peix II

i quan va esclatar la tempesta,
aquell regalimar de les gotes
va obrir viaranys inesperats.
a qui busques?
a tu.
doncs corre, salta riu avall.
que les roques no frenin
la teva embranzida.

peix

si fos un peix
podria caminar recolzant tota la planta dels peus
a terra,
oblidaria les puntetes
oblidaria la pota coixa.
si fos un peix
dormiria vuit hores seguides, o més,
sense engolir-me el plor del tic-tac
inabastable.
ja no seria sonàmbula.
ja no patiria.
i les llàgrimes ajudarien a suportar el ventre
els ronyons, la llum s'escapa a través de l'interior.
sisplau, faci'm peix
deixi'm ser peix.
dins de l'aigua tinc cames
i puc restar dreta, com les persones,
i puc dormir, com les persones,
puc seure hores i hores,
com les persones.
deixi'm ser un peix.
sisplau, que l'aigua apagui el dolor, que algú arrenqui
el dolor.

bones festes!

encara no seguiu els thePAPERkids team?

la negra noche, con mojadas plumas, iba volando por la turbia sombra, lloviendo sueño encima de la gente

Desembre

Des de la finestra observo la plaça: als plàtans
els queden quatre fulles exhaustes que no
es decideixen a emprendre el darrer vol. Quatre
són també els dies que pengen del calendari,
a punt per caure quan ningú no miri. Tot
acaba desprenent-se i retornant a terra
amb la freda ventada de l'estació
desfavorable. El procés és lent, gairebé
imperceptible. Cal estar-se nits senceres
acostumant la mirada a la quietud
abans d'advertir com la vida perd els pètals,
perd els dies, perd l'oxigen, perd els ocells,
perd els cossos, perd les respostes. També els morts
celebren el Nadal, asseguts al voltant
de les joguines. Rere la finestra penso
en ells, que és una manera de pensar en mi.
I la vida perd les fulles, indiferent
a tot, com un immens arbre caducifoli.

Gemma Gorga

(títol a partir d'uns versos de Pedro Espinosa, els quals agraden molt a Gemma Gorga, qui va ser professora meva a la facultat)

un cranc

il·lustració de Raúl Allen

Pájaros ya no más aquí

El bosque está callado hoy, callado
como fusión nuclear

En algún sitio debe de haber vida,
pero es muy lejos o fue hace mucho tiempo
No aquí,

en esta casa que se abandonó a sí misma
justamente como nosotros la abandonaremos,
devolviéndola a la naturaleza

Apoyo un destornillador en el techo blando
y lo hago girar, hago un orificio
para que entren los pájaros

Los árboles dejan caer su sombra con las hojas,
aterrizan en el techo de la terraza y
oscurecen el día

Hay algo que no veremos, algo
que esta detrás, dentro de todo
Algo que no ocurre por azar

Queda en la mesa un terrón de azúcar,
el despertador preparado por última vez:
sueño y realidad, ahora todo es lo mismo

Un barómetro sube y baja
al mismo tiempo, yo subo

en lo salino soy acerbo
Doy dos vueltas de llave
y me despido
Los helechos crujen fríamente,
como un aplauso


FÅGLAR EJ LÄNGRE HÄR

Ute i skogen är det tyst idag, tyst
som en härdsmälta

Någonstans måste det finnas liv,
men det är långt bort eller för länge sedan
inte här,

i detta hus som övergivit sig själv
precis som vi ska överge det,
lämna det tillbaks till naturen

Jag sätter en skruvmejsel i det mjuka taket
och vrider runt, gör ett hål
för att släppa in fåglarna

Träden fäller sin skugga med löven,
de landar på verandataket och
förmörkar dagen

Det är något vi inte ska se, något
som finns bakom, innanför allt
inget som händer av en slump

En sockerbit kvar på bordet,
väckarklockan uppdragen för sista gången:
dröm och verklighet, allt känns detsamma nu

En barometer stiger och faller
på samma gång, själv stiger jag

i sältan är jag sträv
Vrider runt nyckeln två gånger
och tar farväl
Ormbunkarna rasslar kallt,
som en applåd

Tomas Ekström

bruna

aquest escrit és per la bruna, que acaba d'obrir els ulls al món. però, sobretot, és per la seva mare, la tove:

penso en totes les coses que hem fet plegades des que ens vam conèixer (capulla!), passant pel viatge a Praga (Albert, són...?), tots els concerts del Bryan Adams, la constance webber (ja ho esborro, ja ho esborro!), la teva rentadora (i els meus budells), les festes de sants (i el xiclet), el firestiu (i ta mare a casa!), fibra óptica (johny techno ska!), l'interraïl (ara se celebren els vint anys de la caiguda del mur, i tu i jo ja érem a Berlín fa deu anys! skaagen!), la costa brava (¡muerte al cerdo!), l'orxata de la sirvent, els martinis del gato loco (t'ho havia de recordar...)... no acabaria mai!

tant de bo la Bruna tingui la fortuna de conèixer algun dia a l'institut una Ainoa. ;)

us estimo molt (espereu-me a les paradetes de la Gran Via, eh? )

edith bratt

recé "Tenga el mundo maravillas suficientes para celebrar mientras vivan los poetas y para llorar cuando mueran"

tenen els forats del vidre
l'olor exacta del dia que vas venir.
m'ha entrat fred als turmells
i m'he pujat les mitges.
clavo l'ull a la finestra,
(de moment no em sento sola)
però de vegades aquest silenci
omple les costures de nit clara.
dóna'm la llum (demano).
la timidesa fa bombolles.
o potser ets tu, que plores.

(d'una frase de la janet frame en els dits de la carme)

dins

tic-tac tic-tac tic-tac
l'escrit que s'acabarà quan el dia toqui a la fi, quan sapiguem la veritat de totes les rajoles alçades del terra d'un carrer molt buit. en secret, he cosit esperances a cada batzegada de papallona. el cap sempre diu que no que no. en aquest carrer, només ressonen les meves passes. una dolça intempèrie del que podrien ser les llambordes pintades dels colors dels teus dits. el cor sempre diu que sí que sí. de moment, ja van cinc equivocacions. però encara no es pon la lluna, la mar vermella de dol.

and no poem or song

hi havia un immens matalàs tendre com l'aigua del mar de color blau pintura. escoltàvem plegats la música del carrer i ens foníem en les pors no arribades. tot just va ser dos dies després. i si no hagués existit aquell estiu, no hauria estat tan llarg l'hivern, tan freda la carretera, tan petita la línia que separava el meu dit de la teva butxaca.

i can't escape from joy

en calaixos cruixents on descansen antigues fotografies (de color dels vuitanta) es comuniquen veus que encara no s'han conegut. on eres tu, qui podia saber-ho. i tu. i tu. és probable que si la neu d'aquell carnestoltes i un cotxe marró no haguessin caigut sobre una paradeta de gelats al carrer urgell, no tindria entre els dits un segell d'or de l'any vint-i-tres. qui sap si vas veure el mateix cel de color blanc. aleshores, acostumava a escriure versos que estripava per fer-ne vànoves de silencis. volia tornar enrere. he continuat fent el mateix. perquè, malgrat tot, no he canviat gens. i encara m'espanta recórrer els passadissos si no és corrents, cantant i amb els llums encesos.

(la teoria dels blocs comunicants ataca de nou!)

degustació de ganxitos

per molts anys, emma woodhouse!

en quin instant vaig dir pluja

em rebentaven els àlbers a les celles,
o això volia creure.
era simplement crepitació,
xocs d'arbres al meu cap,
corrents esperitada bosc endins
tractant de fugir de la pluja.