que demà tot continuï bé, sisplau

només alçar les parpelles, el primer gest és al maluc. mentre s'espolsa la son, l'únic que li preocupa és si sent dolor. afina tots els sentits. no respira ni una mosca. potser un cotxe que passa sis pisos avall. el barri està tranquil i fa olor de matinada. gràcies, avui tampoc fa gaire mal.

Kistner, l'any 1975, va descriure el perfil psicològic de la dona amb endometriosi com a angoixada, intel·ligent, hiperactiva, egocèntrica i proteccionista. Vés a saber en què es basava aquest bon home.

i una pluja de calor invisible

per fi!, xisclen les cames, ens hem desfet de les maleïdes mitges!

anahata

Sent la buidor en ella mateixa
manifestada en un coltell
inalterable
damunt del pit
davall del ventre.
Tanca el bec l’ocell
i implosionen els silencis.
Amb les mans ofertes
sobre un llençol de plomes
li han insistit en el vol
i es desploma com una paraula
que algú ha sentit
però no ha entès.
Tinc mig cos enfonsat al fang,
demana.
I mentre l’energia s’esgota
la copa vessa en un altre lloc.
Damunt del palmell,
només resta el desig incomplert.

els galls

Mal día... dolores terribles, etcétera, y debilidad. No pude hacer nada. La debilidad no era sólo física. Debo curar mi Yo antes de poder sanar... He de hacerlo sola y ahora mismo. Es la raíz de mi incapacidad de mejorar. No controlo mi mente. He aquí la gentil alondra harta de descanso, qué insoportable sería morir, dejar recortes, fragmentos, nada verdadero terminado.
(...)
Mi vecino de habitación tiene la misma queja. Cuando por la noche me despierto, lo oigo darse vueltas. Y entonces tose. Sigue en silencio y toso yo. Y él vuelve a toser. Y así sigue largo rato. Hasta que me da la sensación de que somos como dos gallos llamándose uno al otro en un falso amanecer.

Katherine Mansfield (diari)

a woman like me, so irresponsible

A una casa de rosa no te acerques...

a una casa de rosa no te acerques
demasiado, que estragos de una brisa
o el rocío inundándola -una gota-
abatirán su muro, amedrentado.

Y atar no intentes a la mariposa,
ni escalar setos del arrobamiento.
Hallar descanso en lo inseguro
está en el mismo ser de la alegría.

Emily Dickinson

i una coma darrere un vers que no he acabat

(la vaig escoltar a House l'altra nit i no deixo de pensar-hi)



We skipped the light fandango
turned cartwheels 'cross the floor
I was feeling kinda seasick
but the crowd called out for more
The room was humming harder
as the ceiling flew away
When we called out for another drink
the waiter brought a tray

And so it was that later
as the miller told his tale
that her face, at first just ghostly,
turned a whiter shade of pale

She said, 'There is no reason
and the truth is plain to see.'
But I wandered through my playing cards
and would not let her be
one of sixteen vestal virgins
who were leaving for the coast
and although my eyes were open
they might have just as well've been closed

She said, 'I'm home on shore leave,'
though in truth we were at sea
so I took her by the looking glass
and forced her to agree
saying, 'You must be the mermaid
who took Neptune for a ride.'
But she smiled at me so sadly
that my anger straightway died

If music be the food of love
then laughter is its queen
and likewise if behind is in front
then dirt in truth is clean
My mouth by then like cardboard
seemed to slip straight through my head
So we crash-dived straightway quickly
and attacked the ocean bed

tot de vides tendres entre mans

Al jardí plou.
L’herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!


Montserrat Abelló, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, a banda d'escriure poemes magnífics, ha estat la veu en català de Sylvia Plath (i de la meva admirada Iris Murdoch) i la veu en anglès d'escriptores com ara Mercè Rodoreda o M. M. Marçal. De Sylvia Plath, quan es va posar a treballar en la seva obra, en va escriure el següent :

Per a mi quant a Sylvia Plath (...) en llegir-la per primera vegada, em vaig sentir molt propera a la seva manera d'entendre la poesia. Per fi trobava algú que creia en la força implícita de la paraula, en el seu so i qualitat intrínseca, en la identitat de cada una, no necessàriament lligada estrictament al nombre de síl·labes, sinó a la seva intensitat i durada, part indissoluble del seu significat profund, com ella mateixa ens ho diu en els seus diaris: "Fer poemes molt físics, en què el mons es plasmin en les meves paraules no en abstraccions ni pur enginy... on les paraules tinguin una aura de poder místic... dir-les en veu alta, fer-les irrefutables."

love is our resistance

i que hi hagi molts més revolts a la carretera.
i que la pluja i el sol esclatin per igual.
i que els bucles infinits siguin per cridar juntes entonant una cançó.
i que el sant jordi sigui de música.
i que I will try to fix you.

roses i llibres per tothom!

li donem la paraula al drac

demà és sant Jordi... per fi! triga tant a passar el temps fins que torna a arribar el dia més bonic de l'any...! novament hauré de viure el sant Jordi lluny de Catalunya, però això no serà tan traumàtic perquè farem un passeig literari per la Fira del llibre de Vivers d'enguany. Les novetats que hi comprem, les explicarem el cap de setmana, a la tornada del passeig i de l'excursió als Moros i cristians d'Alcoi de dissabte.
I és que ja que no puc gaudir de la Rambla engalanada de roses i lletres, aprofitaré per celebrar la cultura del País Valencià. Farem un sant Jordi diferent!
I diferent és la proposta que m'arriba a través del bloc de la magnífica il·lustradora Eva Sans, amb qui vaig poder treballar en un dels nostres llibres de primària, sobre la coneguda llegenda de sant Jordi.
Sempre hem sabut de la mà de l'heroi el que va passar, però... algú ha pensat mai quina és la versió del drac? Què en pensa la bèstia, sobre tot plegat? No us podeu perdre aquest àlbum il·lustrat per Eva Sans i escrit per Montserrat Balada, que ha publicat El Cep i la Nansa i que s'anomena: Qui diu la veritat, el cavaller o el drac?


I parlant de dracs, per sant Vicent vam anar de visita a la terra de la meva cunyada, Solsona, un lloc molt bonic i ple d'història que val la pena conèixer, ja no sols pels monuments i la vistositat dels carrers, sinó per les festes (amb dracs i gegants que ballen) i pel parlar dels seus habitants, una barreja magnífica entre el català oriental i l'occidental, única.

silence ever after

com un cranc cap endins, tot s'escola al forat del món. i recordo pujant vora un barranc, el fantasma d'una minyona en una torre. aleshores hi eres tu. ara el riu puja brut endins. com un cranc, enrere. i la tarda cau grisa. potser, diuen, la cendra del volcà de sofre ens deixarà gelats. però tu, això, ja no ho hauràs de conèixer.

premi Vale la pena

encetem el dia amb una notícia que ens ha fet molt feliços.
Des de Bloc al forn ens han concedit el premi "Vale la pena". Moltíssimes gràcies, Queti! Quina il·lusió!

Hi ha unes regles que cal seguir amb aquest premi, sisplau.

Heu de col·locar aquest segell agraint al blocaire que us l'ha atorgat tot esmentant el seu bloc, de tal manera que si cliquen al segell els hi porte. Després heu de pensar en deu blocaires més per fer-ne una cadena amb les mateixes regles, tot explicant el mateix.

Una vegada ho hàgeu pensat, cal posar els enllaços d'aquests blocs i demanar-los que seguexin la cadena. Moltes gràcies.

La meva selecció és la següent (difícil de triar, però! hi ha massa blocs que es mereixen el premi!):

Frog in love

Hidden Planet

Versos per a l'amant

Bibliopoemes

Diari d'avort

Saps què vull dir-te?

Vols llegir?

El racó de l'Anna

L'aixeta

Pequeña saltamontes

al camí de...

(i a casa d'uns bons amics trobava un poema emmarcat que em va fer caure en altres poemes, i del poema al moment actual, i del moment a l'alè sostingut)

Menos tu vientre todo es confuso...

Menos tu vientre
todo es confuso.
Menos tu vientre
todo es futuro
fugaz, pasado
baldío, turbio.
Menos tu vientre
todo es oculto,
menos tu vientre
todo inseguro,
todo es postrero
polvo sin mundo.
Menos tu vientre
todo es oscuro,
menos tu vientre
claro y profundo.

Miguel Hernández

(i Crowded House ja té primer senzill del seu Intriguer que aniré a veure a Barcelona per sant Joan)

elegant

visca la poesia, sigui en vers, en prosa, en imatges, en música

«Estoy convirtiéndome en líquido para invadir cada uno de sus orificios cuando abra la puerta. Tenaz como un pájaro recién nacido, todo boca con su único deseo, cierro los ojos y tiemblo, esperando el paraíso: va a tocarme»

Elizabeth Smart

una persona entre milers

una persona entre milers d'altres persones solcava l'interior d'aquella fredor. l'aparença, la frisança, l'esperit de fugir. pujada damunt d'una branca immensa imaginava urpes d'ocells. una persona entre milers que sóc, entre milers que seré, i aquest fons tan desconegut, tan amarg. la música rebota les pauses en carrers deserts. he vist que brillaves, entre milers, i m'he reconegut.

de vegades, quan rellegeixo les meves paraules, me n'adono de la dificultat. de la meva dificultat.

ja sóc a casa.

el costat fosc

que em perdoni mara jade skywalker, però a lady vader li encanta aquesta cançó...



little things I should've said and done, I never took the time...

i en el misteriós passar

d'una llum de color verd
he trobat que venia el vermell
i el blau de la carícia
(que no he donat, no podia).
i ara que s'apaguen
i resto en l'obscuritat
d'aquesta sala tèbia,
em pregunto:
a on han anat tots els colors?
a on han esclatat, que no és a la vora?

a barcelona, neva

i quan tornàvem, al tren, només plovia... :(

la mamma

el balcó de casa

de vegades, quan tinc dolor, camino quilòmetres

i omplo els mapes de carrers buits
de petites passes d'un peu trenta-sis,
però a velocitats incompreses,
com pot ser? diu que està malalta.
senyores, senyors,
quinze dies sense somiar
quinze dies sense respirar
quinze dies a peu dret
caminant món enllà.
la dona que carrega mapes
prem amb força els malucs:
no m'aturaré,
caure a terra, dolor, dolor, dolor,
vaig de genolls.
però no m'aturo
em segueixen les branques
les mànigues
els passos de vianants
un semàfor en groc
l'olor del riu buit
un paper sense llençar
una formiga de cap vermell.
em segueixen les paraules
i camino, camino
senyores, senyors
com que no sento l'interior
he decidit ser volàtil,
tancar els ulls.
demanar perdó
de vegades, quan tinc dolor,
camino quilòmetres.
sé que al final, no sé a on,
un dia m'aturo i la vida torna a començar.
com pot ser? torno a ser jo cada nou cicle.


el mes de març està dedicat a l'endometriosi, una malaltia incapacitant i poc coneguda. Aquest any, pel dia de la dona, m'ha semblat que era una bona oportunitat dedicar-li uns minuts. gràcies

on the rebound

una de les coses que més em va agradar de la (excessivament aclamada) pel·lícula An education és aquesta peça al piano de Floyd Cramer, que apareix just al començament, juntament amb una animació ben bonica (totes les imatges del film, en general, són delicioses).