l'eva futura

darrerament estic una mica (perdó, molt) tipa de llegir referències i comentaris (en la majoria, sarcàstics) sobre allò que s'anomena "literatura femenina". Què és la literatura femenina? La que només llegeixen dones? La que només escriuen dones? La que llegeixen i escriuen dones? I de què serveix posar-li aquesta etiqueta? En farem un apartat nou a la llibreria del tall anglès?

Aquest bloc és un bloc personal on l'autora penja el que li sembla bé. L'autora, ja fa cosa de deu anys, va llegir un petit assaig de la Lucía Etxebarría (La letra futura. La Eva futura). Aquesta escriptora, tot i no ser massa santa de la meva devoció, em va mig obrir els ulls respecte a unes quantes coses sobre els cànons literaris tradicionals: per què la major part dels autors canònics són homes? És que les dones que han escrit o escriuen no tenen la mateixa qualitat literària per a formar part del cànon? Per què a la literatura canònica de tota la vida (pensem en Bloom, però també en els plans escolars d'abans) no se l'anomena "literatura masculina" i s'ha acabat el bròquil?

A mi m'agrada Txèkhov. I qui sigui més o menys lector habitual n'ha sentit a parlar o ha llegit algun dels seus contes. Però... coneixen Katherine Mansfield? Saben que es podrien haver parlat de tu a tu pel que fa a la qualitat dels seus escrits? Saben que Jane Austen no és novel·la romàntica de plorar i emportar-se un mocador a la galta, sinó crítica social d'una època? Tenen idea que Janet Frame va estar a punt de guanyar el premi Nobel, una escriptora silenciada perquè se la titllava de boja només perquè no seguia les convencions socials i allò que s'espera d'una dona? Mercè Rodoreda, aquella a qui la majoria consideren tova i sentimental, és l'escriptora en català traduïda a més llengües del món. I si us molesteu a llegir-ne alguna novel·la, a descobrir-ne el lirisme en cada combinació de paraules, deixareu de considerar-la un pastel per adonar-vos que la literatura que ella feia i la gran dedicació a la recuperació del català, són d'una admirable complexitat.

Aquest post podria ser etern i no arribaria enlloc: a mi m'agrada redescobrir aquestes dones a través del meu bloc. M'agrada que algunes persones no les oblidem, compartir-les i mostrar-les a altres dones i als homes que tenen l'habilitat i el do d'escriure. Una mena de feminisme literari que no exclou admirar bojament els escriptors masculins (tinc debilitat per Murakami, pot haver-hi un escriptor "més masculí"?).

Per això, si entreu aquí, heu de saber que, principalment, s'hi penja poesia, feta per mi mateixa o d'alguns escriptors i escriptores que remouen l'interior amb les seves paraules. I també s'hi parla de dones, dones anònimes, dones escriptores, dones que saben usar les lletres d'una manera excepcional i que es mereixen qualsevol tipus d'homenatge, encara que sigui tan discret i petit com un passeig.

la meva heroïna

Avui finalitza el congrés més romàntic del món, del qual aquest bloc ha format part durant el cap de setmana. I també arriba al final la votació sobre la novel·la de Jane Austen que més agrada als lectors i lectores del depasseig. Com era d'esperar, ha guanyat Pride and prejudice. Però hi ha hagut sorpreses rellevants, almenys per mi, perquè Mansfield Park no ha rebut ni un sol vot. També hi ha opcions que no em sorprenen: Sense and sensibility ha quedat segona, molt a prop de la primera, i força lluny de les altres. Al meu parer, és gràcies al fet que la meva generació, en la majoria, va conèixer aquesta novel·la per la magnífica pel·lícula d'Ang Lee, protagonitzada per Emma Thomson (Elinor), Kate Winslet (Marianne) i Hugh Grant (Edward Ferrars).

Personalment, la meva novel·la preferida és Pride and prejudice, perquè trobo que és un treball literari perfecte. He de confessar, de tota manera, que Sense and... és una de les que més m'agrada, o de les que més em va fer gaudir quan la llegia, i que Emma m'encanta perquè el personatge principal és una dona deliciosa. Gràcies a una relectura de Persuasion, també m'estic adonant que la darrera novel·la de la Jane Austen està d'absoluta actualitat pel tema que tracta i que és molt recomanable. I, al meu parer, tot i que sé que no tothom hi està a favor, la més fluixa és Mansfield Park. Tinc la teoria que, com que la vaig llegir la darrera, una protagonista com la Fanny Price se'm va fer massa pusil·lànime i feble, en comparació amb totes les altres. Fins i tot amb la Catherine Morland, heroïna del primer llibre que va publicar, Northanger Abbey, que no és res més que una noia ingènua enamorada de les novel·les gòtiques que surt al món real per a topar-hi de nassos, vaig gaudir molt més: la Catherine, tot i la seva inexperiència amb les persones de carn i ossos, és una noia de caràcter fort.

Hi ha opinions per donar i per vendre, però el que és evident és que cal llegir, almenys un cop a la vida, alguna de les novel·les de la Jane Austen. Una bona amiga em va descobrir una col·lecció que imita les llibretes moleskine de totes les novel·les de l'autora. Un dissabte a Barcelona em vaig apropar a la Casa del llibre i, mentre sonaven els germans Finn a la ràdio, i com si fos per art de màgia, van caure a les meves mans dues joies: Emma i Northanger Abbey. La col·lecció, il·lustrada per Hugh Thomson (gràcies, Carme!) i amb una bona introducció tant de la novel·la i els seus personatges, com de l'època en la qual va viure l'escriptora, és una autèntica joia de col·leccionista.

El fet que fossin precisament aquestes dues novel·les i no cap altra les que quedessin a la venda en la llibreria (i les últimes, si en voleu alguna les haureu d'encarregar a la pàgina adjunta a la il·lustració), va ser un senyal delicadament adornat per la cançó dels meus músics preferits. Va ser la meva amiga Carme qui em va descobrir la Jane Austen. I, jugant, va ser ella qui em va dir que si havia de ser una heroïna de les seves novel·les, m'anava força bé la Catherine Morland. He de dir que després de llegir Northanger Abbey no hi vaig estar gaire d'acord: una heroïna menor, a qui prenen el pèl i que no té una força com la d'Emma, per exemple, que és la seva heroïna. Amb el temps, però, he estat conscient que jo mateixa, als disset anys, i moltes de les lectores del bloc o d'altres blocs a aquesta edat o cap avall, som Catherines Morland que hem viscut amerades de llibres i que esperem viure la vida entre línies d'una novel·la. Jo m'he creuat molts cops amb Isabellas i Johns Thorpes i he estat incapaç d'adonar-me'n. No és la pròpia Catherine una mena de Quixot de l'època victoriana?

I vosaltres? Teniu una heroïna preferida? Una que admireu, que us agradi perquè sí o amb qui us sentiu identificats. Doncs voteu-la.

un altre adéu a qui encara no ha arribat

El cansancio

El cansancio. De nuevo, el
cansancio. El esfuerzo por
sobrevivir. Reiterado

Observar las nubes.
Dentro.
Barrer.
Dentro.

Elegir quedar.

Toda nube
lleva una trayectoria. Asumir
la trayectoria. Imposible
barrer todo siempre. Está el
cansancio.

Aunque también el de
las trayectorias. De ver pasar las nubes.
También ese cansancio.

Entonces,
por un momento, ahora.
Sin voluntad. Y casi está bien.
Hasta pensar el estar bien y convertirlo
en nube. En trayectoria.


Chantal Maillard

esgarrifances

aquest escrit havia de formar part de la teoria dels blocs comunicants i, alhora, retre un homenatge privat a una data molt íntima: el nou de febrer. però hi ha successos que se'ns llencen al damunt, ens esgarrapen i destrueixen tots els versos que mai no s'han dit. per això, prenc l'ajut d'una escriptora única i deixo caure, plena d'esgarrifances, les seves paraules a les estovalles d'aquest camí.

The End

At the end

I have to move my sight up or down.

The path stops here.

Up is heaven, down is ocean

or, more simply, sky and sea rivalling

in welcome, crying Fly (or Drown) in me.

I have always found it hard to resist an invitation

especially when I have come to a dead end

a

dead

end.


The trees that grow along cliff-faces,

having suffered much from weather, put out thorns

taste of salt

ignore leaf-perm and polish:

hags under matted white hair

parcels of salt with the string tangled;

underneath

thumping the earth with their rebellious root-foot

trying to knock up

peace

out of her deep sleep.


I suppose, here, at the end, if I put out a path upon the air

I could walk on it, continue my life;

a plastic carpet, tight-rope style

but I’ve nothing beyond the end to hitch it to,

I can’t see into the mist around the ocean;

I shall have to change to a bird or a fish.


I can’t camp here at the end.

I wouldn’t survive

unless returning to a mythical time

I became a tree

toothless with my eyes full of salt spray;

rooted, protesting on the edge of this cliff

– Let me stay!

Janet Frame

girafes (i elefant)

Una lingua è cultura autentica, portano con sé ben più che banali sintassi: sono materia viva in cui si riflette l’esperienza umana; lasciare che s’estinguano significa far morire la storia della gente dalle cui passioni sono scaturite.

Jirafa

Tú hablas de tú
a los árboles,
penetras con tu pregunta
entre las ramas,

no quieres nada de los pájaros,
como no quieres nada de la hierba;
tú sólo quieres lo que sabe
a verde sin tristezas,
quieres el verde más inalcanzable.

Eres la gran apasionada de las hojas,
la gran apasionada de lo intacto,
buscas el verde que no existe en esta tierra,
eres la gran platónica.


Fabio Morábito

sopravviverò al tumulto delle tue parole

l'aire glaçat damunt del sol dispara la caiguda de les darreres paraules que l'olor de l'hivern no deixa abandonar. admiro carmen consoli (el diari espanyol El País va publicar-ne aquesta declaració: "Tuve un novio español y estaba convencida de que con él había aprendido castellano, pero no, ¡resulta que lo que sé es catalán!").

Sud est

Quella domenica mattina una brezza malinconica
Soffiava dal mare
Il pensiero di odissee lontane
Viaggiatori in cerca di emozioni forti a cui approdare.

Sopravviverò al tumulto delle tue parole
A Sud est, ai margini del buio incede il sole
Ed aspetterò la sera agghindata di brillanti
Verresti a guardare le stelle.

Spiegami in fondo che senso ha
Aspettare l’estate per poi
Rimpiangere il freddo dell’inverno
Dove il cielo è più terso
Il sapore dell’inverno.

Quella domenica mattina accettavo
senza accorgermi un invito al dolore,
un tripudio di onde anomale agitava l’orizzonte.
Non avevo che me stessa e una ridente imbarcazione
Sopravviverò al tumulto delle tue parole, sopravviverò.

Spiegami in fondo che senso ha
Aspettare l’estate per poi rimpiangere
Il freddo dell’inverno
E gli odori che non risvegliano i sensi
e le anguste giornate sempre brevi
Che senso ha ostinarsi a reprimere un desiderio e
Lasciarlo alla porta fingendo l’assenza
Ed ancora una volta non saper dire basta.

Quella domenica mattina accettavo
senza accorgermi un invito al dolore.

Carmen Consoli

a l'autobús

tipa dels gemecs dels pusil·lànimes.

pujo a l'autobús.

miro per la finestra.

agafo un llibre a l'atzar.

moltes gràcies.

(necessitava un instant lliure de còpies).

I he copiat:

En temps antics, gravats minuciosos,
hi havia amants, i torres, i merlets,
i amor intens de plant irreversible,
i rius molt grans, i florestes propícies.
Creuava els anys el renill d'un cavall
com una font oculta entre les fulles
o com un nu de faig sota la lluna.
Aquest amor que per tu jo sent, fondo,
té en aquell temps l'arrel convulsa encara.

Vicent Andrés Estellés

bambina

els dies que em perdo és bonic descobrir que fa sol a dins del cotxe, encara que els sis graus del carrer gelen les puntes dels dits. porto els cabells esbullats. dolça matinada en els ulls. t'he cercat. hem ballat, entre els carrers que ja no fan olor de plàtan. no cauen les plomes perquè han marxat els ocells. és curiós que em perdo a l'hivern i arribo a carrerons de primavera. em donaràs les flors? acostumo a perdre'm més aviat a la fosca. quin reflex més curiós fan les cantonades als plecs dels teus ulls. enganxo papers bruts que algú ha deixat a terra en puntes de jerseis descosides. he fet del sol un immens ninot sense cara. pinta-me-la. em donaràs les flors?

je voudrais que quelqu'un m'attende quelque part

per molts anys, e.

amb tu han crescut les ganes d'escriure, de compartir vides, de comprendre dones... carme riera, maria mercè marçal, anna gavalda... :) i tantes pel·lícules sobre les persones, les emocions, les històries creuades, els somnis, l'amor.


-¿Però, l'estimaves d'amor amor? -va acabar preguntant-li.
I com que no va respondre inmediatament, buscant una altra paraula, més justa i més precisa, menys comprometedora, va sentir un murmuri de desengany que li va donar la bufa que esperava desde feia temps per tornar en si:
-Que tòtila sóc. ¿De quina altra manera es pot estimar?

El consol, Anna Gavalda.

quina pel·lícula més bonica, oi? hauríem de tornar-la a veure! Nine lives.

the ball

la primor
d'aquella darrera paraula
escapava, indòmita, a través de l'espai
entre dos fulls.
m'has dit potser
i l'aire arrossegava, com un huracà
els punts i seguits del nostre ara.
massa poc espai a través dels núvols.
les teranyines.
les comes.
una ratlla de final i la signatura de vint dits.

eròtiques i despentinades

Abante, Antònia; Abelló, Montserrat; Aguilar-Amat, Anna; Albert, Caterina; Albert, Nora-Helena Alvarado-; Anfruns, Montserrat, Arderiu, Clementina; Ballester, Margarita; Bel, Joana; Brazales, Maite; Butxaca, Montserrat; Canela, Pilar; Cardona, Àngels; Cardona-Bosch, Fina; Cediel, Anna Maria; Chordà, Mari; Contijoch, Josefa; Delgado, Empar; Denís, Lluïsa; Dodas, Anna; Dolç, Isabel; Escrivà, Maria Josep; Fabregat, Rosa; Fullana, Maria; Garcia i Canet, Isabel; González, Marisol; Gorga, Gemma; Gregori, Àngels; Guasch, Carme; Ibars, Maria; Jaume, Quima; Leveroni, Rosa; Lliberós, Susanna; Lluch, Gemma; López i Granell, Laura; Manent, Montserrat; Marçal, Maria-Mercè; Martínez Bella, Consol; Martínez-Pastor, Esther; Masllorens, Martha; Massanet, Maria Antònia; Mezquita, Begonya; Miquel, Dolors; Montero, Anna; Mulet, Cinta; Mur, Mireia; Noguera, Laia; Oleart, Maria; Ortiz, Judit; Pascual, Teresa; Passola, Tònia; Pujol, Francesca; Ramis, Llúcia; Rovira, Carme; Salvà, Maria Antònia; Sánchez-Cutillas, Carmelina; Sant-Celoni, Encarna; Secall, Maria Victòria; Simon, Glòria; Tarrés, Irene; Toledo, Susanna; TX -Meritxell Cucurella-Jorba; Vayreda, Montserrat; Verger, Maria; Vidal-Conte, Mireia; Viñas, Cèlia; Xargay, Ester; Zabala, Júlia

Eròtiques i despentinades ha estat publicat per Arola i els drets d'autoria de la primera edició es cediran a l'associació de dones TAMAIA, dones contra la violència, de Barcelona.

Gràcies a l'Imma per aquesta fantàstica recomanació! Ja l'he encarregat a la llibreria Catalònia. El recull corre a càrrec de l'Encarna Sant-Celoni.

per molts anys, p.

La hermosa joven se arrodilló y se inclinó sobre mí, con maligna satisfacción. Había en ella una voluptuosidad deliberada que era a la vez excitante y repulsiva, y al arquear el cuello llegó a lamerse los labios como un animal, hasta que pude ver a la luz de la luna la humedad que brillaba en los labios escarlatas y en la roja lengua con la que se lamía los dientes rojos y aguzados. Su cabeza descendía cada vez más... cerré los ojos en éxtasis y esperé.
(...)
No hay duda de que existen los vampiros; algunos de nosotros tenemos evidencias de ello. Incluso, aunque no tuvieramos una prueba en nuestra propia y desdichada experiencia, las informaciones y los datos del pasado aportan pruebas suficientes. Admito que al principio fui escéptico. Si no hubiera sido porque a través de largos años me he entrenado para tener una mentalidad abierta, no habría creído hasta que llegó el momento en que los hechos golpeaban en mi oído: "¡Míralo! ¡Míralo! Lo probamos, lo estamos probando". Sin embargo, si hubiera sabido al principio lo que sé ahora --si al menos lo hubiera sospechado---, una vida preciosa para todos los que la queríamos no se hubiera perdido. Pero ya no tiene remedio y ahora debemos trabajar para que no perezcan otras almas, que podamos salvar.
El nosferatu no muere como la abeja que ha punzado una vez. Sólo se hace más fuerte, y, por serlo, tiene aún más poder para el mal. El vampiro que está entre nosotros tiene como persona más fuerza que veinte hombres; su astucia es muy superior a la de los mortales, porque es una astucia que va creciendo con los siglos; tiene la ayuda de la nigromancia que es, como implica la etimología de la palabra, la adivinación por la muerte, y todos los muertos a los que pueda acercarse están a sus órdenes; es una bestia, más que una bestia; de una crueldad demoniaca y carece de corazón; puede, sin limitaciones, aparecer a su voluntad donde y cuando quiera, y en cualquiera de las formas que elija. Puede, en su área de acción, dirigir los elementos: la tormenta, la niebla, el trueno; tiene poder sobre las cosas más repugnantes: la rata, la lechuza y el murciélago, la polilla y el zorro, y el lobo; puede crecer o reducir su tamaño y puede, en ocasiones, desvanescerse y aparecer sin ser visto.
Entonces, ¿cómo podríamos comenzar nuestra lucha para destruirle? ¿Cómo podemos descubrir dónde está, y, si lo encontramos, cómo destruirle?
Queridos amigos, la empresa que vamos a emprender es demasiado terrible y puede traer consecuencias que harían temblar al más valiente. Porque si perdemos en nuestro empeño, significa que, ha ganado él, y , entonces, ¿qué final nos espera?
¡La vida no es tan importante para mí y no me importa perderla! Pero el fracaso no es sólo un asunto de vida o muerte. Sino que nos volveríamos como él; que nos convertiríamos en seres horribles de la noche, como él, sin corazón ni consciencia, haciendo presa en los cuerpos y en las almas de aquellos a los que más queremos. Se nos cerrarían para siempre las puertas del cielo, porque ¿quién nos las iba a abrir de nuevo? Seguiríamos siendo aborrecidos por todos, como una mancha en el brillo del rostro de Dios; una flecha clavada en el costado de Él que murió por el hombre. Pero estamos frente a frente con nuestro deber, ¿podemos en este caso abandonar? Por mi parte, digo que no, pero soy viejo, y la vida, con su sol, sus lugares agradables, con el canto de los pájaros, la música y el amor, ha quedado un poco atrás. Pero vosotros sois jóvenes. Algunos habeís visto grandes penas, pero todavía quedan días hermosos en vuestro futuro.

Bram Stoker, Dràcula



(m'encantava aquesta cançó, pepa! moment electrodark)

Qué hermoso es cuando hay sueño,
dormir bien... y roncar como un sochantre
y comer... y engordar... ¡y qué desgracia
que esto sólo no baste!

lost island

atureu-me el temps
i deixeu que faci figa aquesta ona
que llepa els meus dits.
m'he llevat en una illa
amb els cabells estesos al cel.
ara no puc
no puc sortir-ne i les passes
claven cercles a la consciència.
em trobo sola.
atureu-me el temps,
que sàpiga arribar
al punt més tendre de la capçada.




Vampires wait to dance on my grave
Lawyers that gather around a disaster
Step on the gas, our glorious past
Is catching up with us and on the horizon

You can almost make out
The shape of a mouth
In the billowing clouds
Where the lost island is found

Child on my lap, taking a nap
Knowing that nothing can ever be stolen
And you paint the jug, paint it with love
As if you were the one girl who needed reminding

You can almost make out
The shape of a mouth
Where the rocks begin
Thats where the lost island is

Oh wonder why
Some wait for the signs
But you'll always be my girl
Sun diving off
Like birds from the rocks
You'll always be my girl

You can almost make out
The shape of a mouth
And the contours of Earth
And I promise you one day I will return

Crowded House

el meu amor és així...

Mi amor es así...

Mi amor es así,
como este aguacero,
rebotando contra el pavimento,
pintando de verde el campo,
tapa-cielos,
tenaz,
mójalo todo,
Se me riega por dentro
y lo siento latir en la yema de los dedos
cuando quiero tocarte
y no te tengo cerca.
Como este aguacero, amor,
me vuelvo un montón de agua entre tus brazos
ando desbocada por tu cauce
me hago arroyuelo en el pelo de tu pecho.
Así como esta lluvia,
me desbordo en palabras
para contarte todos mis quehaceres,
para meterte en todos los rincones de mi día,
en todos los aleros de mis horas.
Salto desde tus brazos,
como la lluvia que se derrama de los techos
y me duele la carne de querer prolongarte
de querer florecer la semilla en mi vientre
y darte un hijo hermoso y vital
como este invierno.

Gioconda Belli

jane campion

a l'espera de dues joies:
aconseguir An angel at my table, versió cinematogràfica del llibre homònim de Janet Frame.
saber quan estrenen Bright star, pel·lícula sobre la història d'amor del poeta John Keats, a casa.
totes dues pel·lícules són de la directora de cinema neozelandesa Jane Campion, creadora d'altres tresors com El piano o El retrat d'una dama (basada en la novel·la de Henry James).

BRILLANT ESTEL

Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat. Eremita de l’espai infinit-

les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans,
o contemplar la màscara de neu que es diposita,
nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.

No! Així i tot amb constància tothora inalterada,
el jove pit del meu amor fent de coixí,
sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada,
restar despert en dolç desfici sense fi,

escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla,
i així viure per sempre –o de fallir i finar.


John Keats
traducció de Marià Villangómez

neva a valència

crec que la ciutat se sentia gelosa de barcelona i ha decidit matinar-me uns reis de color blanc. la neu em fa molt feliç. mai n'he entès el motiu. i, avui, embotida dins del meu abric vermell de mil colors, passejo a gambades i li dedico deu anys de la meva vida.

gràcies a Mirielle per la imatge, presa del seu bloc

dolç 2010

arriben els reis i jo, silenciosament, baixo a les paradetes, compro quatre coses a artesans, escolto una cançó dolça, em llepo el dit de tortell de massapà i esclato un fins l'any vinent. em falten les cartes. em falta la ciutat. però torno amb tu.

barcelona

(explicació de la meva ciutat i jo. gentilesa de Klimt 1918)




Just an interlude in your life

Let all the songs tell you the meaning
in a world you are finding small.
Keeping your soul safe when you are bleeding inside.
But you can't forget
you can't forgive how I told you last time I saw you.
It wants to make you cry
it wants to make you swear.
I want you to know.
Every hour, every day I spent with you was forever.
My mind goes astray
I swore it would be forever.
I'm just awaking with the dusk on my eyes.
I didn't give anyone else a love like this.

Let all the clouds sing of my illusion
from a sky now it's turning blue.
Keeping my smile safe
when I am dying inside.
And I can't forget
I can't forgive how you kissed me
last time you loved me.
It wants to make me die
it wants to make me bleed.
I want you to know.

And you run through the midnight air
your adolescent dreams are gone.
Break me off a piece of that love, tonight 'cause
you can't forget
you can't forgive
how I told you last time I loved you.
I drop off these notes
I turn on the amp.
This song was for make you cry.

And I'm bleeding through the emotions
with my music, with devotion.
I want to disappear, here in the tones.
I need you to know.

Every hour, every day I spent with you
was forever.
Always together.
My mind goes astray, I swore it would be forever.
Ever and ever.
And I'm bleeding, through the emotions with my music
with devotion.
I want to disappear, here in the tones.
I need you to know.

Klimt 1918