rèquiem per la poesia

mentre la gent es deixa vèncer per la submissió absoluta al deliri exacerbat aliè, la nostra terra clama i brama, i sortim al carrer: no ens importen els himnes i banderes dels altres, el primer són les paraules, la germanor, el record d'on provenim; la nostra terra. estem de dol, les coses no surten bé. la gent es col·loca davant de les pantalles i crida en una llengua forània. la gent que ens envolta no respecta el nostre passat. és l'opi del poble. afortunadament, aquell poble no és el meu.











Rèquiem (fragment)

Ja aixeca la seva ala la follia
per cobrir la meitat de la meva ànima,
em fa embriaga amb el seu vi de foc
i em xucla cap a la més fosca vall.

He ben entès com ara em cal
acceptar la seva victòria
i copsar tot el meu desvari
com si el deliri d'un altre veiés.

I sé que no m'ha de deixar
que m'endugui res amb mi:
(el meu prec insistent és endebades
i l'enfureixo de tant suplicar.)

Ni l'esfereïdora mirada del meu fill,
com un lament fet pedra,
ni el dia en què esclatava la tempesta,
ni l'hora en què ens trobarem al davant de les reixes,

ni la frescor tan dolça de les mans,
ni l'ombra tremolosa dels til·lers
ni cap ressò, tènue, llunyedà,
del darrer mot de consolació.

Anna Akhmàtova

Traducció: Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova