Empentava aquell racó de l'habitació per si era capaç de fer-lo fora. Però es mantenia ferm i les arrels li pujaven pels turmells igual que les manetes minúscules dels animals sense nom que s'amaguen sota el llit.
Va abaixar el rostre, per no pensar-hi, i aleshores els remolins del dubte li sacsejaren els cabells sobre l'espatlla. Quin remei, haver de pensar-hi, quines coses que passen, quan de sobte et cau el cap als peus.
.jpg)
0 caminants:
Publica un comentari a l'entrada