eròtiques i despentinades

Abante, Antònia; Abelló, Montserrat; Aguilar-Amat, Anna; Albert, Caterina; Albert, Nora-Helena Alvarado-; Anfruns, Montserrat, Arderiu, Clementina; Ballester, Margarita; Bel, Joana; Brazales, Maite; Butxaca, Montserrat; Canela, Pilar; Cardona, Àngels; Cardona-Bosch, Fina; Cediel, Anna Maria; Chordà, Mari; Contijoch, Josefa; Delgado, Empar; Denís, Lluïsa; Dodas, Anna; Dolç, Isabel; Escrivà, Maria Josep; Fabregat, Rosa; Fullana, Maria; Garcia i Canet, Isabel; González, Marisol; Gorga, Gemma; Gregori, Àngels; Guasch, Carme; Ibars, Maria; Jaume, Quima; Leveroni, Rosa; Lliberós, Susanna; Lluch, Gemma; López i Granell, Laura; Manent, Montserrat; Marçal, Maria-Mercè; Martínez Bella, Consol; Martínez-Pastor, Esther; Masllorens, Martha; Massanet, Maria Antònia; Mezquita, Begonya; Miquel, Dolors; Montero, Anna; Mulet, Cinta; Mur, Mireia; Noguera, Laia; Oleart, Maria; Ortiz, Judit; Pascual, Teresa; Passola, Tònia; Pujol, Francesca; Ramis, Llúcia; Rovira, Carme; Salvà, Maria Antònia; Sánchez-Cutillas, Carmelina; Sant-Celoni, Encarna; Secall, Maria Victòria; Simon, Glòria; Tarrés, Irene; Toledo, Susanna; TX -Meritxell Cucurella-Jorba; Vayreda, Montserrat; Verger, Maria; Vidal-Conte, Mireia; Viñas, Cèlia; Xargay, Ester; Zabala, Júlia

Eròtiques i despentinades ha estat publicat per Arola i els drets d'autoria de la primera edició es cediran a l'associació de dones TAMAIA, dones contra la violència, de Barcelona.

Gràcies a l'Imma per aquesta fantàstica recomanació! Ja l'he encarregat a la llibreria Catalònia. El recull corre a càrrec de l'Encarna Sant-Celoni.

per molts anys, p.

La hermosa joven se arrodilló y se inclinó sobre mí, con maligna satisfacción. Había en ella una voluptuosidad deliberada que era a la vez excitante y repulsiva, y al arquear el cuello llegó a lamerse los labios como un animal, hasta que pude ver a la luz de la luna la humedad que brillaba en los labios escarlatas y en la roja lengua con la que se lamía los dientes rojos y aguzados. Su cabeza descendía cada vez más... cerré los ojos en éxtasis y esperé.
(...)
No hay duda de que existen los vampiros; algunos de nosotros tenemos evidencias de ello. Incluso, aunque no tuvieramos una prueba en nuestra propia y desdichada experiencia, las informaciones y los datos del pasado aportan pruebas suficientes. Admito que al principio fui escéptico. Si no hubiera sido porque a través de largos años me he entrenado para tener una mentalidad abierta, no habría creído hasta que llegó el momento en que los hechos golpeaban en mi oído: "¡Míralo! ¡Míralo! Lo probamos, lo estamos probando". Sin embargo, si hubiera sabido al principio lo que sé ahora --si al menos lo hubiera sospechado---, una vida preciosa para todos los que la queríamos no se hubiera perdido. Pero ya no tiene remedio y ahora debemos trabajar para que no perezcan otras almas, que podamos salvar.
El nosferatu no muere como la abeja que ha punzado una vez. Sólo se hace más fuerte, y, por serlo, tiene aún más poder para el mal. El vampiro que está entre nosotros tiene como persona más fuerza que veinte hombres; su astucia es muy superior a la de los mortales, porque es una astucia que va creciendo con los siglos; tiene la ayuda de la nigromancia que es, como implica la etimología de la palabra, la adivinación por la muerte, y todos los muertos a los que pueda acercarse están a sus órdenes; es una bestia, más que una bestia; de una crueldad demoniaca y carece de corazón; puede, sin limitaciones, aparecer a su voluntad donde y cuando quiera, y en cualquiera de las formas que elija. Puede, en su área de acción, dirigir los elementos: la tormenta, la niebla, el trueno; tiene poder sobre las cosas más repugnantes: la rata, la lechuza y el murciélago, la polilla y el zorro, y el lobo; puede crecer o reducir su tamaño y puede, en ocasiones, desvanescerse y aparecer sin ser visto.
Entonces, ¿cómo podríamos comenzar nuestra lucha para destruirle? ¿Cómo podemos descubrir dónde está, y, si lo encontramos, cómo destruirle?
Queridos amigos, la empresa que vamos a emprender es demasiado terrible y puede traer consecuencias que harían temblar al más valiente. Porque si perdemos en nuestro empeño, significa que, ha ganado él, y , entonces, ¿qué final nos espera?
¡La vida no es tan importante para mí y no me importa perderla! Pero el fracaso no es sólo un asunto de vida o muerte. Sino que nos volveríamos como él; que nos convertiríamos en seres horribles de la noche, como él, sin corazón ni consciencia, haciendo presa en los cuerpos y en las almas de aquellos a los que más queremos. Se nos cerrarían para siempre las puertas del cielo, porque ¿quién nos las iba a abrir de nuevo? Seguiríamos siendo aborrecidos por todos, como una mancha en el brillo del rostro de Dios; una flecha clavada en el costado de Él que murió por el hombre. Pero estamos frente a frente con nuestro deber, ¿podemos en este caso abandonar? Por mi parte, digo que no, pero soy viejo, y la vida, con su sol, sus lugares agradables, con el canto de los pájaros, la música y el amor, ha quedado un poco atrás. Pero vosotros sois jóvenes. Algunos habeís visto grandes penas, pero todavía quedan días hermosos en vuestro futuro.

Bram Stoker, Dràcula



(m'encantava aquesta cançó, pepa! moment electrodark)

Qué hermoso es cuando hay sueño,
dormir bien... y roncar como un sochantre
y comer... y engordar... ¡y qué desgracia
que esto sólo no baste!

lost island

atureu-me el temps
i deixeu que faci figa aquesta ona
que llepa els meus dits.
m'he llevat en una illa
amb els cabells estesos al cel.
ara no puc
no puc sortir-ne i les passes
claven cercles a la consciència.
em trobo sola.
atureu-me el temps,
que sàpiga arribar
al punt més tendre de la capçada.




Vampires wait to dance on my grave
Lawyers that gather around a disaster
Step on the gas, our glorious past
Is catching up with us and on the horizon

You can almost make out
The shape of a mouth
In the billowing clouds
Where the lost island is found

Child on my lap, taking a nap
Knowing that nothing can ever be stolen
And you paint the jug, paint it with love
As if you were the one girl who needed reminding

You can almost make out
The shape of a mouth
Where the rocks begin
Thats where the lost island is

Oh wonder why
Some wait for the signs
But you'll always be my girl
Sun diving off
Like birds from the rocks
You'll always be my girl

You can almost make out
The shape of a mouth
And the contours of Earth
And I promise you one day I will return

Crowded House

el meu amor és així...

Mi amor es así...

Mi amor es así,
como este aguacero,
rebotando contra el pavimento,
pintando de verde el campo,
tapa-cielos,
tenaz,
mójalo todo,
Se me riega por dentro
y lo siento latir en la yema de los dedos
cuando quiero tocarte
y no te tengo cerca.
Como este aguacero, amor,
me vuelvo un montón de agua entre tus brazos
ando desbocada por tu cauce
me hago arroyuelo en el pelo de tu pecho.
Así como esta lluvia,
me desbordo en palabras
para contarte todos mis quehaceres,
para meterte en todos los rincones de mi día,
en todos los aleros de mis horas.
Salto desde tus brazos,
como la lluvia que se derrama de los techos
y me duele la carne de querer prolongarte
de querer florecer la semilla en mi vientre
y darte un hijo hermoso y vital
como este invierno.

Gioconda Belli

jane campion

a l'espera de dues joies:
aconseguir An angel at my table, versió cinematogràfica del llibre homònim de Janet Frame.
saber quan estrenen Bright star, pel·lícula sobre la història d'amor del poeta John Keats, a casa.
totes dues pel·lícules són de la directora de cinema neozelandesa Jane Campion, creadora d'altres tresors com El piano o El retrat d'una dama (basada en la novel·la de Henry James).

BRILLANT ESTEL

Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat. Eremita de l’espai infinit-

les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans,
o contemplar la màscara de neu que es diposita,
nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.

No! Així i tot amb constància tothora inalterada,
el jove pit del meu amor fent de coixí,
sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada,
restar despert en dolç desfici sense fi,

escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla,
i així viure per sempre –o de fallir i finar.


John Keats
traducció de Marià Villangómez

neva a valència

crec que la ciutat se sentia gelosa de barcelona i ha decidit matinar-me uns reis de color blanc. la neu em fa molt feliç. mai n'he entès el motiu. i, avui, embotida dins del meu abric vermell de mil colors, passejo a gambades i li dedico deu anys de la meva vida.

gràcies a Mirielle per la imatge, presa del seu bloc

dolç 2010

arriben els reis i jo, silenciosament, baixo a les paradetes, compro quatre coses a artesans, escolto una cançó dolça, em llepo el dit de tortell de massapà i esclato un fins l'any vinent. em falten les cartes. em falta la ciutat. però torno amb tu.

barcelona

(explicació de la meva ciutat i jo. gentilesa de Klimt 1918)




Just an interlude in your life

Let all the songs tell you the meaning
in a world you are finding small.
Keeping your soul safe when you are bleeding inside.
But you can't forget
you can't forgive how I told you last time I saw you.
It wants to make you cry
it wants to make you swear.
I want you to know.
Every hour, every day I spent with you was forever.
My mind goes astray
I swore it would be forever.
I'm just awaking with the dusk on my eyes.
I didn't give anyone else a love like this.

Let all the clouds sing of my illusion
from a sky now it's turning blue.
Keeping my smile safe
when I am dying inside.
And I can't forget
I can't forgive how you kissed me
last time you loved me.
It wants to make me die
it wants to make me bleed.
I want you to know.

And you run through the midnight air
your adolescent dreams are gone.
Break me off a piece of that love, tonight 'cause
you can't forget
you can't forgive
how I told you last time I loved you.
I drop off these notes
I turn on the amp.
This song was for make you cry.

And I'm bleeding through the emotions
with my music, with devotion.
I want to disappear, here in the tones.
I need you to know.

Every hour, every day I spent with you
was forever.
Always together.
My mind goes astray, I swore it would be forever.
Ever and ever.
And I'm bleeding, through the emotions with my music
with devotion.
I want to disappear, here in the tones.
I need you to know.

Klimt 1918

peix II

i quan va esclatar la tempesta,
aquell regalimar de les gotes
va obrir viaranys inesperats.
a qui busques?
a tu.
doncs corre, salta riu avall.
que les roques no frenin
la teva embranzida.

peix

si fos un peix
podria caminar recolzant tota la planta dels peus
a terra,
oblidaria les puntetes
oblidaria la pota coixa.
si fos un peix
dormiria vuit hores seguides, o més,
sense engolir-me el plor del tic-tac
inabastable.
ja no seria sonàmbula.
ja no patiria.
i les llàgrimes ajudarien a suportar el ventre
els ronyons, la llum s'escapa a través de l'interior.
sisplau, faci'm peix
deixi'm ser peix.
dins de l'aigua tinc cames
i puc restar dreta, com les persones,
i puc dormir, com les persones,
puc seure hores i hores,
com les persones.
deixi'm ser un peix.
sisplau, que l'aigua apagui el dolor, que algú arrenqui
el dolor.

bones festes!

encara no seguiu els thePAPERkids team?

la negra noche, con mojadas plumas, iba volando por la turbia sombra, lloviendo sueño encima de la gente

Desembre

Des de la finestra observo la plaça: als plàtans
els queden quatre fulles exhaustes que no
es decideixen a emprendre el darrer vol. Quatre
són també els dies que pengen del calendari,
a punt per caure quan ningú no miri. Tot
acaba desprenent-se i retornant a terra
amb la freda ventada de l'estació
desfavorable. El procés és lent, gairebé
imperceptible. Cal estar-se nits senceres
acostumant la mirada a la quietud
abans d'advertir com la vida perd els pètals,
perd els dies, perd l'oxigen, perd els ocells,
perd els cossos, perd les respostes. També els morts
celebren el Nadal, asseguts al voltant
de les joguines. Rere la finestra penso
en ells, que és una manera de pensar en mi.
I la vida perd les fulles, indiferent
a tot, com un immens arbre caducifoli.

Gemma Gorga

(títol a partir d'uns versos de Pedro Espinosa, els quals agraden molt a Gemma Gorga, qui va ser professora meva a la facultat)

un cranc

il·lustració de Raúl Allen

Pájaros ya no más aquí

El bosque está callado hoy, callado
como fusión nuclear

En algún sitio debe de haber vida,
pero es muy lejos o fue hace mucho tiempo
No aquí,

en esta casa que se abandonó a sí misma
justamente como nosotros la abandonaremos,
devolviéndola a la naturaleza

Apoyo un destornillador en el techo blando
y lo hago girar, hago un orificio
para que entren los pájaros

Los árboles dejan caer su sombra con las hojas,
aterrizan en el techo de la terraza y
oscurecen el día

Hay algo que no veremos, algo
que esta detrás, dentro de todo
Algo que no ocurre por azar

Queda en la mesa un terrón de azúcar,
el despertador preparado por última vez:
sueño y realidad, ahora todo es lo mismo

Un barómetro sube y baja
al mismo tiempo, yo subo

en lo salino soy acerbo
Doy dos vueltas de llave
y me despido
Los helechos crujen fríamente,
como un aplauso


FÅGLAR EJ LÄNGRE HÄR

Ute i skogen är det tyst idag, tyst
som en härdsmälta

Någonstans måste det finnas liv,
men det är långt bort eller för länge sedan
inte här,

i detta hus som övergivit sig själv
precis som vi ska överge det,
lämna det tillbaks till naturen

Jag sätter en skruvmejsel i det mjuka taket
och vrider runt, gör ett hål
för att släppa in fåglarna

Träden fäller sin skugga med löven,
de landar på verandataket och
förmörkar dagen

Det är något vi inte ska se, något
som finns bakom, innanför allt
inget som händer av en slump

En sockerbit kvar på bordet,
väckarklockan uppdragen för sista gången:
dröm och verklighet, allt känns detsamma nu

En barometer stiger och faller
på samma gång, själv stiger jag

i sältan är jag sträv
Vrider runt nyckeln två gånger
och tar farväl
Ormbunkarna rasslar kallt,
som en applåd

Tomas Ekström

bruna

aquest escrit és per la bruna, que acaba d'obrir els ulls al món. però, sobretot, és per la seva mare, la tove:

penso en totes les coses que hem fet plegades des que ens vam conèixer (capulla!), passant pel viatge a Praga (Albert, són...?), tots els concerts del Bryan Adams, la constance webber (ja ho esborro, ja ho esborro!), la teva rentadora (i els meus budells), les festes de sants (i el xiclet), el firestiu (i ta mare a casa!), fibra óptica (johny techno ska!), l'interraïl (ara se celebren els vint anys de la caiguda del mur, i tu i jo ja érem a Berlín fa deu anys! skaagen!), la costa brava (¡muerte al cerdo!), l'orxata de la sirvent, els martinis del gato loco (t'ho havia de recordar...)... no acabaria mai!

tant de bo la Bruna tingui la fortuna de conèixer algun dia a l'institut una Ainoa. ;)

us estimo molt (espereu-me a les paradetes de la Gran Via, eh? )

edith bratt

recé "Tenga el mundo maravillas suficientes para celebrar mientras vivan los poetas y para llorar cuando mueran"

tenen els forats del vidre
l'olor exacta del dia que vas venir.
m'ha entrat fred als turmells
i m'he pujat les mitges.
clavo l'ull a la finestra,
(de moment no em sento sola)
però de vegades aquest silenci
omple les costures de nit clara.
dóna'm la llum (demano).
la timidesa fa bombolles.
o potser ets tu, que plores.

(d'una frase de la janet frame en els dits de la carme)

dins

tic-tac tic-tac tic-tac
l'escrit que s'acabarà quan el dia toqui a la fi, quan sapiguem la veritat de totes les rajoles alçades del terra d'un carrer molt buit. en secret, he cosit esperances a cada batzegada de papallona. el cap sempre diu que no que no. en aquest carrer, només ressonen les meves passes. una dolça intempèrie del que podrien ser les llambordes pintades dels colors dels teus dits. el cor sempre diu que sí que sí. de moment, ja van cinc equivocacions. però encara no es pon la lluna, la mar vermella de dol.

and no poem or song

hi havia un immens matalàs tendre com l'aigua del mar de color blau pintura. escoltàvem plegats la música del carrer i ens foníem en les pors no arribades. tot just va ser dos dies després. i si no hagués existit aquell estiu, no hauria estat tan llarg l'hivern, tan freda la carretera, tan petita la línia que separava el meu dit de la teva butxaca.

i can't escape from joy

en calaixos cruixents on descansen antigues fotografies (de color dels vuitanta) es comuniquen veus que encara no s'han conegut. on eres tu, qui podia saber-ho. i tu. i tu. és probable que si la neu d'aquell carnestoltes i un cotxe marró no haguessin caigut sobre una paradeta de gelats al carrer urgell, no tindria entre els dits un segell d'or de l'any vint-i-tres. qui sap si vas veure el mateix cel de color blanc. aleshores, acostumava a escriure versos que estripava per fer-ne vànoves de silencis. volia tornar enrere. he continuat fent el mateix. perquè, malgrat tot, no he canviat gens. i encara m'espanta recórrer els passadissos si no és corrents, cantant i amb els llums encesos.

(la teoria dels blocs comunicants ataca de nou!)

degustació de ganxitos

per molts anys, emma woodhouse!

en quin instant vaig dir pluja

em rebentaven els àlbers a les celles,
o això volia creure.
era simplement crepitació,
xocs d'arbres al meu cap,
corrents esperitada bosc endins
tractant de fugir de la pluja.