vida més enllà de l'ikea

de Suècia en sé poques coses. però també confesso que sempre m'han fascinat els països nòrdics. ara, això sí, el més lluny que he anat és a Skågen, al nord més nord de Dinamarca, i sé que tinc pendent un viatge a Suècia. Què més puc dir-ne? De l'actualitat, que visc envoltada de mobles suecs barats i ben bonics, que a la meva editorial hi treballa una sueca, que fa un temps vaig conèixer un suec en un fòrum sobre llibres i gastronomia...
I ara el Larsson.
definitivament, ho confesso, me n'he enamorat.

Sí, sóc feble. I reconec que vaig prometre després d'El codi da Vinci que mai mai més llegiria un bestsèler acompanyat d'un "enganxa moooolt". El codi... em va decebre tant, em va semblar tan avorrit, previsible i mal escrit, que em va provocar un mal de panxa que encara arrossego (una, que és massa passional).
En fi, les comparo com a bestsèlers, però ja us adverteixo que una és una novel·la històrica, i que la del Larsson és una novel·la negra.
Segurament això també és un punt perquè m'agradi. Ja sabeu, ho he dit altres cops aquí, m'encanten les intrigues, novel·les de misteri, d'investigacions, sèries clon de la Fox sobre trames sòrdides..., gust que entenc que va començar quan era petita i devorava trixies belden o senyores Fletcher. Quines coses de devorar..., però tant se val, són camins que marquen, al cap i a la fi.

Què té, doncs, el Larsson, perquè m'enganxi fins al moll de l'os, a mi, detractora en potència de dans brown i altres herbes? Ingredients: personatges clixé però creïbles, intriga, molta intriga, llenguatge senzill, frases curtes, molt periodístiques, diàlegs, rapidesa verbal, trama actual, molt propera, temes que poden estar passant en qualsevol país occidental ara mateix... Trama políciaca que ve a saciar la set informativa de sang i fetge que està tan de moda però que, a més a més, ens mostra que si actuem, ho podem canviar o tractar de resoldre. Una mena de "quina trola més gran però com m'ho empasso!". I és que té sentit des de la primera paraula fins a l'última (no farem cas de la correcció del llibre, això ja són figues d'un altre paner...).

A mi, el que m'arriba al cor de debò, és que la novel·la en realitat parla de les dones. I, si no, feu una ullada a tots els protagonistes femenins i penseu si n'hi ha algun que sigui estúpid, fracassat o que no visqui d'acord amb els seus principis. Després, jutgeu els homes i acabareu deixant-ne només dos o tres com a sensats. La resta són maltractadors de tota mena i, elles, les víctimes. Xapó, Larsson.

Això sí, com a protagonistes, en Larsson ens ha venut la moto i crea el típic heroi home previsible i una heroïna que sembla atípica i que, no us deixeu enganyar tampoc pel que hi ha..., no ho és pas. Ja ampliaré, si tinc temps, aquest tema de per què crec que la Lisbeth Salander cau en alguns tòpics moooolt repetits de dona protagonista clàssica, encara que ens la vulguin encasellar com "l'antibleda", la Lara Croft de la literatura.

Tampoc m'hi vull estendre gaire més, de manera que acabo reconeixent novament (fuetada a l'esquena) que és un bestsèler de la punyeta que em té el cor robat. Això sí, m'està venint la por, no fos cas que ara els agafés a tots per deixar d'escriure novel·les històriques i ens fiquèssim en les sagues policíaques infinites i sense solta ni volta. Us imagineu en Dan Brown apallissant-nos amb una trilogia d'intriga? Els homes que no estimaven els llibres.
Ah, i acabo, espero que Hollywood no intenti fotre queixalada massa de pressa sobre el Larsson. En la meva opinió, les pel·lícules es carreguen allò més fabulós que ofereix un llibre: la imaginació. O és que us agradaria canviar-li la cara i la veu que té per a vosaltres en Kalle Blomkvist?
Això sí, els suecs, com pertoca, ja l'han rodat. Ho podeu veure aquí (i també podeu escoltar els The radio dept, uns suecs que es van donar a conèixer a la pel·li de la S. Coppola, Maria Antonieta):