un punt de suport cada dia

rentar-se els cabells, quan es té tot el matí per fer-ho, es converteix en una mena de ritual. després d'una setmana intensa amb quatre llargs dies de repòs, els cabells s'enganxen al clatell, al front, es converteixen en gotes de pluja argilosa que tracta de romandre perpètuament a la pell: escorça d'arbre inundant la pàl·lida epidermis. agafo un ble entre els dits freds i l'estiro. deixo anar la suavitat oliosa de l'oblit i el respiro. respiro tot allò que ha succeït des de dilluns i me n'adono que cal abandonar aquesta capa per deixar que en comenci una altra. cal, doncs, desfer-se'n.
la llarga cabellera s'enreda sota el raig de l'aigua tèbia. alguna cosa és diferent i es perden les clapes entre els forats invisibles. el sol puja amunt i entra a través de la finestra tancada. reflecteix l'ala d'un ocell en les canes amagades.
la brutícia s'escola entre els plecs. alguna cosa és diferent. el beuratge màgic de xampús i mascaretes omple d'una olor forta les parets de la banyera.
premo els cabells negres, suaus, immensos, i els dic adéu. s'eixugaran i cauran sobre l'esquena, llarguíssims, però els que resten saben que alguna cosa molt important ha passat.
queda't tu amb mi.
tanco l'aixeta, les falanges arrugades, els peus tous, el sòl rellisca.
passo inesperadament la mà pel ventre i quan me n'adono has vingut a buscar-me i sortim a passejar, ple de cabells el terra del bany, una massa inhòspita de fils de ferro, antigues pors, els nervis a la gola. adéu, adéu.