there is a train

El tren és un mitjà de transport deliciós. Malgrat la renfe.
Per la meva situació de persona amb poca inclinació a conduir (o gens) i per la combinació pràctica València-Barcelona via Euromed, m'he passat set anys (ja gairebé vuit) "muntada" en un tren.

Sóc de mal dormir (massapensar és una malaltia més comuna del que sembla, eh!) però els trens em bressolen d'una manera molt dolça. Això no vol dir que m'hi pugui clapar, el meu cervellet no entén els canvis d'ubicació tan ràpids a l'hora del son i crido com una sonada. Com que no és el més adient posar-se a fer xiscles esfereïdors en un vagó farcit de desconeguts, només em mig adormo, feta una boleta al seient, veient passar per la finestra les parts més lletges d'una ciutat i els penya-segats més bonics del Garraf.

Si no trio finestra (i això depèn de la quantitat de persona que m'hagi tocat al costat ―perdoneu, però la classe turista d'Euromed no anem en vagons allò que es diu massa amples, i tot i que una és més aviat petita, la quantitat de l'altre és un fet important que cal tenir en compte, i també el seu perfum natural) m'agrada allargar una cama al passadís i observar la persona que tinc en diagonal. Sóc una tafanera encantadora, perquè és difícil adonar-se de la meva curiositat malsana vers els rostres aliens i els seus gestos. Sempre m'estimo més semblar despreocupada o poc interessada en la gent, tot i que m'encanti ficar el nas en tota mena de tics.

Fer suposicions sobre per què aquesta o l'altre fa una cara o posa una expressió, o fa una trucada, o llegeix tal llibre, o pren aquest tren amb una direcció en concret, és un dels meus passatemps preferits al tren. En tinc d'altres, com ara endormiscar-me amb l'mp3 arraulideta al seient, llegir un llibre amb golafreria (si pot ser en català, millor, perquè com que sóc una exhibicionista m'agrada donar la pista de la llengua que usaré si he de demanar a la meva quantitat-de-company-de-seient que vull sortir per anar al lavabo, i això, tot i que sembli infantil ―i ho sigui― em fa sentir més atractiva ―l'eròtica de la llengua?) i, en darrer terme, veure la pel·li o escapar-me a la cafeteria.

Veure una pel·li no em desagrada, però la major part no les suporto. Hi ha un excés, o a mi m'ho sembla, de pel·lícules mal anomenades de fantasia (després del boom El senyor dels anells i Harry Potter), que ja comencen a ser fins i tot ridícules, de tan semblants i simples de contingut (?) i acció. També abunden les pel·lis històriques (en quina mala hora es va posar de moda representar batalletes multitudinàries a la gran pantalla...!) podria dir que fins i tot més dolentes (imagineu-vos-ho, si podeu) que la gran majoria de bestsèllers pseudohistòrics que també estan més de moda que deixar-se serrell a lo moderno. Bé, doncs això, que si tinc la sort que en fan alguna una miqueta interessant o divertida, la miro, però no sol passar.

El tema cafeteria és una qüestió de ser gandula. M'agrada poc deixar l'escalfor i comoditat del meu seient si no és perquè tinc gana o set i no he tingut temps de ficar res a la bossa. Aleshores me n'adono que la cafeteria és incòmoda (no s'hi pot seure) i el menjar car, i m'ho endrapo tot ràpidament, fullejo més ràpidament el diari i me'n torno al cau, dringant com una campaneta de costat a costat del passadís del tren fins al meu vagó.

I tota aquesta parrafada perquè divendres, després de força temps, torno a agafar el tren per anar a cals pares i estic nerviosa com si fos el primer cop. Quina il·lu.