Amb els braços morts, deixant caure l'avorriment entre els dits de les mans, l'home es mirava el reflex de la finestra i recordava coses. Quines coses? Coses que succeïren temps ençà, quan l'hivern fred de la Garrotxa no tenia el gust dolç de la prèvia primavera mediterrània.
A l'aire, però, hi pesava alguna cosa molt incòmoda. Per això li feien mal els ossos de l'esquena i deixava el cos sense vida, ert, com si ell sol no pogués sostenir-se o resultés excessivament feixuc de moure per voluntat pròpia. Estava trist i relliscava a través de colls de muntanya i aigua clara de riu.
Eren aquells records, l'ell que va ser i que ja no havia de recuperar, i l'ell que no aconseguia copsar i que temia. Ajupia el passat, però no se'n desfeia. La veia a ella, tan pàl·lida, amb un somriure torçat de por mal dissimulada. Un poble on corria de pressa el vent i les cases penjaven a l'escarpat. Allò era tota la seva vida, amagada en una capseta de vidre, dins de la pupil·la, però tan intangible.
La resta de coses li fregaven la cara amb la gèlida presència dels esperits. Vivia com pensava que li tocava viure i no hi havia dia que no tractés d'imaginar-la tal com havia sigut temps enrere, despentinada, rient amb la boca plena, fent-li pessigolles al clatell. Un esclat de vida: ara reia, ara plorava, ara cridava, ara es quedava muda. No podia seguir-li la inconsistència. Potser per allò l'estimava més que a cap altra cosa.
D'esquena al que és acceptable, s'enfonsava en l'avorriment del dia a dia i feia grans esforços per anar acabant de viure.
Com més es floria en la mentida del reflex de la finestra, aquella cosa incòmoda més s'apoderava dels seus desitjos flonjos. I volia que se li apagués el temps, per viure sempre envoltat de la pal·lidesa d'aquella noia, entre els volcans.
A l'aire, però, hi pesava alguna cosa molt incòmoda. Per això li feien mal els ossos de l'esquena i deixava el cos sense vida, ert, com si ell sol no pogués sostenir-se o resultés excessivament feixuc de moure per voluntat pròpia. Estava trist i relliscava a través de colls de muntanya i aigua clara de riu.
Eren aquells records, l'ell que va ser i que ja no havia de recuperar, i l'ell que no aconseguia copsar i que temia. Ajupia el passat, però no se'n desfeia. La veia a ella, tan pàl·lida, amb un somriure torçat de por mal dissimulada. Un poble on corria de pressa el vent i les cases penjaven a l'escarpat. Allò era tota la seva vida, amagada en una capseta de vidre, dins de la pupil·la, però tan intangible.La resta de coses li fregaven la cara amb la gèlida presència dels esperits. Vivia com pensava que li tocava viure i no hi havia dia que no tractés d'imaginar-la tal com havia sigut temps enrere, despentinada, rient amb la boca plena, fent-li pessigolles al clatell. Un esclat de vida: ara reia, ara plorava, ara cridava, ara es quedava muda. No podia seguir-li la inconsistència. Potser per allò l'estimava més que a cap altra cosa.
D'esquena al que és acceptable, s'enfonsava en l'avorriment del dia a dia i feia grans esforços per anar acabant de viure.
Com més es floria en la mentida del reflex de la finestra, aquella cosa incòmoda més s'apoderava dels seus desitjos flonjos. I volia que se li apagués el temps, per viure sempre envoltat de la pal·lidesa d'aquella noia, entre els volcans.
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada