l'orgull (i la fam)

hi ha autors que desprenen una aroma d'orgull que m'atreu a ells amb curiositat evident.

feia temps que no llegia Murakami, un dels meus escriptors preferits. After dark m'ha agradat. És Murakami, no hi ha discussió, però és un Murakami fluix, desinflat, sense novetats i "molt pel damunt". Algú hauria de deixar de dir-li allò que els seus llibres són com pel·lis de cine. I és que After dark ha vingut ràpidament com unes postres després d'El palacio de la luna, de Paul Auster, que va ser un tiberi de campionat. I les postres, quan has menjat molt i bé, l'únic que provoquen són digestions pesades.
Paul Auster també té blufs. El més curiós és que són blufs intermitents, aleshores sempre desemboliques un llibre seu pensant que potser, com els pebrots del piquillo, és el que pica. Amb Murakami ha passat que va dir tot el que havia de dir, i ara només repeteix, i amb forma de suís sense nata, el mateix. El mateix ja ens el sabem. Què més en pots treure, d'això? Un llibre que passa però que s'oblida.
I mentre trec la pols del proper àpat, una Irène Némirovsky sortideta del forn, reflexiono tímidament sobre l'Eri Asai, un dels personatges del llibre de Murakami: una noia que decideix dormir i es passa el temps complint aquesta decisió. I no sé com, salto de l'orgull evident de l'autor a l'orgull imprecís de l'Eri i em pregunto, i si jo decidís dormir?
Com puc afrontar tot el que ha de venir amb un coltell en l'obscuritat?
I el meu orgull és el que fa, mà en maluc i barbeta alçada, que cada nit llegeixi en silenci, cada dia treballi en silenci, cada migdia faci dieta en silenci, nedi en silenci, escrigui en silenci, respiri en silenci... el meu orgull és el que em manté dempeus en la son de la meva malaltia insuportable.

I per això, les nits d'insomni, són per devorar les lletres que omplen l'intestí buit.