i'm a spacewoman flying high

Per què, gòtic avall, el cansament s'escola per les cames i cau rodolant a terra, desapareix entre les rajoles i és engolit sense pietat per les clavegueres? Per què l'olor dels plàtans de l'eixample fa que caminis empentada en una direcció concreta, oh mestre zazen, i caiguin a les teves mans teles japoneses, pastissets àrabs, coca de sant jaume, fideus xinesos, un sakuraba kukicha, george sand, carmen laforet, haruki murakami i elizabeth gaskell? Quina amistat no supera una dècada enmig del paradís de la terra natal? Això és la fortuna i, sí, és cert, de vegades cal airejar-se uns anys perquè les retrobades facin bon gust i tinguin aquell caliu sincer del que és estar de debò a casa.

un llibre en un prestatge

no està amagat, tampoc a la vista. Porta un punt de llibre molt al començament: recordo que no em feia el pes. Té una dedicatòria. Fa més de tres anys i mig d'allò. Patapam. Galtada. Tot i que, ho reconec, sóc molt sincera: la meva pell ja no reacciona de la mateixa manera. Ja no ho puc recordar a dins. Hi és i sempre hi serà. La sensació de l'abisme. La bola de vidre amb mi a dins que algú va posar cap per avall, plens els meus pulmons de neu artificial.
I ara, de sobte, aquest llibre.
Suposo que no és por, el que sento. Entenc que és una defensa inconscient davant de les decisions que es prenen amb valentia. La valentia, en aquesta vida, acostuma a anar acompanyada de patapams i galtades. Al final, però, hi ha una recompensa. No a tothom li val aquesta recompensa. No tothom és capaç d'entendre la recompensa.
La recompensa no són focs artificials, no són aplaudiments, no són admiracions, no són nits profundes. La recompensa és un somriure de solitud. L'orgull d'una mateixa en mirar-se les sabates. El silenci tranquil del batec de la tarda. Casa meva. L'ansietat a la boca de l'estómac. La frustració. Els bucles infinits. La persiana abaixada. En definitiva, la vida.
I és així. Aquest llibre porta un enigma per desxifrar: si no hagués decidit viure d'acord amb mi mateixa, segurament no hauria existit dins d'aquest prestatge. Però, aleshores, seria una nina més, petita, de joguina, esclafada dins del maleter d'un cotxe que no és el seu.
Seré capaç de llegir-lo, finalment? Amb quantes gambades podria jo anar escapant de les trampes del destí...

per molts anys, vulcaneta

coses imprescindibles que una no es pot descuidar un 22 de juliol (l'ordre dels factors no altera el producte):

una minijo












l'home de la seva vida












el pink pop










un CD de moby





la marededeudevallivana












una sèrie friki









la scarpa perduta












una dosi de jane eyre




ulises











il gelatto per excel·lència












i les teves tènies!

però ho superarem (and I feel fine)

That's great, it starts with an earthquake, birds and snakes,
an aeroplane - Lenny Bruce is not afraid.
Eye of a hurricane, listen to yourself churn,
world serves its own needs, dummy serve your own needs.
Feed it off an aux speak, grunt, no, strength,
The ladder starts to clatter with fear fight down height.
Wire in a fire, representing seven games, a government for hire and a combat site.
Left of west and coming in a hurry with the furies breathing down your neck.
Team by team reporters baffled, trumped, tethered cropped.
Look at that low playing!
Fine, then.
Uh oh, overflow, population, common food, but it'll do.
Save yourself, serve yourself. World serves its own needs, listen to your heart bleed dummy with the rapture and the revered and the right - right.
You vitriolic, patriotic, slam, fight, bright light, feeling pretty psyched.

It's the end of the world as we know it.
It's the end of the world as we know it.
It's the end of the world as we know it and I feel fine.

Six o'clock - TV hour. Don't get caught in foreign towers.
Slash and burn, return, listen to yourself churn.
Locking in, uniforming, book burning, blood letting.
Every motive escalate. Automotive incinerate.
Light a candle, light a votive. Step down, step down.
Watch your heel crush, crushed. Uh-oh, this means no fear cavalier.
Renegade steer clear! A tournament, a tournament, a tournament of lies.
Offer me solutions, offer me alternatives and I decline.

It's the end of the world as we know it.
It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine.
(I feel fine)

It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine.

The other night I dreamt of knives, continental drift divide. Mountains sit in a line
Leonard Bernstein. Leonid Brezhnev. Lenny Bruce and Lester Bangs.
Birthday party, cheesecake, jelly bean, boom!
You symbiotic, patriotic, slam book neck, right? Right.

It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it. (It's time I had some time alone)
It's the end of the world as we know it (It's time I had some time alone) and I feel fine.

lisbeth i éowyn

Ja fa uns mesos que vaig posar punt i final a la trilogia cinematogràfica sobre els llibres del Larsson. La passió amb què he viscut tant els llibres com l'adaptació al cinema pot ser similar a la que vaig sentir quan era nena amb Tolkien i, posteriorment, amb les tres pel·lícules de Peter Jackson. Diuen que per això ja no m'agrada veure altres films sobre mons fantàstics. La Terra Mitjana ho omple tot, no cal res més. Per què creure's els mons, així barrejats i sense criteri, de Laura Gallego, de Margaret Weis, de Michael Ende, de J.K. Rowling...?

Per a mi, als 11 anys, estava clar: hi havia una Terra Mitjana i punt. Tolkien va aconseguir fer realitat un altre món absolutament creïble i versemblant, basat en el pilar que sustenta tota la seva història: la lingüística. La Terra Mitjana té diferents individus amb diferents idiomes. I aquests idiomes evolucionen, retrocedeixen, es barregen. La lingüística de la Terra Mitjana és la base de la meva fe en aquesta fantasia. La història de la llengua del món de Tolkien és una obra d'art.

En contra de totes les previsions, i sense parlar d'un autor brillant, Larsson ha resultat ser una mena de Tolkien de la novel·la negra per mi. I el pilar en què sustento la meva creença ara es una dona: es diu Lisbeth Salander. La capacitat que ha tingut Larsson per carregar-se d'una manotada els tòpics de la-dona-que-acompanya-l'heroi o l'heroïna-feta-perquè-la-jolie-la-interpreti són la base fonamental de l'èxit d'aquests llibres.

Com s'ho ha fet? Relatant de manera brillant i sense massa floritura la pèrdua de la capacitat de la protagonista d'expressar "cap a fora" per culpa dels seus traumes. Com es podia relatar millor la riquesa del món interior femení sense caure en els tòpics romàntics i bleda? Lisbeth Salander és totes les dones intel·ligents que han estat menystingudes dins d'un món occidental que es considerava tan avançat i tan correcte, tan tolerant i tan innovador, i que no ho és pas, encara no en la mida justa, amb el sexe femení. Segurament hem fet passes endavant d'ençà les nostres àvies, però no podem oblidar que continuem vivint en un escenari fonamentalment dirigit per homes. I hi ha moltes Lisbeth Salander que cobren un sou més baix, que són valorades pel cul ben posat, que no tenen l'oportunitat de mostrar els seus coneixements, que es veuen relegades al paper de mares treballadores (allò que tothom coneix per superwoman i que no és res més que un eufemisme de presonera moderna)...

A ningú hauria de deixar indiferent aquesta dona. D'alguna manera, totes hem trobat una part de nosaltres mateixes en algun dels tatuatges de la Lisbeth. Amb la mateixa intensitat que llegíem el "Jo no sóc un home!" que li engaltava l'Éowyn de Tolkien al Nazgul, i que ens va fer remoure per dins una mena de Gea intemporal que encara resta amagada, qui no se sent metafòricament representada per una dona petitona que ressuscita del fons del fang per superar les seves pors?

Els llibres de Larsson són una crida d'auxili en favor de les dones escrita en llenguatge planer i entenedor, de la mateixa manera que el món de Tolkien era un tractat de filologia que va provocar que moltes persones volguéssim apuntar-nos a estudiar lletres pures.

rèquiem per la poesia

mentre la gent es deixa vèncer per la submissió absoluta al deliri exacerbat aliè, la nostra terra clama i brama, i sortim al carrer: no ens importen els himnes i banderes dels altres, el primer són les paraules, la germanor, el record d'on provenim; la nostra terra. estem de dol, les coses no surten bé. la gent es col·loca davant de les pantalles i crida en una llengua forània. la gent que ens envolta no respecta el nostre passat. és l'opi del poble. afortunadament, aquell poble no és el meu.











Rèquiem (fragment)

Ja aixeca la seva ala la follia
per cobrir la meitat de la meva ànima,
em fa embriaga amb el seu vi de foc
i em xucla cap a la més fosca vall.

He ben entès com ara em cal
acceptar la seva victòria
i copsar tot el meu desvari
com si el deliri d'un altre veiés.

I sé que no m'ha de deixar
que m'endugui res amb mi:
(el meu prec insistent és endebades
i l'enfureixo de tant suplicar.)

Ni l'esfereïdora mirada del meu fill,
com un lament fet pedra,
ni el dia en què esclatava la tempesta,
ni l'hora en què ens trobarem al davant de les reixes,

ni la frescor tan dolça de les mans,
ni l'ombra tremolosa dels til·lers
ni cap ressò, tènue, llunyedà,
del darrer mot de consolació.

Anna Akhmàtova

Traducció: Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

follow you down

en aquest 33 aniversari, em ve al cap una frase d'una dona que em va ajudar a fer passes en uns moments en què ballava sense moure els peus:

Aprèn a conviure amb tu mateixa: al capdavall, ets l’única persona amb qui estàs obligada a viure la resta de la teva vida.

I com que ja vaig força avançada en aquest aspecte, puc donar les gràcies a totes les persones amb qui no convisc, sinó amb qui comparteixo la resta de la meva vida.

Follow you down

Broken down on this lonesome highway
Just my luck that you were headed my way

(together)
We drive off into the night
(wherever)
Wherever we end up will be alright

I will follow you down wherever you go
Through every twist and turn in the road
I will follow you down wherever you go

The open air and the stars above us
There ain't a thing that can come between us

(remember)
We were strangers yesterday
(tomorrow)
We could change our lonely ways

And I will follow you down wherever you go
Through every twist and turn in the road
I will follow you down wherever you go

I will follow you down wherever you go

I will follow you down to the end of the road
I will follow you down to wherever you go

The Rembrandts

prou de tanta èpica, que torni la lírica!

Ho diu amb claredat i contundència el poeta Jordi Valls: èpica futbolística, èpica gladiadora, èpica taurina, èpica constitucional..., tanta èpica anul·la el meu lirisme.

I el meu!

I el teu?

Ja n'hi ha prou!

Afortunadament, no tot està perdut...


El pas tranquil de les vaques

Has de reconèixer que no ha anat del tot malament
som vius com vaques sagrades que campen entre l’herba
i encara caminem obstinats cap a la derrota,
l’estimball és a prop, una catifa de tous pètals
ens condueix per la sendera de la lliure esperança
“temps era temps hi hagué una vaca cega” llegeixes
però és tan natural avançar sense fer soroll
que no parem atenció a les altres vaques sotmeses;
ja ens està bé el destí planificat, amb pocs sotracs
i garantida qualitat de vida, al final
el teu viatge serà el millor viatge, sempre és així,
la mala llet, però, te la guardes, no se sap mai
quina llunyana veu esmola l’eina per escorxar-te,
al final del camí, observes com t’esperem, els murris.

Jordi Valls

em sento fràgil

la meva vida es troba dins dels meus poemes

Si jo tingués les robes brodades del cel,
teixides amb fils d'or i de plata i de llum,
les robes blaves i grises i fosques del cel,
de la nit negre, del capvespres i de la llum,
aquestes robes desplegaria jo sota els teus peus:
però, com que sóc pobre, nomes tinc els meus somnis;
he desplegat els meus somnis sota els teus peus;
trepitja amb compte, perquè trepitges els meus somnis.

W. B. Yeats (traducció d'Ernest Riera)

don't suffer in silence

Cantora nocturna

Joe, macht die Musik von damals nacht...

La que murió de su vestido azul está cantando.
Canta imbuida de muerte al sol de su ebriedad.

Adentro de su canción hay un vestido azul, hay
un caballo blanco, hay un corazón verde tatuado
con los ecos de los latidos de su corazón
muerto.

Expuesta a todas las perdiciones, ella
canta junto a una niña extraviada que es ella:
su amuleto de la buena suerte. Y a pesar de la
niebla verde en los labios y del frío gris en los
ojos, su voz corroe la distancia que se abre entre
la sed y la mano que busca el vaso.

Ella canta.


Alejandra Pizarnik

CLODIA

que obres els ulls al món...

Em preguntes, quants besos teus,
Lèsbia, em calen i necessito.
Tants com els grans de sorra Líbica
on està Cirene curulla de laserpici
entre l'ardent temple de Júpiter
i el sagrat sepulcre del vell Bat;
O tants com la munió d'estrelles, en la silenciosa nit,
que veuen els furtius amors dels homes.
Tants de petons seran suficients
per embogir al teu Catul,
que ni puguin ser comptats pels tafaners
ni la llengua viperina pugui embruixar-los.

Catul


Quaeris, quot mihi basiationes tuae,
Lesbia, sint satis superque.
quam magnus numerus Libyssae harenae
lasarpiciferis iacet Cyrenis
oraclum Iouis inter aestuosi
et Batti ueteris sacrum sepulcrum;
aut quam sidera multa, cum tacet nox,
furtiuos hominum uident amores:
tam te basia multa basiare
uesano satis et super Catullo est,
quae nec pernumerare curiosi
possint nec mala fascinare lingua.


i ara ja serem quatre i caldrà pintar una altra aquarel·la

it brings me relief

la banda sonora (i escrita!) de la meva vida es diu Crowded House. Una autèntica obra poètica cantada.



Nails on my feet

My life is a house
you crawl through the window
slip across the floor and into the reception room
you enter the place of endless persuasion
like a knock on the door
when there's ten or more things to do
Who is that calling?
you my companion
run to the water on a burning beach
and it brings me relief

Pass through the walls
to find my intentions
circle 'round in a strange, hypnotic state
I look into space
there is no connection
a million points of light
and a conversation I can't face

Cast me off one day
to lose my inhibition
sit like a lap dog on a matron's knee
wear the nails on your feet

I woke up the house
stumbled in sideways
the lights went on and everybody screamed "Surprise!"
the savage review
it left me gasping
but it warms my heart to see that you can do it too

Total surrender
your touch is so tender
your skin is like water on a burning beach
and it brings me relief

Like a night in your mind
it brings me relief
in the back door
under the stars
and the scenery is my floor
in the back room
under the stars
and the scenery is my floor



Neil Finn i jo. 24 de juny 2010. Razzmatazz, Barcelona.
Felicitat.

twice if you're lucky

a mesura que vaig creixent, augmenta amb mi la intensitat de les fòbies. la por que implosiona dins d'una persona introvertida causa amb certesa una gran quantitat de tsunamis creatius que, malgrat tot, s'empassen i van a parar a les vísceres. de què serveix, doncs, anar superant fòbies? cada passa és un poema menys coll avall, cada batec accelerat una idea pel desguàs. els nervis i la inconsistència, anem aprimant la carn i, amb ella, totes les paraules desendreçades amb melodia que no hauran de repercutir.

per primera vegada, i malgrat la tremolor de les mans, la mantega de les cames, he cantat a ple pulmó, com un canari i amb la veu fent ziga-zagues, una cançó repetitiva i nova en el meu cotxe acabat de sortir del forn. cala't, si vols. brunzeix, si vols. rellisca, protesta, enganxa't. fes el que vulguis, jo entraré en estat d'on, i cantaré you will love this one i em taparé les orelles, el camí es farà planer, i la meva vida es buidarà de poesia.

Twice if you're lucky

Breathe it out,
I can hear you now
you think reality's shut you down
And you're locked away
where you can't get out
spent a while on your back

But you know what it means to me babe
in the course of a history hey
it all makes sense to me somehow
And it's not what it used to be no
we're suddenly free to let go
and look what's happening now

You will love this one
you will love this one
and if we create something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
and twice like mine

Do you wish to love
can you give enough
use your saving graces
in the heavy light
when the sky falls down
you can pray all you like

But you know what it means to me babe
in the course of a history hey
it all makes sense to me somehow
it's a course in philosophy yeah
what is life is it just a dream no!
the perfect mystery but somehow I know

You will love this one
you will love this one
and if we create something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
or twice if you're lucky

And if the chance it comes round another time
you risk it all, you take the fall for what you like
And sure enough before your love has taken flight
you make a revelation. You will love this one

You will love this one
you will love this one
dream in my head something magical honey
there are times that come
these are times that come
only once in your life
or twice if you're lucky

Crowded House

divuit dies i restant

Estamos tan intoxicados uno del otro...

Estamos tan intoxicados uno del otro
Que de improviso podríamos naufragar,
Este paraíso incomparable
Podría convertirse en terrible afección.
Todo se ha aproximado al crimen
Dios nos ha de perdonar
A pesar de la paciencia infinita
Los caminos prohibidos se han cruzado.
Llevamos el paraíso como una cadena bendita
Miramos en él, como en un aljibe insondable,
Más profundo que los libros admirables
Que surgen de pronto y lo contienen todo.

Ana Ajmátova

Versión de Jorge Bustamante García



tot el que toca la mà de Neil Finn és màgic...

les òlibes i les xafarderies

gràcies, Imma.

La nit, ahir, portava dues llunes:
La del cel i la meva, cap de bona.
"Assenyalem el temps", vaig pensar jo
i era veritat.
Amb eufòria evident
avui l'home del temps prediu tempestes.

Pilar Cabot

l'orgull (i la fam)

hi ha autors que desprenen una aroma d'orgull que m'atreu a ells amb curiositat evident.

feia temps que no llegia Murakami, un dels meus escriptors preferits. After dark m'ha agradat. És Murakami, no hi ha discussió, però és un Murakami fluix, desinflat, sense novetats i "molt pel damunt". Algú hauria de deixar de dir-li allò que els seus llibres són com pel·lis de cine. I és que After dark ha vingut ràpidament com unes postres després d'El palacio de la luna, de Paul Auster, que va ser un tiberi de campionat. I les postres, quan has menjat molt i bé, l'únic que provoquen són digestions pesades.
Paul Auster també té blufs. El més curiós és que són blufs intermitents, aleshores sempre desemboliques un llibre seu pensant que potser, com els pebrots del piquillo, és el que pica. Amb Murakami ha passat que va dir tot el que havia de dir, i ara només repeteix, i amb forma de suís sense nata, el mateix. El mateix ja ens el sabem. Què més en pots treure, d'això? Un llibre que passa però que s'oblida.
I mentre trec la pols del proper àpat, una Irène Némirovsky sortideta del forn, reflexiono tímidament sobre l'Eri Asai, un dels personatges del llibre de Murakami: una noia que decideix dormir i es passa el temps complint aquesta decisió. I no sé com, salto de l'orgull evident de l'autor a l'orgull imprecís de l'Eri i em pregunto, i si jo decidís dormir?
Com puc afrontar tot el que ha de venir amb un coltell en l'obscuritat?
I el meu orgull és el que fa, mà en maluc i barbeta alçada, que cada nit llegeixi en silenci, cada dia treballi en silenci, cada migdia faci dieta en silenci, nedi en silenci, escrigui en silenci, respiri en silenci... el meu orgull és el que em manté dempeus en la son de la meva malaltia insuportable.

I per això, les nits d'insomni, són per devorar les lletres que omplen l'intestí buit.

que demà tot continuï bé, sisplau

només alçar les parpelles, el primer gest és al maluc. mentre s'espolsa la son, l'únic que li preocupa és si sent dolor. afina tots els sentits. no respira ni una mosca. potser un cotxe que passa sis pisos avall. el barri està tranquil i fa olor de matinada. gràcies, avui tampoc fa gaire mal.

Kistner, l'any 1975, va descriure el perfil psicològic de la dona amb endometriosi com a angoixada, intel·ligent, hiperactiva, egocèntrica i proteccionista. Vés a saber en què es basava aquest bon home.

i una pluja de calor invisible

per fi!, xisclen les cames, ens hem desfet de les maleïdes mitges!

anahata

Sent la buidor en ella mateixa
manifestada en un coltell
inalterable
damunt del pit
davall del ventre.
Tanca el bec l’ocell
i implosionen els silencis.
Amb les mans ofertes
sobre un llençol de plomes
li han insistit en el vol
i es desploma com una paraula
que algú ha sentit
però no ha entès.
Tinc mig cos enfonsat al fang,
demana.
I mentre l’energia s’esgota
la copa vessa en un altre lloc.
Damunt del palmell,
només resta el desig incomplert.