màgia

Aquest cap de setmana ha estat molt revelador: el pes feixuc de les coses no resoltes feia mal. Un cop abocades al mar (de Dénia, concretament) sembla que s'han tornat molt més boniques. I aquest sentiment càlid es barreja una vegada i una altra amb la imatge de la coltellada de Rolan al Puig Campana, que vaig veure de cop i volta, sense que m'avisés ningú, mentre Ell conduïa amb el front vermell i jo recordava...

...el cavaller Rolan es va tornar boig per una noia d'Altea que era ben bonica, es van estimar, i com totes les grans històries d'amor, un fet inesperat va posar-hi terribles impediments. Un mag malvat va emmalaltir l'enamorada. A la noia no li quedava massa temps de vida, ja que el malefici consistia en el fet que quan el darrer raig de sol s'amagués pel Puig Campana, ella moriria. Rolan la sostingué als seus braços mentre veia com la llum del vespre es perdia en la muntanya. Aleshores, per allargar mitja hora més la vida de l'estimada, amb la seva espasa Durendal va partir un tros de la muntanya, de forma ben quadradeta, i va aconseguir romandre una estona més amb el seu amor.

Aquesta llegenda la vaig sentir de boca de Joan Borja i em va semblar fantàstica, però ja l'havia llegida, d'una manera semblant però no idèntica, en el llibre de Primària que estem a punt de tancar. Com ja vaig descobrir l'any passat, quan buscàvem a la feina algun indret màgic al País Valencià, el Puig Campana està embruixat. Colgat de llegendes i històries, mentre me'l mirava a través del vidre del nostre cotxe, em preguntava fins a quin punt l'encís d'aquella atmosfera misteriosa no s'havia colat per les finestres i ajuntava les mans d'Ell i les meves.
Que ens miràvem i somrèiem.

I és que aquesta història, que com totes les grans històries es complica amb fets inesperats, com més coltellades clava, més ferma es fa.

Feliç mig any, S.