consol

Després de dos dijous sense relat, reprenem aquest bon costum amb un relat molt especial de l'Anna Maria Villalonga. Segur que us agrada tant com a mi!

Només cal prémer un botó.
Llavors sorgeix del no res i ens inunda. Sobrevola els mobles, les làmpades, les cortines. S’entreté una estona en les motllures dels armaris i de cop fa un salt i s’enlaira enjogassada, gronxant-se amb plaer dins espirals invisibles. Mai no té pressa. Rebota contra el sostre i retorna, a voltes entremaliada i juganera com una criatura, a voltes solemne i greu com una reina. Li agrada escampar-se pels racons, lànguida. I sovint, quan en té moltes ganes, gaudeix travessant murs i parets i esmunyint-se amb una rialla fugissera pel panys de les claus i les escletxes de les finestres.
Mai ningú no ha pogut imitar-la. Mai ningú no l’ha vist. És intangible, incorpòria. Única. Al llarg dels segles, molts han estat els qui han intentat definir-la, però ha resultat en va, un repte inassolible. Hi ha qui diu que és fum. O aire. Dolçor, fortalesa, energia, un codi matemàtic. Hom ha escrit llibres per parlar-ne. Hom ha utilitzat adjectius, substantius i adverbis, però sempre, tothom, ha fracassat. Perquè ella és més llesta, i els enganya. Ultrapassa les contingències de l’espai i del temps, de la història i de l’existència efímera de l’home. I es manté ferma, vibrant. Tan valuosa que res no pot afectar-la. Immortal, eterna.
Quan arriba al més alt nivell de majestat, brillant com una estrella a l’antesala del cel, esdevé un bàlsam alliberador que s’escola furtivament, inadvertidament, sense que li ho demanis. I si ella t’ho permet –perquè t’ha concedit, generosa, una guspira de sensibilitat suprema–, tal vegada és possible, tancant els ulls, compartir-hi un instant de comunicació perfecta.
Alguns homes cèlebres l’han conegut molt bé. Ella els ha triat i els ha fet famosos. Han treballat plegats per a tota la resta, per als pobres mortals capaços de copsar, tan sols, una petita engruna del seu valor incommensurable. Han treballat i han lluitat, però ha valgut la pena. Perquè han estat els elegits, i ella els ha regalat la llum, l’art de la creació, la vida.
L’herència de la humanitat sencera, de la humanitat perduda i sola. Quelcom per compartir, per preservar, quelcom universal que alimenta l’esperit. L’esclat enlluernador dels sentits que ens desborda i ens inunda l’ànima.
L’obra més perfecte dels imperfectes déus. Sempre hi és per salvar-nos.
El consol del món, del món sencer.

L’espai i el temps s’esvaeixen. Enmig de la foscor, res no té sentit fora de la nota plena d’un piano, el plany afligit d’un cello o l’acord sostingut, màgic, brillant d’un delicat violí...