els dies que em perdo és bonic descobrir que fa sol a dins del cotxe, encara que els sis graus del carrer gelen les puntes dels dits. porto els cabells esbullats. dolça matinada en els ulls. t'he cercat. hem ballat, entre els carrers que ja no fan olor de plàtan. no cauen les plomes perquè han marxat els ocells. és curiós que em perdo a l'hivern i arribo a carrerons de primavera. em donaràs les flors? acostumo a perdre'm més aviat a la fosca. quin reflex més curiós fan les cantonades als plecs dels teus ulls. enganxo papers bruts que algú ha deixat a terra en puntes de jerseis descosides. he fet del sol un immens ninot sense cara. pinta-me-la. em donaràs les flors?
El Racó d'Ademús
Fa 3 hores
.jpg)
6 caminants:
no sé, però em fa l'efecte que algú que mira les coses així com tu es perd ben poques coses... :)
Al llegir-te la primera vegada he tingut un dejà-vu però no he segut capaç de situar-lo en el temps ni la memòria...el tinc encara allà al fons del cap, no sé crec que té que veure en la llum...ja en parlarem, a lo millor aleshores me´n recorde del tot...clar que a lo millor no em fa falta, no?
bss
german, gràcies pel que dius, tot i que de vegades les coses de debò es deixen passar per fixar-se massa en els detalls amagats!
monique, reina, :)
És un text molt bonic.
Preciosa la frase: enganxo papers bruts que algú ha deixat a terra en puntes de jerseis descosides.
Petons,
Anna
Bonic, molt!
moltes gràcies a les dues. :D
Publica un comentari a l'entrada