una dona mirava cap amunt

L'he descrit milers de vegades
inserint l'agulla al cap del nord.
La jaqueteta li cobreix les espatlles
i una olor de l'endemà
amb salses de tremolors vagues,
esperits llunyans, arengades.
S'enreden les algues i meduses,
llaminera la marea baixa
li fa regalimar la sal pels llavis
que no couen les nafres.
Esquitxos de pintura verda
i un desig enteranyitat.
El pintor se la mira, inventa,
i la forma va prenent silenci
darrere de les roques, les muntanyes,
més endarrere, la mar.
Cal dir que fa olor de peix,
i es descusen els botons,
les sandàlies són mal posades.
Quatre cabells al capvespre,
la matinada, la pluja,
l'íntim balanceig.
L'he descrit amb vergonya,
presentiment que ha de venir,
una nit de calor immensa,
peus, peus, peus, peus i una mà.
De ben segur no reconeixeré
la melodia de la canya i el fil,
tot perdent l'esperança
cus un sobtat discurs de no-res.
He descrit el quadre, el trot,
la cresta i el xipotelleig.
Tracen els pinzells,
crec-crec-crec,
perquè s'enfonsa sola, sorra.
He dit que era vella?
I senyorial, i ferma.
L'arrel de l'arbre més alt.

Portem a la bossa "Laura a la ciutat dels sants", llibre de Miquel Llor