olor del sol

els braços d'estiu

la sensació de plenitud

de guspires

i petards

la pólvora de sant joan

dues cases

el vent que tracta d'escolar-se
però encara no sé com podria aconseguir-ho.
mirar-te ajuda a enretirar les parets
que cobreixen aquestes estones de foscor.
el vent que s'escola entre els dits
i mentre jo em miro els teus, sense adonar-me'n,
el teu somriure ajuda a enretirar la boira.
un clima petit entre nosaltres.













Portem a la bossa "Si ens queda la cançó", de Feliu Ventura.

en l'esquitx d'un núvol

Fites l'espai i dius que em busques
quan camines pel carrer dormint.
És impossible perquè no hem tractat
de fer que les coses prenguin forma
i uns quants ocells desdibuixats
han perdut les plomes de disfressa:
ja són nues les cartes sense estripar.
Indiques la platja i vols besar-me
perdent aquests silencis en música.
L'únic minut concedit és ja pólvora
i pretens barrejar alfabets i batecs.
Saps de veritat que hi havia el cel,
i únicament ha existit en l'esquitx


d'un núvol.

si no véns a dormir

I de tan blanc
no queda espai per res més,
no queda espai.
Explota el silenci
perquè no queda espai
i em tanco als racons
d’aquest pis de color blanc
amb claus de mantega
i és que no queda espai.
Si intento obrir els ulls
la soledat m’enlluerna
i alço els peus
sobre les parets blanques
perquè no queda espai
per res més.
Ja no ploro, tampoc
tinc ganes de riure:
si obro els palmells s’escapen
el blau, verd, vermell, morat
i s’escolen entre paraules
congelades a la nevera.
No queda espai per res més.
Camino sola,
en trenta metres quadrats
si no véns a dormir.







Portem a la bossa
el darrer CD de Travis

coets

Sembla que són coets,
o potser un esclat
llunyà de planetes,
o potser milions
de pedres contra el riu.
Muntanyes que es mouen,
serpentines a la cintura,
uns dits, la teva mà,
i la meva galta.
Sembla que són raigs
i de cop hi ha un sol
o potser és una explosió
d’aigua al coll,
baixant per les espatlles.
Una tempesta de vent
porta la planta enfiladissa,
en un test del teu balcó,
i l’olor de les fulles,
i tu que ets tan a prop,
tan lluny.

Portem a la bossa "Primera memoria", d'Ana Maria Matute.

alzheimer

sargantanes esfilagarsades en ombres llargarudes d'un sol que respira per infiltrar-se, de forma molt immoral, entre quadrats petits de reixa de pis i records d'un pati d'illa amb una franja vermella i la calç de la mitja paret les formigues atrapades dins un pot minúscul de vidre i érem petits com els quadrats i ens estiràvem per terra sangonera crits de guerra; venia la meva àvia i ens feia berenar, la memòria dels geranis i un cactus que s'ha trencat, el pou del final de casa ple de papers on hi ha dos-cents vint-i-cinc correus electrònics plens de faltes d'imaginació i un nus enorme entre el que es barreja la inversemblança del cel d'una ciutat de balcons endins perquè a fora fa soroll i ara el balcó dóna a una plaça i l'església pega cops de martell quan arribes en un altre cotxe: sargantanes, puces, mosques, mosquits, escarbats. la dansa maligna de la lluna i surto al carrer em converteixo en la nena que empaitava formigues, les esclafava amb els dits i posava una pedra en el forat de terra perquè es morissin de llàstima.

Portem a la bossa la pel·lícula "Mia Sarah"

una dona mirava cap amunt

L'he descrit milers de vegades
inserint l'agulla al cap del nord.
La jaqueteta li cobreix les espatlles
i una olor de l'endemà
amb salses de tremolors vagues,
esperits llunyans, arengades.
S'enreden les algues i meduses,
llaminera la marea baixa
li fa regalimar la sal pels llavis
que no couen les nafres.
Esquitxos de pintura verda
i un desig enteranyitat.
El pintor se la mira, inventa,
i la forma va prenent silenci
darrere de les roques, les muntanyes,
més endarrere, la mar.
Cal dir que fa olor de peix,
i es descusen els botons,
les sandàlies són mal posades.
Quatre cabells al capvespre,
la matinada, la pluja,
l'íntim balanceig.
L'he descrit amb vergonya,
presentiment que ha de venir,
una nit de calor immensa,
peus, peus, peus, peus i una mà.
De ben segur no reconeixeré
la melodia de la canya i el fil,
tot perdent l'esperança
cus un sobtat discurs de no-res.
He descrit el quadre, el trot,
la cresta i el xipotelleig.
Tracen els pinzells,
crec-crec-crec,
perquè s'enfonsa sola, sorra.
He dit que era vella?
I senyorial, i ferma.
L'arrel de l'arbre més alt.

Portem a la bossa "Laura a la ciutat dels sants", llibre de Miquel Llor

que també plovia

...
ha deixat la infantesa penjant d'un fil
i aleshores ha pogut veure que el sol
s'ha tornat una imatge de fotografia
digital.
Les coves amaguen rellotges de corda,
ajunta les cames i abaixa la mirada,
escombra de pestanyes una estança
buida.
Buida buida buida buida buida buida.
Travessen llambordes grises el serrell
d'aquell mes de març que també plovia.

Portem a la bossa la cançó "Undiscovered", de James Morrison.

la ciutat

El que ja no hi és
engruneja la ciutat,
és la meva ciutat,
però sempre torna
a través d'un camí
que zigzagueja pedres,
línies de color blanc
i creua els carrers
si cerca una cintura.
Quan no hi és cauen
espurnes de colònia
sobre les avingudes
com en un got mig buit
amerat de llavis
i records de riures
i riures que s'apaguen
en embussos de trànsit.
L'olor del qui marxa.
L'asfalt humit de tardor.
S'encén un llum de cop
en un pis de sostre alt
perquè algú m'espia
mentre perdo el sentit
-bevent cafè amb llet-
volent que retorni ara
el que ja no hi és
el que no ha existit
el que ho embolcalla tot.
Aconsegueixo un rellotge
un pati interior d'illa
i una pila d'arbres.
Uns vinocles vells
la jaqueta de punt
la lluna sencera de dia.
És la meva ciutat,
la seva esquena,
és la meva ciutat.

un esclat de marbre

Si es queda quieta
un moment
Si es queda quieta
Si les esquerdes es van obrint a través de la pell. Que es panseix, que es panseix.
Si es queda quieta
És capaç de veure una escala
que duu directament als teus cabells.
Si es queda quieta pensa a capbussar-se en un mar d'espines i s'empassa la sal.
I pot veure l'escala
l'escala alta, infinita, estreta
que porta directament als teus dits.
Si es queda quieta
petrificada
no vol fer res més
que quedar-se quieta
Ben quieta
I esperar un sempre
Vist des de dalt de l'escala
el vertigen es converteix
en un esclat de marbre. La tarda és blanca
si es queda quieta


Portem a la bossa "Una habitació pròpia", de la Virginia Wolf