la ciutat

El que ja no hi és
engruneja la ciutat,
és la meva ciutat,
però sempre torna
a través d'un camí
que zigzagueja pedres,
línies de color blanc
i creua els carrers
si cerca una cintura.
Quan no hi és cauen
espurnes de colònia
sobre les avingudes
com en un got mig buit
amerat de llavis
i records de riures
i riures que s'apaguen
en embussos de trànsit.
L'olor del qui marxa.
L'asfalt humit de tardor.
S'encén un llum de cop
en un pis de sostre alt
perquè algú m'espia
mentre perdo el sentit
-bevent cafè amb llet-
volent que retorni ara
el que ja no hi és
el que no ha existit
el que ho embolcalla tot.
Aconsegueixo un rellotge
un pati interior d'illa
i una pila d'arbres.
Uns vinocles vells
la jaqueta de punt
la lluna sencera de dia.
És la meva ciutat,
la seva esquena,
és la meva ciutat.