què sabràs tu de cine suec...!

així, ràpid: només puc dir que ha resultat espectacular. Parlo de la pel·lícula Millenium sobre el llibre Els homes que no estimaven les dones, del Stieg Larsson. Encara estic en estat de xoc, primer, per la cruesa (lògica, no se'n podia esperar cap altra cosa), i després perquè ha estat una experiència gairebé tan bona com la de llegir el llibre (d'acord, no exageraré, però és que acabo de venir del cine...).
Es nota que el qui l'ha fet, se l'ha llegit i n'ha gaudit com tots els seus fans. I me n'alegro d'una cosa en concret: l'han fet suecs, no han arribat a temps els de Hollywood per convertir-la en cap bestiesa.
M'encanta que sigui Suècia, que els paisatges siguin els de debò, que els intèrprets no els conegui ningú fora del seu país, que apareguin escrits i imatges en la llengua original... És un gran encert, com tot el film: tots els personatges i els espais, en més o menys grau, han calcat el llibre.
La pel·li dura dues hores i mitja i et manté amb l'ai al cor, encara que hagis llegit la novel·la i sàpigues el que ha de passar i sàpigues que és impossible mantenir-ho tot igual.

És fabulosa la interpretació de la Noomi Rapace com a Lisbeth Salander; al meu parer, era un personatge difícil de caracteritzar sense caure en l'exageració o el ridícul. Però el qui més m'ha sorprès ha estat el Mikael Blomkvist (mare meva! ara ja sé que es pronuncia Míquel Blúmfist...): clavat, completament clavat al que tenia al cap.
Enhorabona al director, el Niels Arden Oplev, i als actors, sobretot a la Noomi Rapace i al Michael Nyqvist.
Això sí, com bé deia la Monique... "si estos son los civilizados nórdicos...". Doncs això, un bon llibre i una bona pel·li per denunciar actes injustos de tota mena, sigui al nord o sigui al sud. I, sobretot, per defensar els drets de les dones davant de la violència.

vos estime

Ho confesso: acostumo a no ser gaire tolerant amb la gent. Potser és degut a les inseguretats intrínseques, a la pseudotimidesa, o a la mala llet. Vés a saber, defecte de fàbrica o convenciment de la màxima "una només es té a una mateixa, que és, al cap i a la fi, amb qui compartiràs la resta de la vida".

Sigui com sigui, em sento orgullosa dels amics que tinc, afortunada per haver-los trobat, feliç per estimar-los i que m'estimin i contenta de no necessitar-ne més. Tinc el cor fet a bocinets que s'escampen per Granada, pugen cap amunt i passen pel País Valencià i continuen el trajecte primer cap a la dreta, a Eivissa, per acabar al nord, a Catalunya.

Segurament no sóc la millor amiga del món ni la que més sap d'abraçades. És probable que se'm conegui pels errors o per l'espiralitat. M'agraden els espais tancats amb llum de sol amb les meves coses i el silenci. No surto gaire.

Això sí. Prometo una Toscana irrepetible, perquè serem ella, Ulisses i jo i un fum de moments per descobrir. Fem-ho oficial: sense els amics, no existirien tardes de platja i macadàmia, banys de bebès i aperitus de papes, tapitas d'ositos i martinis, orxata i torró a la Sirvent, sopar i vinito espanyol a les torrades, flaó als espàrrecs i multitud de bajanades culinàries més.

el juny s'emporta la porqueria

l'estiu és una època tan bonica i està tan plena de coses bones, que m'encanta que tot s'ompli de llavors que maduren, que els teixits es desprenguin, que la vida rebossi i que allò que ja put, que fa nosa, que no serveix per absolutament res sigui endut, com la brutícia, a una altra banda.

visca la calor, que ofega la incomoditat i la redueix al no-res.

dones incòmodes

ahir, a la consulta del meu doctor House particular, vaig conèixer una dona que, als cinc segons de parlar amb mi, ja m’ensenyava tota cofoia les seves cicatrius laparoscòpiques. Això va provocar que jo, emportada per una empatia de goig infinit, m’aixequés també la samarreta de la panxa i li ensenyés les meves. Ai, com uneixen els mals tràngols...
I és que porto un cap de setmana intensiu de dones i tràngols. Començant per una bona dosi de mares i futures mares, amb l’estrès emocional que em van carregar a les espatlles, continuant per l’opera prima de la Montse Banegas, Una dona incòmoda, i acabant amb la coneixença de la noia de la consulta d’ahir.

Anem al llibre: la Montse Banegas ha escrit un llibre fàcil de llegir (una tornada a l’Euromed) i un pèl difícil de digerir, per tot allò que conta entre línies. No pas perquè sigui una mala novel·la, sinó tot el contrari, però et deixa un regust agre pel que fa a la protagonista: una dona que no sap ser feliç, que és incapaç de ser feliç, i que va repetint trampes al llarg del temps.

En una època en què la icona de la dona moderna i actual té cara de Lisbeth Salander, del Larsson, fràgil i dura alhora, la Mònica d’Una dona incòmoda compleix els requisits de tots els mals femenins del segle XXI: extremadament intel·ligent, malaltissament sensible, de caràcter fort i molt defensiu, pares sumits en les pròpies dèries, insatisfacció personal permanent (en aquest cas, com a novetat, centrada en el sistema universitari, que és esclafit, i en la ciutat de Barcelona, a l’estil Nada, de la Laforet, però unes quantes dècades després), bulímia, autodestrucció, etc. No acabaríem.

Jo agraeixo, enmig de tota aquesta incomoditat, les petjades que s’hi troben de la Rodoreda, per exemple, en el fragment de Quanta, quanta guerra que inicia la novel·la, i sobretot en el capítol en què internen la protagonista i no deixa de sentir olor de lliris, obsessivament.

I sí, de debò, recomano amb passió aquest llibre. Semblarà un de tants altres que es nodreix de tòpics i no ho és pas. La prosa és àgil i intel·ligent, el personatge te’l creus des de la segona línia, i és impossible deixar-lo. Potser no li hauria posat el final que tria la Montse Banegas, tanmateix és cert que durant tota l'obra es van anunciant amb senyals evidents les tragèdies que acaben per succeir, de manera que es pot dir que el lector no és enganyat en cap moment.

Això sí, és probable que d’aquí no res, ara que les modes tendeixen a passar de pressa, la icona Lisbeth Salander-Mònica comenci a fer-se pesada i a ser destruïda per les feministes. Ja vaig comentar que trobo que, malgrat tot, sota la façana de dones “fetes a elles mateixes” amb l’instint de supervivència tan marcat enfront del món hostil, s’amaga també una mena de princesa que ha de ser rescatada, i tornem, doncs, als contes de fades de tota la vida.

Però és cert que això és el que hi ha: som de la generació de les pel·lis nord-americanes de finals feliços, en què l’home ha estat creat per a immensa felicitat i protecció de la dona, en què qualsevol assoliment del plaer absolut i de la vida ben resolta s’arrodoneix amb un casament por todo lo alto (això sí, hem de trobar “aquell” home). Tenim dret al vot, lluitem per la igualtat en els sous, pel final de la violència a casa, per ser independents de mares i parelles... Però vomitem, ens sentim insatisfetes, i sovint trobem a faltar algú que ens doni escalforeta al llit i que tingui la mà ben gran, per acollir el nostre caparró.
Per això, el romanticisme masclista i la dona bel·ligerant no són incompatibles. Són una de les contradiccions de la societat occidental actual, farcida de dones incòmodes.

I si no, a sant de què ens han dit a totes les de la consulta d’ahir que si haguéssim tingut fills abans, “quan tocava”, ara no estaríem ensenyant cap cicatriu a la panxa perquè no estaríem malaltes?

t'enviarem a sant boi

De petita, a casa meva, quan no et portaves bé t'amenaçaven de dur-te a Sant Boi, on hi va haver un important manicomi, o més finament, un important institut frenopàtic.
Si reviso part dels meus ídols, per anomenar-los d'alguna manera, de la meva edat adulta, la majoria paren "bojos" o són considerats "malalts mentals". Fixem-nos, per exemple, en els casos alarmants de magnífiques escriptores, de les quals he parlat en aquest bloc, com ara Sylvia Plath o Janet Frame, injustament tractades com a boges.

Per acabar-ho d'adobar, ahir també van decidir tancar en el psiquiàtric el meu doctor preferit (de ficció, s'entén, perquè en primer lloc hi ha el doctor Gilabert...). La cinquena temporada de House s'acaba amb el doctor ingressat en un manicomi i, com ja anunciaven en el capítol anterior, disposat a sotmetre's a cures d'electroxoc per la seva addicció als medicaments, que l'ha portat sense remei a tenir al·lucinacions.

Bé, no cal dir que considero absolutament injust el que s'ha fet amb aquest geni. Novament se'ns mostra que la millor solució davant de ments que raonen d'una manera diferent que les de les persones normals i corrents, és anul·lar-les. Posa-li un cervell mig mort a un geni boig, i mantindràs a ratlla un ésser potencialment perillós per a la societat. Era necessari tancar el doctor House en un manicomi?
Anem més enllà: calia resumir el caràcter extraordinàriament desagradable però genial d'aquest personatge com el d'un boig que és incapaç de sobreviure en el seu medi? Una persona que, un cop perd el control del seu do, es converteix en algú altament rebutjable a qui cal tractar perquè està com un llum? Una vegada més, les persones diferents no encaixen en la societat.
Segurament no hauria estat un final espectacular, però hagués preferit un doctor House enamorat, o un doctor House que s'agafa una excedència per anar-se'n a una illa paradisíaca uns mesos. Però no pas un doctor House tancat en una gàbia, una campana de vidre, tractat com un dement, sotmès a teràpies que acabaran per reduir-lo a l'absurditat del qui no sap res ni vol saber-ho. Si seguim la trajectòria d'altres genis maltractats, sabrem que la destinació final del meu ídol, quan prengui consciència de la seva anul·lació, és el suïcidi.


"La doctora Nolan m’havia dit, amb tota franquesa, que molta gent em tractaria amb mà enguantada, i que fins i tot m’evitarien, com si fos una leprosa amb campaneta i tot. La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther -m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni."

Sylvia Plath, La campana de vidre

de la insuportable astènia i els esdeveniments inesperats

comença el compte enrere per anar a la Toscana...
I mentrestant, avui me'n vaig a votar i, divendres, a pescar un Vabau a la meva ciutat.
Perquè necessito un passeig lluny de València, que m'estan asfixiant els corcons que s'han colat al balcó que dóna al parc.

Dir coses fosques

Traducció inèdita d'Arnau Pons


Com Orfeu poso música
a la mort tocant les cordes de la vida,
i a la bellesa de la terra
i als teus ulls que administren el cel
només els sé dir coses fosques.

No oblidis que tu també, de sobte,
aquell matí, quan el teu jaç
encara era xop de rosada i el clavell
dormia ben arran del teu cor,
veres el riu fosc
que et passava pel costat.

Amb la corda del silenci
tensada damunt l’ona de sang,
vaig agafar el teu cor ressonant.
El teu rínxol es va transformar
en els cabells d’ombres de la nit,
els flocs negres de les tenebres
varen nevar la teva faç.

I jo no et pertanyo.
Tots dos ens en lamentem, ara.

Però com Orfeu prou sé
la vida del costat de la mort,
i em blaveja
el teu ull tancat per sempre.



Ingeborg Bachmann, El temps ajornat, 1953

Gràcies, Imma!

la millor

ep, que volia penjar una de les cançons de la pel·li dels nabius i se'm va passar: ho resolc ara mateix. De la Norah Jones, ja em disculpareu, no en penjo cap. És que m'agrada més aquesta cançó de Cat Power... Això sí, si voleu veure la pel·li, no mireu el vídeo, perquè en surten escenes ben especials i concretes. Ara, si sou dels que comenceu els llibres o les revistes pel final... Vosaltres mateixos.

nabius

mentre espero que algú m’acompanyi a veure Millenium en català, la setmana passada Ell i jo vam tenir una sessió de cine al sofà de casa. Darrerament tot són sèries, s’han posat tant de moda i són de consum tan ràpid i breu, que enganxen perfectament amb la nostra concepció de món occidental estressat.
Tanmateix, vam fer un parèntesi i vam anar al videoclub de Campanar, com fèiem abans, a veure quines novetats hi havia. He de confessar que Ell i jo tenim gustos oposats pel que fa al cinema i, a més a més, jo sóc menys cinèfila que Ell. Però aquest cop vam coincidir: My blueberry nights, de Wong Kar Wai. A mi, perquè la temàtica em cridava l’atenció, a Ell perquè això de veure la Norah Jones convertida en actriu l’intrigava.
Després de tot, la pel·lícula puc dir que va estar bé, que va estar molt ben interpretada (sobretot per la Rachel Weisz, que és espectacular), potser massa sobreactuada per part de la Natalie Portman (crec que no li fa falta exagerar, ella és bona actriu), i estupendament debutada per la Jones, que fa un paper molt típic però molt dolcet. Del Jude Law només puc dir que... deunhidoret!
Per situar-vos, us diré que és una pel·lícula amb una història perifèrica i dues grans històries centrals (o, com apunta millor Ell, amb tres grans històries centrals). Partim del cas de sempre (persona amb cor trencat fuig de la rutina i s’endinsa en una vida que li ensenyarà l’autèntic valor de les coses i de l’amor, d’allò que tenim a prop i no veiem o no valorem) que, malgrat tot, ni es fa pesada ni peca de repetitiva, i culmina amb l’escena del petó que, perdoneu la meva ignorància respecte a l’ús de les càmeres, trobo d’una bellesa indescriptible pel que fa als plànols i als moviments!
Això sí, pel meu gust, les històries centrals són massa profundes o massa llargues o fins i tot tracten de filar tan prim que sembla que vulguin ofegar la història de la Jones i el Law, perquè podrien navegar soles en dues pel·lícules diferents i no passaria res. Això em va cansar una mica, i potser va «trencar» el clec final d’aquest trencaclosques agredolç.
En resum, una pel·lícula bonica per pensar una estoneta i parar atenció al qui tens al voltant, no fos cas que t’estiguessis oblidant de dir t’estimo a algú a qui fa molt de temps que no li dius... Ah, i amb una banda sonora que val la pena tenir.