everywhere you go, always take the weather with you

Passejants! Acabem de tornar, han estat dues setmanes de contrastos amb molt de mar i postes de sol per començar i molta neu i cel ple d'estels per acabar. Us deixo una mostra del que ha passat aquest sant Vicent i us anuncio un concert fantàstic del qual m'acabo d'assabentar: Franco Battiato a Burjassot. La primavera, la sang altera.

diari d'avort

Aquest matí m'he aixecat amb la lectura d'un post fantàstic al bloc de mon germà. Com que m'ha encantat, he decidit copiar-lo sencer i clavadet aquí a sota. Si algú té interès a llegir-lo a l'original, amb tots els seus enllaços, i passejar pel Diari, us l'enllaço AQUÍ. Ah, i de la meva collita és la dedicatòria, a la Teresa Pinet i Miquel, una dona magnífica.

Acaben de donar per TV3 un documental sobre en Ramon Parera, l'home que va dissenyar els refugis antiaeris que van salvar la vida de molts barcelonins durant la Guerra Civil. I m'han fet pensar en una història que mon pare algun cop m'explica, tal i com li havien explicada a ell, i que penso que cal seguir explicant (és a dir, que a manca de descendència física, els visitants de l'Avort sou els hereus d'aquesta transmissió de memòria familiar). I la cosa, digna d'una escena en una pel·lícula del Berlanga, va més o menys així:

A la casa on avui visc amb mons pares ja hi vivien, durant la Guerra, els meus besavis, en Llucià Pinet Garrido i la Pilar Miquel Feliu, amb els seus dos fills: la Teresa (la meva iaia) i en Llucià. La iaia estava casada llavors amb un tal Florenci Cogul i Companys, un reputat violinista i polític que va arribar a ser assessor, secretari o una mena de mà dreta del Ventura Gassol mentre aquest va ser Conseller de Cultura de la Generalitat republicana, ja que els unia una gran amistat des de la seva militància a Estat Català i la seva participació l'any 1926 en els fets de Prats de Molló. El pobre Florenci acabaria morint durant la Guerra al front d'Aragó, i les seves restes estan escampades juntament amb les d'altres republicans en una d'aquestes fosses comunes que tant menysprea aquest partit polític que voten 10 milions d'espanyols. La meva àvia va arribar a saber on era enterrat, gràcies a què el destí va voler que es trobés un dia casualment amb un pagès de l'Aragó a qui el Florenci havia ensenyat a llegir i a escriure mentre l'acollia a casa seva; però segons sembla ja no va voler desplaçar-s'hi. Potser perquè ja havia passat molt de temps, o potser perquè ja havia conegut el qui seria el seu segon marit, el meu avi, en Josep Roig i Floriach, però la qüestió és que va decidir no remoure uns records massa durs i difícils. Parlant del meu avi, fa anys que tots dos són morts i jo ja no podré pregunta'ls-hi, però se'm fa difícil d'entendre com la meva àvia, després d'haver-se casat amb tot un cavaller il·lustrat com el Florenci Cogul, va tornar a casar-se amb un taverner solitari amb olor de conyac com era mon avi. Bé, potser quan es van conèixer no era així, però tinc entès que ja de bon principi cadascun vivia a casa seva (mon avi a la mateixa taverna del carrer del Tigre, o a ca la seva germana Rosita, que era a dues passes, als baixos de Joaquim Costa 47, de la que mai no podré oblidar la forta pudor de pixum de gats que hi feia). Hauré de preguntar-ho... però de moment tornem amb l'anècdota:

La qüestió és que durant els terribles bombardejos que van sacsejar Barcelona no tothom corria espaordit cap als refugis del senyor Parera, ja que en el petit saló on ara mateix estic escrivint aquestes línies s'hi reunien ara fa 70 anys uns quants senyors... per a jugar a cartes! Probablement era degut a què aquí a casa hi tenien amagat un capellà per a què no caigués en mans d'escamots d'anarquistes, i els dos Llucians (el germà i el pare de la meva àvia), metges cirurgians a qui ja no espantava la mort, preferien fer-li companyia que baixar al refugi. Aquest capellà (el nom del qual mon pare desconeix) havia salvat anys enrere el que seria el marit de la meva àvia, el tal Florenci Cogul, quan aquest havia estat fet presoner a Prats de Molló, i va intercedir en favor seu i va evitar que fos condemnat. Deu anys més tard, com podem comprovar, la família va poder tornar-li el favor. I es veu que quan el meu rebesavi (de nom també Llucià, doncs era inveterada tradició que el primogènit s'endugués aquest nom), va saber que el seu fill, el nét i el capellà es quedaven al pis, va decidir també apuntar-s'hi. Oficialment deia que era perquè li quedava més a prop aquest pis que no el refugi (vivia exactament al carrer Urgell a punt d'arribar a la Gran Via, on ara hi ha una oficina de La Caixa), però tothom tenia ben clar que era degut a la seva passió per les cartes. I així és com tres persones que responien al nom de Llucià Pinet, juntament amb un capellà i algun veí esporàdic, veien venir l'aviació italiana pel balcó (que mira cap a Collserola) mentre jugaven, reien i xerraven. I tots ells van sobreviure la Guerra.

la meva via làctia

No tinc temps de dir res, els llibres són gairebé a punt i estem aprofitant totes les hores possibles per enllestir-los... Afortunadament, demà Ell i jo marxem a la segona part de la nostra escapada: primer va ser al mar i ara serà a la muntanya. Busqueu-nos a Bielsa!

I entre viure ensorrada entre llibres de text i enlairada de postes de sol i pics nevats, han passat coses importants, entre elles la recuperació d'una part del passat d'una manera tendra i antiga i, sí, puc dir-ho, guaridora. Ahir, entre bosses i bosses d'una altra vida, papers, roba, paraules..., va aparèixer una cançó. Tornem a l'estètica dels noranta, ho reconec, però sempre que l'escolto m'anima d'una manera molt i molt personal, perquè em retorna al que és meu.

Potser, com diria Tarque, sóc una extraterrestre una mica rara, m'estaré tornant humana?, se'm deu haver enganxat de tu...

Amb OMD i la seva via làctia, tanco la paradeta fins la setmana vinent (perquè tinc pendents moltes coses: Martín-Gaite, Monzó, Marái...).

Eivissa en dues imatges

Sa posta de sol des de La Torre i es flaó de sa casa des espàrrecs...

a Sant Antoni falta gent...

Penjo aquest dibuix, amb el permís de la Monique, per acomiadar-me de vosaltres fins que tornem d'Eivissa per a la mona. Comencen, per fi, unes vacances llargues de relax...

Passi-ho bé!

un llibre de guerra sense guerra

He de dir que Quanta, quanta guerra no és l'escrit de la Mercè Rodoreda que més m'hagi agradat. Tot i que sempre m'ha cridat molt l'atenció pel títol, sobretot per la vida que a l'autora li va tocar viure, i per la vida que també van viure als meus avis (nascuts l'any 1909 i 1912). Els meus avis fa temps que ja no viuen, els vaig conèixer de petita i aleshores poques coses es pregunten perquè les coses no se saben, però de gran una ja tracta d'imaginar com pot ser de determinant una guerra als vint i escaig.

La Rodoreda, en el pròleg que fa a la novel·la, explica que ella vol fer una novel·la de guerra però sense que hi hagi guerra. I de ben segur que ho ha aconseguit. Es tracta de la història de l'adolescent Adrià Guinart, que marxa de soldat, i com després es dedica a fugir de la vida de soldat i volta per diferents llocs.

Aquest voltar amunt i avall fa que en cada capítol se'ns presentin personatges cruels, ridículs, monstruosos, tendres, bojos... però sobretot molt tristos. La tristesa sura en l'ambient de cada pàgina, el pessimisme més absolut. Llegeixes un passatge rere l'altre i t'omple d'amargor, a mi m'ofegava la sensació opriment de veure com aquells personatges eren morts en vida, com ja no quedava pràcticament ni un sol bri d'esperança en els seus actes. Immersos en obsessions personals, algunes vegades esfereïdores (he passat por i he passat fàstic llegint-lo), els personatges es queden i l'Adrià continua endavant, sense voler lligar-se a res perquè tot està podrit.

I no hi ha guerra. Som conscients que hi és, els personatges en parlen, hi ha soldats, avions, bombes, fusells, morts... Però no hi ha lluites ni bàndols. Només hi ha escenes que freguen el surrealisme, imatges desfigurades d'un poble que ha tocat fons on les plantes tracten de créixer d'una manera salvatge, on el mar roman viu, i els rius, i els arbres. Però ni tan sols la natura acompanya, la natura omnipresent crea un clima d'asfíxia i pànic i tot està voltat d'una solitud inquietant, d'una tristesa que et deixa garratibada.

Vells i velles, joves, ferits de guerra, matrimonis, amos de cases i camps, dones de fer feines, pescadors, pagesos... Persones corrents atrapades en un atipament de guerra. El recomano perquè per mi la prosa de la Rodoreda sempre és bellíssima i val la pena tastar-la, de tota manera quasi diria que si n'heu llegit poques coses, no comenceu per aquí.

Quanta, quanta guerra. Mercè Rodoreda. Club Editor

per molts anys!

aquest dissabte dia 15, el gran dia

la cosa incòmoda

Amb els braços morts, deixant caure l'avorriment entre els dits de les mans, l'home es mirava el reflex de la finestra i recordava coses. Quines coses? Coses que succeïren temps ençà, quan l'hivern fred de la Garrotxa no tenia el gust dolç de la prèvia primavera mediterrània.
A l'aire, però, hi pesava alguna cosa molt incòmoda. Per això li feien mal els ossos de l'esquena i deixava el cos sense vida, ert, com si ell sol no pogués sostenir-se o resultés excessivament feixuc de moure per voluntat pròpia. Estava trist i relliscava a través de colls de muntanya i aigua clara de riu.
Eren aquells records, l'ell que va ser i que ja no havia de recuperar, i l'ell que no aconseguia copsar i que temia. Ajupia el passat, però no se'n desfeia. La veia a ella, tan pàl·lida, amb un somriure torçat de por mal dissimulada. Un poble on corria de pressa el vent i les cases penjaven a l'escarpat. Allò era tota la seva vida, amagada en una capseta de vidre, dins de la pupil·la, però tan intangible.
La resta de coses li fregaven la cara amb la gèlida presència dels esperits. Vivia com pensava que li tocava viure i no hi havia dia que no tractés d'imaginar-la tal com havia sigut temps enrere, despentinada, rient amb la boca plena, fent-li pessigolles al clatell. Un esclat de vida: ara reia, ara plorava, ara cridava, ara es quedava muda. No podia seguir-li la inconsistència. Potser per allò l'estimava més que a cap altra cosa.
D'esquena al que és acceptable, s'enfonsava en l'avorriment del dia a dia i feia grans esforços per anar acabant de viure.
Com més es floria en la mentida del reflex de la finestra, aquella cosa incòmoda més s'apoderava dels seus desitjos flonjos. I volia que se li apagués el temps, per viure sempre envoltat de la pal·lidesa d'aquella noia, entre els volcans.

avui fa dos anys...

un minúscul floc de colors
un tímid alçar de mans
una petita caiguda en picat
un lleu despertar humitat;
i la rosada,
en breu enganxada al front
confosa en suor
mal resolta
inesperada visió
de la tarda infinita.

quanta quanta rodoreda...

Quan va haver parat em va posar una mà damunt del genoll i rient només una mica em va dir: què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l'havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res com si no l'hagués sentit.

El carrer de les camèlies, Mercè Rodoreda

exhibicionisme farandulero

Ja s'ha passat el dia de signar. Entre mares, pares, amics, família, família d'amics, antics retrobats de la infantesa, família d'amics retrobats de la infantesa i altres herbes variades, allò semblava elcorteinglés a punt d'obrir les rebaixes. Bé, la meva dosi d'exhibicionisme ja va servideta, no he tingut temps de fer res més i m'han pujat els colors.

Si esborrem tota aquesta processó, tres o quatre espontanis m'han demanat consell sobre l'edat recomanada i signatura pels nens o nenes que l'havien de llegir. I han comprat el llibre.

L'anècdota absurda (que no ho era pas la de la cua de coneguts a qui semblava que havia sucat amb calerons) ha estat quan s'ha apropat la primera espontània i m'ha demanat una signatura per a la filla. Emocionada, el cor em bategava com mai. Per mi, ha sigut la primera persona que no conec que sé que compra L'aigua, i això és molt més bonic que tota la parafernàlia comercial (molt i molt agradable compartir seient amb el poeta Joan Buixeda, amb qui hem parlat d'això).

Però aquestes coses de llagrimeta, sempre acaben com el rosari de l'aurora. Sobretot quan li he engaltat una falta ben bonica al bell mig de la dedicatòria. Oh oh oh, s'han obert les rajoles als meus peus. Si em veiés la Noemí, que això ja ho sospitava (no pas la qüestió de la falta, si no l'anècdota absurda omnipresent allà on jo vaig).

Bé, sigui com sigui, tot ha estat resolt amb dignitat i alegria, que ningú no és perfecte i molt menys una servidora (que a partir d'ara es dedicarà a treballar d'alguna altra cosa quan se n'assabentin a "casa"...).

I acabo amb dues coses. La timidesa ha provocat cert pànic inicial quan he estat a punt de posar-li a Ell una perruca i sortir cames ajudeu-me cap a la calor del carrer, però ho he superat, per dir-ho d'alguna manera... I la segona cosa, trobo que és de les més boniques de la jornada. Es tracta de la signatura única i original del Manuel Baixauli, un home encantador, que m'ha parlat de les tertúlies de ca Fuster a Sueca (que no penso perdre'm) i de la pintura que tant l'apassiona.

Doncs amb la seva signatura abandono la vida exterior i me'n torno a l'interior, molt menys accidentat. Ah! Hem dinat als 4 Gats, que teníem ganes que Ell acabés completament amarat de cultura del país.

compte enrere

Queda no res perquè sortim rumb a Barcelona... que divertit! El depasseig quedarà amb la persiana mig tancada fins la setmana vinent, que tindreu crònica escrita i visual.

De moment, penjo aquí una foto del lloc on passarem la setmana santa (és exactament el lloc de la foto, increïble, oi!): relax absolut vora el mar a Eivissa, en un indret amagadíssim de l'estrés turístic, de visita també a la caseta dels espàrrecs d'una de les meves millors amigues.

color

Avui és un dia de molta imatge i color. Molta llum i claror.

Imagino que tota la ventada que bufa des de fa dos dies a València (i per extensió on passo la major part del temps, a Mislata) ha deixat el cel net i polit i més blau elèctric que mai.

Després ha arribat l'altre imatge del dia, a mig matí, quan des de l'Espolsada m'han xerrat que hem aparegut totes dues al suplement cultural de l'Avui, al Paraules de blog. A Internet no l'he pogut veure, però amb una trucadeta ràpida he enviat a ma mare al quiosc a tafanejar. Ben aviat ho penjaré aquí, quan torni de la passejada catalana.

També ha sigut un dia de fotos i cares, d'acabar d'encarregar il·lustracions i de donar el sí, vull a les que m'han arribat a última hora. I per això no puc deixar de parlar de dues il·lustradores fantàstiques amb qui estic treballant aquests darrers dies per a la Primària.

Són les organicfields, Mónica i Patricia, que ens estan fent uns dibus absolutament lluents, divertits, dolços i originals per a les motivadores dels llibres de text. Vaja, tot aquest color del cel d'avui, barrejat, fet un allioli i explotat damunt de la pantalla del meu ordinador.Us en deixo unes mostretes, dos d'elles són trossets dels que apareixeran en el nostre llibre de Baula Edelvives.

there is a train

El tren és un mitjà de transport deliciós. Malgrat la renfe.
Per la meva situació de persona amb poca inclinació a conduir (o gens) i per la combinació pràctica València-Barcelona via Euromed, m'he passat set anys (ja gairebé vuit) "muntada" en un tren.

Sóc de mal dormir (massapensar és una malaltia més comuna del que sembla, eh!) però els trens em bressolen d'una manera molt dolça. Això no vol dir que m'hi pugui clapar, el meu cervellet no entén els canvis d'ubicació tan ràpids a l'hora del son i crido com una sonada. Com que no és el més adient posar-se a fer xiscles esfereïdors en un vagó farcit de desconeguts, només em mig adormo, feta una boleta al seient, veient passar per la finestra les parts més lletges d'una ciutat i els penya-segats més bonics del Garraf.

Si no trio finestra (i això depèn de la quantitat de persona que m'hagi tocat al costat ―perdoneu, però la classe turista d'Euromed no anem en vagons allò que es diu massa amples, i tot i que una és més aviat petita, la quantitat de l'altre és un fet important que cal tenir en compte, i també el seu perfum natural) m'agrada allargar una cama al passadís i observar la persona que tinc en diagonal. Sóc una tafanera encantadora, perquè és difícil adonar-se de la meva curiositat malsana vers els rostres aliens i els seus gestos. Sempre m'estimo més semblar despreocupada o poc interessada en la gent, tot i que m'encanti ficar el nas en tota mena de tics.

Fer suposicions sobre per què aquesta o l'altre fa una cara o posa una expressió, o fa una trucada, o llegeix tal llibre, o pren aquest tren amb una direcció en concret, és un dels meus passatemps preferits al tren. En tinc d'altres, com ara endormiscar-me amb l'mp3 arraulideta al seient, llegir un llibre amb golafreria (si pot ser en català, millor, perquè com que sóc una exhibicionista m'agrada donar la pista de la llengua que usaré si he de demanar a la meva quantitat-de-company-de-seient que vull sortir per anar al lavabo, i això, tot i que sembli infantil ―i ho sigui― em fa sentir més atractiva ―l'eròtica de la llengua?) i, en darrer terme, veure la pel·li o escapar-me a la cafeteria.

Veure una pel·li no em desagrada, però la major part no les suporto. Hi ha un excés, o a mi m'ho sembla, de pel·lícules mal anomenades de fantasia (després del boom El senyor dels anells i Harry Potter), que ja comencen a ser fins i tot ridícules, de tan semblants i simples de contingut (?) i acció. També abunden les pel·lis històriques (en quina mala hora es va posar de moda representar batalletes multitudinàries a la gran pantalla...!) podria dir que fins i tot més dolentes (imagineu-vos-ho, si podeu) que la gran majoria de bestsèllers pseudohistòrics que també estan més de moda que deixar-se serrell a lo moderno. Bé, doncs això, que si tinc la sort que en fan alguna una miqueta interessant o divertida, la miro, però no sol passar.

El tema cafeteria és una qüestió de ser gandula. M'agrada poc deixar l'escalfor i comoditat del meu seient si no és perquè tinc gana o set i no he tingut temps de ficar res a la bossa. Aleshores me n'adono que la cafeteria és incòmoda (no s'hi pot seure) i el menjar car, i m'ho endrapo tot ràpidament, fullejo més ràpidament el diari i me'n torno al cau, dringant com una campaneta de costat a costat del passadís del tren fins al meu vagó.

I tota aquesta parrafada perquè divendres, després de força temps, torno a agafar el tren per anar a cals pares i estic nerviosa com si fos el primer cop. Quina il·lu.

de dones elegants

Ja he acabat L'elegància de l'eriçó. El llibre m'ha agradat molt, però no sé si ha estat per culpa de la lentitud i la manca de temps a l'hora de llegir-lo, que el final m'ha deixat un regustet de "jaaaa?, així s'acaba toooot?". I estic una mica descol·locada. Perquè la senyora Michel s'havia convertit en una de les meves heroïnes d'aquest any 2008.

Per això, segurament, per la necessitat de donar l'oportunitat a una altra dona magnífica sense mal llegir-la a estones mortes, m'he posat a devorar com una boja El carrer de les camèlies, de la Mercè Rodoreda.

Com sempre, m'està enamorant la prosa poètica d'aquesta magnífica escriptora, la meva preferida en llengua catalana. La seva capacitat d'enfonsar en una atmosfera plena de boira, flors, humitat, tristesa i imatges de somni (o malson) em captiva una vegada i una altra. Sóc a punt d'acabar-lo, i no puc més que fer una reverència als protagonistes femenins als quals dóna vida, a la seva fortalesa, a la seva capacitat de superació o de continuar vivint.

Com un conte llarguíssim, la història de Cecília Ce et fa venir ganes de plorar cap endins i alhora t'entren ganes de viure, de tastar els detalls i de beure tot allò que dóna una ciutat en blanc i negre, Barcelona, esquitxada de petits jardins farcits de flors ben vives.

En seguirem parlant. De les dues.

la setmana del llibre en català

Ja podeu consultar l'agenda amb les activitats de la Setmana del Llibre en Català.

I si passeu per la plaça de la Catedral de Barcelona el dia 8, de 12 a 14, podeu saludar-me a l'envelat!

màgia

Aquest cap de setmana ha estat molt revelador: el pes feixuc de les coses no resoltes feia mal. Un cop abocades al mar (de Dénia, concretament) sembla que s'han tornat molt més boniques. I aquest sentiment càlid es barreja una vegada i una altra amb la imatge de la coltellada de Rolan al Puig Campana, que vaig veure de cop i volta, sense que m'avisés ningú, mentre Ell conduïa amb el front vermell i jo recordava...

...el cavaller Rolan es va tornar boig per una noia d'Altea que era ben bonica, es van estimar, i com totes les grans històries d'amor, un fet inesperat va posar-hi terribles impediments. Un mag malvat va emmalaltir l'enamorada. A la noia no li quedava massa temps de vida, ja que el malefici consistia en el fet que quan el darrer raig de sol s'amagués pel Puig Campana, ella moriria. Rolan la sostingué als seus braços mentre veia com la llum del vespre es perdia en la muntanya. Aleshores, per allargar mitja hora més la vida de l'estimada, amb la seva espasa Durendal va partir un tros de la muntanya, de forma ben quadradeta, i va aconseguir romandre una estona més amb el seu amor.

Aquesta llegenda la vaig sentir de boca de Joan Borja i em va semblar fantàstica, però ja l'havia llegida, d'una manera semblant però no idèntica, en el llibre de Primària que estem a punt de tancar. Com ja vaig descobrir l'any passat, quan buscàvem a la feina algun indret màgic al País Valencià, el Puig Campana està embruixat. Colgat de llegendes i històries, mentre me'l mirava a través del vidre del nostre cotxe, em preguntava fins a quin punt l'encís d'aquella atmosfera misteriosa no s'havia colat per les finestres i ajuntava les mans d'Ell i les meves.
Que ens miràvem i somrèiem.

I és que aquesta història, que com totes les grans històries es complica amb fets inesperats, com més coltellades clava, més ferma es fa.

Feliç mig any, S.