diari d'avort

Aquest matí m'he aixecat amb la lectura d'un post fantàstic al bloc de mon germà. Com que m'ha encantat, he decidit copiar-lo sencer i clavadet aquí a sota. Si algú té interès a llegir-lo a l'original, amb tots els seus enllaços, i passejar pel Diari, us l'enllaço AQUÍ. Ah, i de la meva collita és la dedicatòria, a la Teresa Pinet i Miquel, una dona magnífica.

Acaben de donar per TV3 un documental sobre en Ramon Parera, l'home que va dissenyar els refugis antiaeris que van salvar la vida de molts barcelonins durant la Guerra Civil. I m'han fet pensar en una història que mon pare algun cop m'explica, tal i com li havien explicada a ell, i que penso que cal seguir explicant (és a dir, que a manca de descendència física, els visitants de l'Avort sou els hereus d'aquesta transmissió de memòria familiar). I la cosa, digna d'una escena en una pel·lícula del Berlanga, va més o menys així:

A la casa on avui visc amb mons pares ja hi vivien, durant la Guerra, els meus besavis, en Llucià Pinet Garrido i la Pilar Miquel Feliu, amb els seus dos fills: la Teresa (la meva iaia) i en Llucià. La iaia estava casada llavors amb un tal Florenci Cogul i Companys, un reputat violinista i polític que va arribar a ser assessor, secretari o una mena de mà dreta del Ventura Gassol mentre aquest va ser Conseller de Cultura de la Generalitat republicana, ja que els unia una gran amistat des de la seva militància a Estat Català i la seva participació l'any 1926 en els fets de Prats de Molló. El pobre Florenci acabaria morint durant la Guerra al front d'Aragó, i les seves restes estan escampades juntament amb les d'altres republicans en una d'aquestes fosses comunes que tant menysprea aquest partit polític que voten 10 milions d'espanyols. La meva àvia va arribar a saber on era enterrat, gràcies a què el destí va voler que es trobés un dia casualment amb un pagès de l'Aragó a qui el Florenci havia ensenyat a llegir i a escriure mentre l'acollia a casa seva; però segons sembla ja no va voler desplaçar-s'hi. Potser perquè ja havia passat molt de temps, o potser perquè ja havia conegut el qui seria el seu segon marit, el meu avi, en Josep Roig i Floriach, però la qüestió és que va decidir no remoure uns records massa durs i difícils. Parlant del meu avi, fa anys que tots dos són morts i jo ja no podré pregunta'ls-hi, però se'm fa difícil d'entendre com la meva àvia, després d'haver-se casat amb tot un cavaller il·lustrat com el Florenci Cogul, va tornar a casar-se amb un taverner solitari amb olor de conyac com era mon avi. Bé, potser quan es van conèixer no era així, però tinc entès que ja de bon principi cadascun vivia a casa seva (mon avi a la mateixa taverna del carrer del Tigre, o a ca la seva germana Rosita, que era a dues passes, als baixos de Joaquim Costa 47, de la que mai no podré oblidar la forta pudor de pixum de gats que hi feia). Hauré de preguntar-ho... però de moment tornem amb l'anècdota:

La qüestió és que durant els terribles bombardejos que van sacsejar Barcelona no tothom corria espaordit cap als refugis del senyor Parera, ja que en el petit saló on ara mateix estic escrivint aquestes línies s'hi reunien ara fa 70 anys uns quants senyors... per a jugar a cartes! Probablement era degut a què aquí a casa hi tenien amagat un capellà per a què no caigués en mans d'escamots d'anarquistes, i els dos Llucians (el germà i el pare de la meva àvia), metges cirurgians a qui ja no espantava la mort, preferien fer-li companyia que baixar al refugi. Aquest capellà (el nom del qual mon pare desconeix) havia salvat anys enrere el que seria el marit de la meva àvia, el tal Florenci Cogul, quan aquest havia estat fet presoner a Prats de Molló, i va intercedir en favor seu i va evitar que fos condemnat. Deu anys més tard, com podem comprovar, la família va poder tornar-li el favor. I es veu que quan el meu rebesavi (de nom també Llucià, doncs era inveterada tradició que el primogènit s'endugués aquest nom), va saber que el seu fill, el nét i el capellà es quedaven al pis, va decidir també apuntar-s'hi. Oficialment deia que era perquè li quedava més a prop aquest pis que no el refugi (vivia exactament al carrer Urgell a punt d'arribar a la Gran Via, on ara hi ha una oficina de La Caixa), però tothom tenia ben clar que era degut a la seva passió per les cartes. I així és com tres persones que responien al nom de Llucià Pinet, juntament amb un capellà i algun veí esporàdic, veien venir l'aviació italiana pel balcó (que mira cap a Collserola) mentre jugaven, reien i xerraven. I tots ells van sobreviure la Guerra.