I love you dawn

Durant molts anys he tingut la sensació que al meu voltant tot navegava per un camí planer i que la vida anava passant sense massa misteris ni contratemps. La vida s’havia convertit en la senzillesa del que és conegut i fàcil, de la seguretat d’un matí rere cada nit, una cadira marró al costat d’una finestra amb fàbrica darrere, una cadira groga al davant d’una taula blava. I tot anava bé.
Però el meu cap sempre bull a mil per hora, i el que penso ara no val per cinc minuts abans ni deu minuts després. Els meus passos no van en línia recta: trien pel pont dels espirals, dels espirals de colors en bicicleta per tot un corriol de branques d’arbres de colors indefinibles.
Un bon dia, vaig decidir aixecar-me de la cadira marró i ja no m’hi vaig tornar a seure. L’angoixa d’anar a peu dret després de tant de temps de submissió va crear certa incertesa emocional en els meus budells. La malaltia, però, no va aturar el moment implacable del canvi. Havia d’assumir, com un adult, que m’agrada fer mots amb els dits, anar saltant promeses de pedra en pedra, i prendre dreceres de vegades i d’altres recórrer novament el camí fet (i pujar als arbres, i parlar als ocells -birds talk to me...).
Els canvis són dolorosos. S’ha de ser conscient i molt fort per passar una tempesta que et ve de cara. Normalment no portes l’equipatge adequat ni acostuma a brillar cap lluna a les nits. Plorar acostuma a ser una forma pràctica de deixar de sentir-se sol. Escoltar-se un mateix, caure a terra, embolcallar-se en fang brut i humit, enfonsar-hi el cap, empassar-se’l. I, després, tornar-se a aixecar.
De la cadira groga vaig trigar una mica més a saltar. En alguns llocs es fan arrels més profundes. I no és que no m’hi sentís còmoda. Però el camí planer no m’ha semblat mai massa excitant. M’agrada ballar enfront d’una finestra oberta.
Un cop vaig haver recollit tots els meus embalums, els meus ocells, les meves confusions i els meus desitjos, va ser senzill esclatar adéus a dojo per les parets de molts llocs antics i posar-me en marxa cap a una altra banda. Com un passeig molt llarg sense final (o amb el final indestriable de la mort, però això és una altra cosa). Aquest passeig és molt curiós. Encara me’l conec poc però m’agrada. Tinc la sensació conhortadora que per bé o per mal la seguretat està dins meu, no pas a les senderes del camí. Ara pujo un turó, ara nedo en una deu d’aigua. Demà passo fred sense recer i l’altre brilla un sol esplèndid damunt d’una arbreda ben espessa. Ja tot em va bé, i m’agrada haver de fer-m’hi forta, acostumar-m’hi cada dia.
Em quedo recta com un pal (qui necessita ara mateix una cadira?), tanco els ulls i alço els braços als núvols. Ocells verds i blaus fan espirals al voltant dels meus cabells llargs, que el vent bressola amb impaciència. Així sí, em dic. I el camí d’avui no se sap on porta, ni si l’hauré perdut demà.
I ara sí que va tot bé.
Després, teclejo unes paraules i la vida continua. Com sempre, però més autèntica.

Portem a la bossa Bendita tu luz, de Manà

your skin is like water on a burning beach...




A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.





Portem a la bossa els poemes de Maria Mercè Marçal, Nails in my feet de Crowded House i Gradiva descubre las ruinas antropomórficas de Dalí

trenta-tres nenes caçant papallones

En el libro escolar con tapas duras de color azul, hay pegada una foto de carnet. Seguro que esa niña con cara de interrogación en algún momento supo resolver problemas de Matemáticas; si no, no la habrían aprobado. Pero ella no entendía de números. Los números eran un mero dibujo inalterable y los nombres que los designaban no daban pie a la fantasía. Volví a mirar a la ventana y se empezó a recomponer el hilo de la memoria. Una niña en clase de Matemáticas y el profesor que dice: «Está usted en la nubes, señorita Montalvo.»

A ella le gustaba inventar palabras y desmontar las que oía por primera vez, hacer combinaciones con las piezas resultantes, separar y poner juntas las que se repetían. Las palabras un poco largas eran como vestidos con corpiño, chaleco y falda, y se le podía poner el chaleco de una a la falda de otra con el mismo corpiño, o al revés, que fuera la falda lo que cambiase. Alternando la «f» y la «g», por ejemplo, salían diferentes modalidades de paz, de muerte, de santidad y de testimonio: pacificar y apaciguar, mortificar y amortiguar, santificar y santiguar, testificar y atestiguar; era un juego bastante divertido para hacerlo con diccionario. Algunos corpiños como «filo», que quería decir amistad y «logos», que quería decir palabra, abrigaban mucho y permitían variaciones muy interesantes. Ella un día los puso juntos y resultó un personaje francamente seductor: el filólogo o amigo de las palabras. Lo dibujó en un cuaderno tal como se lo imaginaba, con gafas color malva, un sombrero puntiagudo y en la mano un cazamariposas grande por donde entraban frases en espiral a las que pintó alas. Luego vino a saber que la palabra «filólogo» ya existía, que no la había inventado ella.

— Pero da igual, lo que ha hecho usted es entenderla y aplicársela —le dijo don Pedro Larroque, el profesor de Literatura—. No deje nunca el cazamariposas. Es uno de los entretenimientos más sanos: atrapar palabras y jugar con ellas.

O sea, que le daba alas. Y ella les daba alas a las palabras, porque era su amiga, y porque ser amigo de alguien es desearle que vuele. Dibujó otra versión del filólogo más detallada, y esta vez tenía trenzas. A su espalda, un ángel de pelo escaso y nariz aguileña le estaba prendiendo en los hombros unas alas plateadas.

Al profesor de Matemáticas, en cambio, no le divertían nada estos juegos de palabras, le parecían una desatención a los problemas serios, una manipulación peligrosa del dos y dos son cuatro, una pérdida de tiempo. Cuando un buen día, sin más preámbulo, empezó a hablar de logaritmos, hubo en clase una interrupción inesperada y un tanto escandalosa. La niña del cazamariposas se había puesto de pie para preguntar si aquello, que oía por primera vez, podía significar una mezcla de palabra y ritmo. Las demás alumnas se quedaron con la boca abierta y el profesor se enfadó.

— No hace al caso, señorita Montalvo. Está usted siempre en las nubes —dijo con gesto severo—. Le traería más cuenta atender.

La niña, que ya estaba empezando a pactar con la realidad y a enterarse de que las cosas que traen cuenta para unos no la traen para otros, se sentó sin decir nada más y apuntó en su cuaderno: «Logaritmo: palabra sin ritmo y sin alas. No trae cuenta.»


Carmen Martín-Gaite, Nubosidad variable
Max Ernst, 33 little girls chasing butterflies

KIAORA

La Riviera, Madrid, 30 setembre

Razzmatazz, Barcelona, 1 d'octubre

fotos amb Neil Finn després dels concerts de Crowded House


un mes

En tu estime el món,
la terra i la gent d'on véns,
en tu estime.
I sé que en tu és més fort el dolor
i més intensa l'alegria de viure,
i és en tu on creix la vida
i és en tu on em sent lliure.
En tu estimaria fins i tot
l'absurda vinguda de la mort,
i és en tu que estime
les dolces dimensions del teu cos.
En tu estime el món,
la terra i la gent d'on véns,
en tu estime, en tu,
perquè a tu t'estime,
en tu, en tu, en tu...


Raimon



passeig de setembre





Cueja l'estiu i encara es pot passejar a la tarda per una platja mig plena escoltant Jack Johnson i menjant banana pancakes.



Portem a la bossa Better together, la nostra cançó

no ho vam poder evitar












T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.

Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.

Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana

sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.

Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.

Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit

que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall

a la marea viva que em nega a l'endeví.

Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí

que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva

i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.


Maria Mercè Marçal

vermell



La dona s’estava asseguda al sofà, amb les cames creuades i la mirada clavada al sostre. Just en el cantó, allà on es feia un angle de noranta graus, en el lloc concret en què el color vermell de la paret finalitzava per donar pas al blanc del sostre, hi havia una teranyina.
Quan de temps havia deixat d’alçar-hi la vista? Perquè, ara que se n’adonava, era una teranyina molt gran i ampla, perfectament filada, amb unes cel·les enormes on s’hi podia quedar atrapada qualsevol bèstia. Aleshores va pensar en l’aranya que l’havia cosida.
Era molt probable que es tractés d’un insecte fora del normal i per això mateix li estranyava no haver-se-la topat per algun indret del pis. On era? D’on havia sortit? L’angúnia li va fer venir basques, però era inevitable seguir mirant amb delit, quasi obssessió, aquella xarxa que penjava de la paret.
Fixant-hi la mirada, va descobrir que un mosquit, en la part més alta, lluitava per escapar-ne. Massa tard, s’hi havia enganxat sense escapatòria i aviat seria àpat d’aquella bruixa capaç d’inventar una trampa tan mortal. L’imaginava batent les ales fins a esgotar-se, pugnant com un boig per intentar fugir, aixecant una pota i caient de l’altra, perdent les forces i acceptant la derrota.
Es va enfonsar en el sofà, arraulida com un gat, i va sentir una punxada de por. I si ella mateixa visqués en la teranyina? I si hagués estat ella mateixa qui l’havia cosida, emportada per la soledat dels dies de reclusió, avorrida del pas inclement d’unes hores buides de qualsevol altra cosa? Es posaria dreta i aniria cap a aquella cantonada, d’un cop de mà desfaria l’escultura, trepitjaria el mosquit i netejaria les restes del crim, impertorbable, i després tornaria a començar. Fila que fila, com una Penèlope, per després tornar a començar. I així hauria passat un altre dia, que no sabia ben bé com s’havia colat en l’habitació l’olor d’absència vella i abandonada.

ens veiem a Madrid i Barcelona

Tell me all the things you would change
I don't pretend to know what you want
when you come around and spin my top
time and again, time and again.
No fire where I lit my spark
I am not afraid of the dark.
Where your words devour my heart
and put me to shame, put me to shame...

When your seven worlds collide
whenever I'm by your side
the dust from a distant sun
will shower over everyone

Still so young to travel so far
old enough to know who you are
wise enough to carry the scars
without any blame, there's no one to blame.
It's easy to forget what you learned
waiting for the thrill to return
feeling your desire burn
and drawn to the flame.

the dust from a distant sun
will shower over everyone

And I'm lying on the table
washed out in a flood
like a Christian fearing vengeance from above

I don't pretend to know what you want
but I offer love...


Seven worlds will collide
whenever I'm by your side
the dust from a distant sun
will shower over everyone.



branques




allargues els braços i em semblen branques
de les quals pengen la nostra casa i tu i jo,
un farcell de cançons abans de dormir
i els acords de la guitarra com les fulles.

floreixen els meus dits quan m’hi penjo,
bressolada entre els mots dels teus llavis
aconsegueixes fer-te tan gran com la nit
per engolir-me i arrecerar-me en els sons.

no deixis de venir a buscar els meus peus,
no deixis que els sons entre la fullaraca,
que els sons entre el cloure dels ulls
facin muda la nit i m’abracis,

cantant, i m’abracis.

l'humor












L’humor t’enganya. Com la gana. Aixeques el dia de bon humor i un mot sobtat, sense cap importància, arrenca un terrabastall d’inquietuds. La inquietud enganya: arriba l’ansietat. La voracitat del que té gana constantment es fomenta en una inquietud imparable, és a dir, en una pluja irremissible de mots que algú li ha penjat a l’esquena i l’han anat foradant. Aleshores, tracta d’omplir-ne els buits sense mastegar. L’humor no retorna fins que no es buida l’inquietud de la llàgrima.

setembre

És un sol que entra de cap per avall, i sembla com si anuncia un setembre que s'ha de marcir, però no vol fer-ho. El calendari oneja amb parsimònia i els dies passen a l'espera d'una intenció de fulla caiguda. De crec-crec. A casa encara envolten els mobles aromes de camins amb automòbil i el capvespre tenyit de llum taronja. Així, d'aquesta manera, a l'aguait, la setmana dóna el tret de sortida. Hi ha amanida i verdures. Tots els colors de la primavera en un pot tancat de vidre, a la vista de tothom.


walking on the spot

propostes aquàtiques


Ja tenim la proposta didàctica de L'aigua, feta per Pilar Puchades.


bon dia

hi ha dies que les coses són com de llençol, però sense arrugar-se, només deixant a l'aire dels nostres besos una lleu flaireta de suavitzant, igual que una papallona fent-nos pessigolles als palmells.




Portem a la bossa "
Your song", versió de Rod Stewart.

diàlegs al micalet

Converses literàries entre escriptors i públic:

Marisol González i Teresa Pasqual

DIMECRES, dia 26, a les 19:30 hores al MICALET (Guillem de Castro,73)

tac-tac

L’ensopiment produït per les darreres passes s’anà convertint en un xerric de les dents quan va veure l’hora que era. Les hores, acompanyades pel malestar evident d’un cos malmès, es convertien en xiclets enganxats a les busques d’una mà enorme que la guiava. Però, en realitat, restava sola en aquella habitació de paper pintat i olor d’ametlles, perquè algú torrava en l’estufa de llenya mentre la finestra s’obria de bat a bat. I qui l’obria? Ni tan sols recordava haver tingut mai una finestra, empudegada d’humitat la sola dels mitjons mentre passejava amunt i avall de la sala. La mà era la seva mà, i el silenci queia, solemne, dins d’aquell rellotge que havia perdut els nombres.


peus


Empentava aquell racó de l'habitació per si era capaç de fer-lo fora. Però es mantenia ferm i les arrels li pujaven pels turmells igual que les manetes minúscules dels animals sense nom que s'amaguen sota el llit.

Va abaixar el rostre, per no pensar-hi, i aleshores els remolins del dubte li sacsejaren els cabells sobre l'espatlla. Quin remei, haver de pensar-hi, quines coses que passen, quan de sobte et cau el cap als peus.


el paraigua

en una postal escrivia


camins amunt i avall
i les carreteres engrandien
la distància entre lletres.
quantes coses per dir
que s'havien quedat a la vorera.
i, de sobte, va començar
a ploure molt.

volia que la pluja netegés

tot un seguit de segells

de llocs on no vam anar-hi,

i únicament va arrugar el paper

i es va desdibuixar una tarda.

Portem a la bossa "Le parapluie", versió de Yann Tiersen

passeig d'agost








Llegir Haruki Murakami és esbrinar la complexitat de personalitats que poden amagar els qui ens envolten, des d'una prosa senzilla però farcida d'imatges espectaculars. Darrere d'un sac de frases curtes i prosa dinàmica on els sentiments embolcallen l'acció, sempre acabem descobrint que la soledat és allò que acompanya constantment les persones.

un ram

un ram de palmeres,
per tu,
aixoplugar-te entre les fulles
d'una llar feta de cafè,
rajolins d'oli
i estones de finestra.
un ram de llunes,
per tu,
cobrir-te amb el tel del vespre
vivint entre les cames.
m'encanta el soroll
que deixes a les rajoles
de casa meva.

Comencem una nova vida
 

passejant barcelona